Des de la baixa edat mitjana, l’ofici de llaurador tendí a organitzar-se. El gremi de llauradors més important fou el de València, que es regí, successivament, per les ordinacions dels anys 1283, 1373, 1392 i 1531; era dividit en quatre quarters (Russafa i Patraix, Benimaclet i Campaner, Sant Vicent i Salines) i era representat al consell general de València. El 1392 i el 1393 obtingueren, respectivament, ordinacions corporatives els llauradors de Morvedre i els regants de la séquia d’Alzira. A Barcelona, els llauradors, al segle XIV, anaven units amb els hortolans, denominació, aquesta darrera, que prevalgué a partir del segle XV. A Vilafranca del Penedès eren ja agremiats el 1340, i a Lleida reberen noves ordinacions el 1363, tenien vot i veu a la paeria i podien ésser consellers i paers de la mà menor. Amb tot, al Principat, la denominació de llaurador fou substituïda sobretot, des del segle XV, per la de pagès (com a Mallorca), i restà, així, gairebé circumscrita al País Valencià. La reorganització general dels gremis agrícoles al segle XVIII es reflectí en les ordinacions d’Alacant (1772) i Xàtiva (1777).
f
m
Agronomia