Els quatre primers califes successors de Mahoma representen la gran expansió de l’islam, amb predomini de l’element àrab (Síria, Mesopotàmia, Egipte, Cirenaica, l’Àsia Menor i Armènia) (califat). A més de propagar la fe, hom havia de garantir la seguretat dels creients (ultra la possibilitat d’efectuar profitoses ràtzies). Durant el califat omeia de Damasc l’imperi experimentà un nou impuls, que continuà en el califat abbàssida de Bagdad, després del qual s’inicià la seva desmembració política (califats de Còrdova, fatimita i otomà, imperis seljúcida i mongol, etc). Això no obstant, hom mantingué la unitat moral, institucional i econòmica. Abolida la institució califal (1924) amb la destitució del darrer titular otomà, els estats islàmics actuals segueixen fidels als principis fonamentals de l’islam, que, ultra una religió, és considerat un sistema polític.
Els 21 països que configuren la Lliga Àrab, amb excepció del Líban i de Síria, declaren constitucionalment que l’islam, és la religió de l’estat i que l’Alcorà, la xara i la sunna són l’única font del dret, bé que els més avançats admeten l’existència paral·lela i complementària d’altres codis (estatut de la persona, fisc, dret familiar, penal, etc), segons el model occidental. La creixent influència, però, dels moviments fonamentalistes (germans musulmans, sobretot), que reivindiquen el retorn estricte a les formes primigènies (llei del Talió, entre d’altres), presenta nombrosos problemes, ultra l’amenaça de destitució dels règims més progressistes. Aquests, per la seva banda, procuren l’equilibri —no gens fàcil— entre evolució i tradició: així, per exemple, fins i tot en dinasties familiars (ibn Sa ‘ūd d’Aràbia, alauites del Marroc, haiximites de Jordània o als diversos emirats del Golf) s’aplica (almenys en teoria) la doctrina de l’igualitarisme que regia l’elecció d’un califa i segons la qual la successió correspon (per oposició al concepte no islàmic de primogenitura) al més capaç, per tal que, com a delegat de l’Enviat de Déu (Mahoma) tingui cura de l’organització i administració de la comunitat dels creients.
L’expansió actual de l’islam es fa palesa tant en l’augment del nombre absolut de musulmans (que supera els mil milions), com en la penetració constant dels seus adeptes en països no tradicionalment islàmics. Són tres les organitzacions internacionals que canalitzen els esforços unitaris del món islàmic: el Congrés del Món Musulmà, fundat a Karachi l’any 1926; la Lliga del Món Musulmà, constituïda a la Meca el 1962, i l’Organització de la Conferència Islàmica, iniciada a Rabat el 1969 i que actualment aplega quaranta-quatre estats.
La manifestació més esclatant de la unitat de l’islam és la que té lloc anualment el dia 10 del darrer mes de l’any lunar islàmic a la Meca, on es reuneixen més de dos milions de pelegrins. La relació de la llei islàmica amb l’organització política no és la mateixa als diversos països que formen el món musulmà. Mentre que hi ha estats (com l’Aràbia Saudita i Mauritània) que apliquen amb tota literalitat la legislació alcorànica, n'hi ha d’altres, com ara els països àrabs mediterranis, que intenten dur a terme una interpretació moderna de la xara, si bé en alguns d’aquests països, com Algèria, hi ha fortes i a vegades violentes pressions dels integristes per a islamitzar l’organització estatal. El món turc, després del període de secularització iniciat per Kemal Ataturk l’any 1924, coneix una revifalla dels moviments religiosos. D’altra banda, l’Iran continua essent una república islàmica rígida i intolerant, fins i tot després de la mort de l’ayatollah Khomeynî (1989). El Pakistan, des del seu naixement (1947), ha considerat l’islam la religió oficial, i, des del 1988, també ho fa així el Bangladesh, mentre que els musulmans de l’Índia (més de 50 milions) han acceptat llur condició minoritària dintre d’un conjunt pluralista, en el qual predomina l’hinduisme. La Indonèsia és un estat laic, malgrat la immensa majoria de musulmans que hi viuen. Pel que fa a les diverses repúbliques, unitàries o federals, de l’Àfrica negra, hi ha situacions molt variades, però, en conjunt, hi predomina el laïcisme i la no confessionalitat, malgrat la forta presència de tendències fonamentalistes islàmiques, sobretot al Senegal i a Nigèria (els bisbes catòlics d’aquest darrer país, des del 1986, han protestat diverses vegades per la política oficial d’islamització).
