La generalitat de Catalunya tingué l’origen en les comissions que les corts nomenaren des de la cort del 1289 perquè, dissolta l’assemblea, reunissin el subsidi concedit al rei mitjançant personal i administració independent dels del fisc reial. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, les corts es reuniren amb tanta freqüència, a causa de les contínues guerres, que sovint la comissió nomenada per una cort no havia acabat encara la seva tasca quan ja era convocada la cort següent. S'arribà, així, a la creació d’una comissió permanent. Hom dóna com a primera la de dotze membres, quatre per braç (bé que en realitat eren dues comissions, una pel braç reial i una altra pels braços eclesiàstic i militar), nomenada per la cort de Barcelona-Vilafranca-Cervera de 1358-59 encapçalada pel bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles, perquè la seva actuació fou regulada en termes semblants a allò que seria norma posteriorment.
Però la institució començà a perfilar-se més en la cort de Montsó de 1362-63, que creà els imposts que acabaren per donar nom a la institució, els quals li havien de donar autonomia financera, i esdevingué ja organisme indispensable quan, des de 1364-65, els diputats acudiren al deute públic amb la venda de censals i violaris a fi de recollir diners per a la defensa. L’existència d’aquest deute públic comportà una administració permanent i uns imposts permanents també per a pagar les pensions. Des del 1362, els diputats foren ja tres, un per braç, com havia d’ésser norma en el futur, llevat dels primers anys, que, per acumulació de feina, foren reforçats amb uns altres membres en algun braç (el braç reial el 1364) o en tots els braços (1365). En el període 1368-75 tingué una gran importància el regent de la diputació, que portà tota l’administració del general i eclipsà de fet els diputats durant aquest període, bé que després passà a segon terme. A més dels diputats, que havien de residir a Barcelona, i del regent, les corts nomenaren també, des del 1359, uns oïdors de comptes, després sempre tres, per controlar l’administració dels diputats. També foren nomenats diputats locals, advocats, escrivans i altres càrrecs a mesura que la institució s’anà engrandint. Fins el 1413 els diputats tenien un mandat que durava fins a la convocatòria de la cort següent. Si algun es moria o renunciava, els diputats restants n'escollien el successor.
Des del 1413, però, les corts no intervingueren més en llur nomenament, ni tampoc en el d’oïdors, que fou triennal i a càrrec dels mateixos diputats i oïdors cessants, que n'escollien els successors. El 1455 hom adoptà un sistema mixt d’elecció-insaculació que consistia en la nominació pels diputats i pels oïdors cessants de sis candidats per a cada càrrec, davant sis testimonis, entre els quals era escollida després, a la sort, la persona que ocuparia el càrrec, sistema de provisió que afavorí l’oligarquia dominant, que l’usà en benefici propi. El 1493 aquest procediment fou modificat per Ferran el Catòlic, que implantà la insaculació sobre una matrícula extensa de candidats; abans, des del 1388, el rei havia nomenat directament dues vegades els diputats i els oïdors i havia transgredit, així, la legislació vigent. Les atribucions de la generalitat s’estenien a tot el Principat, el qual representaven com a delegació de les corts. De bon principi eren només econòmiques: recollir els donatius votats per les corts, administrar els imposts propis de la institució, avançar alguna quantitat al rei en cas de necessitat a compte del donatiu de la cort següent o fer-li préstecs sobre penyores, etc.
Aviat, però, foren també polítiques: de primer s’ocupà dels afers de defensa del Principat, ajudant o substituint el rei en aquesta tasca; tingué les seves armes i les seves galeres, s’ocupà de pagar contingents de tropes per a la defensa terrestre i de col·laborar amb els vaixells propis en les flotes organitzades pel rei o per la ciutat de Barcelona per a la defensa marítima. Acomplí també missions polítiques molt importants en faltar el rei, com en els difícils moments del traspàs de la corona de Joan I a Martí l’Humà el 1396 i, més encara, en morir aquest sense successió el 1410 i subseguir un interregne de dos anys. Més endavant, des del 1422, la generalitat tingué també la missió de vetllar pel respecte a les constitucions i les lleis de Catalunya i de publicar o interpretar els acords de corts. Fou precisament com a defensora de les constitucions i dels privilegis de Catalunya que s’enfrontà a Joan II i dirigí l’aixecament dels catalans contra aquest monarca, en el qual es barrejaren després unes altres qüestions. Les reformes introduïdes en la institució per Ferran el Catòlic s’encaminaren a privar-la de poder polític i a convertir- la en solament un organisme administratiu. Fou suprimida, com la institució de les corts, pel decret de Nova Planta de Felip V. La generalitat de València tingué un origen i un desenvolupament semblants als de la generalitat de Catalunya.
L’adveniment de la dinastia dels Trastàmara fou aprofitat, com a Catalunya, per regular de dret la institució, nascuda de fet en temps de Pere el Cerimoniós; aquesta tasca fou acomplerta a la cort de 1418-19, en temps d’Alfons el Magnànim, puix que Ferran I no celebrà corts a València. Les atribucions de la generalitat valenciana foren semblants a les de la catalana, i el mateix succeí amb els imposts. Hi hagué només la diferència que els diputats foren sis, dos per braç, més tres jutges administradors i tres clavaris. La generalitat d’Aragó, d’origen, atribucions i recursos iguals que les precedents, rebé el seu estatut a la cort del 1412, la primera celebrada per Ferran I. Com la generalitat de València, tingué dos diputats per braç, vuit en total, en haver-hi quatre braços a les corts.
Per tal de remarcar la continuïtat institucional de l'autogovern suprimit pels decrets de Nova Planta, la institució restablerta en règim autonòmic a Catalunya amb la Segona República Espanyola (1931-39), continuada simbòlicament a l'exili durant el franquisme i recuperada el 1977 rebé el nom de Generalitat de Catalunya. Un cas similar fou el de la Generalitat Valenciana (1982).