Té l’origen en l’absentisme reial, que arribà a ésser quasi permanent. El càrrec fou institucionalitzat per Ferran II de Catalunya-Aragó des del nomenament, el 1479, del seu cosí, l’infant Enric d’Aragó, com a lloctinent general de Catalunya, i el 1492 Juan de Lanuza ho era del regne d’Aragó. Al Regne de València, el càrrec no s’institucionalitzà de manera permanent fins el 1520, amb Diego de Mendoza y de Lemos, que ho fou nominalment també del Principat de Catalunya. Als regnes de Sicília i de Nàpols prevalgué el nom de virrei, denominació que, des del s. XVI, tendí a substituir arreu la de lloctinent general. Era el magistrat més important del regne. Tingué, en un principi, caràcter permanent, però cessava automàticament si el rei entrava al regne, i tendí a ésser renovat, després, cada trienni. Era assessorat per l'audiència, tenia jurisdicció civil i criminal per a aquesta darrera necessitava un breu del papa i mer i mixt imperi. El càrrec recaigué en una alta personalitat civil o eclesiàstica, inicialment del país, però que, des de la segona meitat del s. XVI, fou primordialment castellana. Des del 1512, al Principat de Catalunya, li fou adherit també el càrrec de capità general. A Mallorca, a causa de les atribucions especials de què gaudia el governador general, aquest prengué també, des del s. XVI, el nom de lloctinent general o virrei. Al s. XVII, la institució fou respectada durant l’ocupació francesa del Principat de Catalunya (1641-52 i 1697-98) i coexistiren, així, dos lloctinents generals, nomenats, respectivament, pel rei de França i pel de Castella. El càrrec fou suprimit pels decrets de Nova Planta. Només subsistí a Sardenya sota el govern dels Àustria (fins el 1720) i dels Savoia (fins el 1847).
f
m
Història
©
Del segle XV al XVIII, oficial reial, representant del rei, durant l’absència d’aquest, en un dels estats patrimonials de la monarquia catalanoaragonesa.