En tots aquests països hi ha, tanmateix, diverses categories de musulmans. En primer lloc, hi ha els musulmans dels ambients populars, que practiquen la religió islàmica com un element essencial de llur tradició ètnica i cultural; hi ha, després, els musulmans de cultura religiosa, que procuren revitalitzar els continguts teològics de l’islam, reinterpretant-los a la llum de la racionalitat moderna, però sense renegar mai de la dimensió estrictament religiosa del pensament islàmic; hi ha, en tercer lloc, els musulmans modernistes, els quals, sentint-se vinculats a l’humanisme laic, no volen tanmateix deslligar-se de la tradició cultural islàmica, la qual aprecien sobretot en el camp dels grans principis ètics que conté; finalment, hi ha els musulmans integristes o fonamentalistes, els quals, partidaris d’una pràctica rigorosa del culte i d’una organització islàmica de la política, tendeixen a aplicar d’una manera intransigent la lletra de l’Alcorà.
Un fenomen cada cop més notable és la penetració de musulmans en països d’Europa occidental,
Situació actual de l’islam
© Fototeca.cat
d’Amèrica i d’Austràlia, a causa de les emigracions en cerca de treball o per motius polítics o ideològics. Hom calcula que, després de la Segona Guerra Mundial, més de sis milions de musulmans s’han instal·lat en països de l’Europa occidental. Aquestes diàspores musulmanes han conegut una evolució paral·lela al llarg dels darrers vint anys, que ha consistit en una institucionalització generalitzada i creixent, traduïda en la constitució d’associacions, més o menys federades entre elles, la construcció de mesquites (a França l’any 1976 hi havia vuit mesquites i, el 1986, setanta-dues), de sales de pregària i de centres islàmics, la multiplicació d’organismes culturals, la salvaguarda de l’estatut personal musulmà i la constitució de cementiris propis. No és infreqüent el cas d’occidentals que es converteixen a l’islam, com el del filòsof francès Roger Garaudy, el qual, a més, aconseguí l’any 1985 la creació a Ginebra d’una Oficina Regional Europea per a la Difusió de la Cultura Islàmica. Hi ha musulmans que voldrien gaudir, als països occidentals, d’un estatut de minoria protegida, amb autonomia jurídica i judicial, similar al que la societat islàmica havia organitzat antigament per als cristians i els jueus que vivien en el seu si. Aquestes pretensions topen sovint amb inconvenients greus, ja que hi ha aspectes de la llei islàmica que no s’avenen amb les llibertats democràtiques occidentals.
Els musulmans aconseguiren el 1992 un acord amb l’Estat espanyol, segons el qual hom regulà un seguit de qüestions que afecten l’assistència religiosa en centres sanitaris, penitenciaris i militars, l’ensenyament religiós en centres públics docents, l’estatut dels ministres i dels llocs de culte, el règim fiscal, els efectes civils del matrimoni religiós, els dies festius, etc. Per a poder signar aquest acord, les dues federacions islàmiques que hi ha a l’Estat espanyol constituïren una comissió unitària, que dugué a terme les negociacions. Des de l’atemptat de les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001, la comunitat islàmica arreu del món occidental veu com s’han incrementat els prejudicis i els recels envers les seves activitats. Els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid i la victòria de M.Ahmadinejad, representatiu de l’ala més radical del fonamentalisme islàmic, a les presidencials d’Iran, no esborren els temors més immediats. En contrapartida, la construcció el 26 de juny de 2005 de la mesquita més gran del món a Kazan (Rússia) i l’atorgació del Premi de la Pau dels llibreters alemanys a l’escriptor turc Orhan Pamuk són petits signes que existeixen vies que poden apropar l’islam amb una lectura oberta i el món occidental amb una visió transformadora de l’equilibri planetari a fi de construir bases de diàleg i de respecte més enllà de la por.