En fonètica se singularitza per l’obertura de la e ai (bovęr, caldęra), el pas freqüent de la e àtona a i (vistit, videll, quixal), la pèrdua de la a darrere i tònica (valrí, valdria), l’articulació de (y) en lloc de (ž) o (z) (puyar, pujar, correya, corretja), la no palatalització de NN (festanal). En morfosintaxi hi ha romanalles de les desinències -am, -au de present (marxam, -au), l’article plural les serveix per al masculí (les dits), abunden els imperfets en -eva, -iva (feva, feia, fuiva, fugia), i la negació es reforça amb cap (No ho faré cap). El lèxic comprèn variants com bufaldella, bufeta, sangartalla, sargantana; arcaismes com allon(d)re, a un altre lloc, lleu, prest; o mots peculiars com pollicada, llocada, camí de cabanera, camí ramader, xet, xai, clop, pollancre, perna, anca.
m
Lingüística i sociolingüística