i modulació | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

modulació

freqüència modulada
substantiu femeníf
freqüència modulada
Modulació d’amplitud en una moduladora sinusoidal, a dalt, i esquema d’un procés de modulació d’impulsos codificats (PCM), a baixa
© Fototeca.cat
telecomunicacions telecom
Procés mitjançant el qual es modifica alguna de les característiques d’una ona, anomenada portadora, a fi de transmetre, des d’un emissor a un receptor, la informació continguda en una altra ona, anomenada moduladora.

L’ona modificada és la modulada. L’ona portadora pot ésser qualsevol ona periòdica de freqüència molt més elevada que la de l’ona moduladora; generalment és sinusoidal i, per tant, es caracteritza per una amplitud, una freqüència i una fase determinades. Segons la característica modificada hom parla de modulació d’amplitud (AM) o bé de modulació angular, que pot ésser de freqüència (modulació de freqüència, FM) o de fase (modulació de fase, PhM). Qualsevol de les tres menes de modulació produeix una ona complexa que pot ésser descomposta en diverses components de diferents freqüències. Si la freqüència de l’ona moduladora és fm i la de la portadora és fp, a l’ona moduladora apareixen, a més de fp, les de freqüència fp±fm en cas d’AM i la sèrie fp±fm; fp±2fm; fp±3fm... en cas de FM o PhM. Aquestes freqüències són simètriques respecte a la portadora i són anomenades freqüències laterals. Si el senyal modulador ocupa una certa banda, aleshores apareixen dues bandes laterals simètriques (superior i inferior). Cadascuna d’aquestes serveix per a la transmissió del missatge: a vegades hom treballa amb banda lateral única (BLU o SSB), la qual cosa permet que l’espectre de freqüències disponibles per a la transmissió contingui més ones portadores d’informació. La modulació d’amplitud és utilitzada en radiodifusió (ones llargues, mitjanes i curtes), en telefonia i telegrafia (principalment la BLU) i en televisió (per a la imatge). La modulació de freqüència és emprada, per la seva fidelitat, en radiodifusió i televisió (generalment per al so) i en diverses telecomunicacions; a vegades és emprada la modulació sense portadora. La modulació de fase també dóna qualitat, i és utilitzada ocasionalment en certes comunicacions. També cal esmentar la modulació digital, emprada per a transmetre informacions digitals (transmissió digital). Hom la subdivideix en dos tipus principals, l’anomenat PCM (modulació d’impulsos codificats o modulació delta), que consisteix a analitzar un senyal continu (senyal telefònic, senyal d’àudio d’un enregistrament musical, etc) mitjançant un mostreig sistemàtic del senyal, quantificar la magnitud de cada mostra i codificar-la en sistema digital (aquest és el sistema utilitzat per a l’enregistrament digital del disc òptic), i la modulació digital pròpiament dita, que consisteix en l’assignació a cada bit d’un nombre sencer de semiperíodes d’una sinuoside, variant algun paràmetre. Si aquest paràmetre és l’amplitud, hom té l’ASK (modulació digital d’amplitud) que és la màxima o bé nul·la, segons el valor binari a transmetre; si és la freqüència, la FSK (modulació digital de freqüència), fent l’amplitud constant però emprant dues freqüències, i si és la fase, la PSK (modulació digital de fase) en què canvia la fase 180° segons el valor a transmetre.

Col·laboració: 
FES / LlMF / ISLl
Llegir més...