Parlants i domini
Parlada actualment als Països Catalans, inclosa la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, no ho és, tanmateix, com a primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i de la Fenolleda ni a les de llengua castellana de l’W i del S dels País Valencià (Alt Millars, Alt Palància, Serrans, Racó, Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, Plana d’Utiel, Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà —llevat del poble del Pou Blanc, de parla catalana— i Baix Segura) i als pobles d’Olocau del Rei (Ports), de Veo (Plana Alta) i de Sant Felip Neri (Baix Vinalopó). Excepte els esmentats pobles i la regió del Carxe, el límit de la llengua segueix, bé els límits externs dels Països Catalans, bé límits entre comarques. En conjunt aquest territori és habitat (1995) aproximadament per 11 200 000 persones. Corresponen a l’Estat espanyol el 96,28% dels habitants del territori de llengua catalana, a l’Estat francès, el 3,21%, a l’estat italià, el 0,27%, i a Andorra (on és l’única llengua oficial), el 0,26%. Tanmateix, a causa de les vicissituds històriques, no tots els habitants d’aquest territori tenen com a primera llengua el català, que actualment (1995) ho és d’uns 5 milions de persones. La resta inclou des dels que s’autodenominen ‘bilingües’ fins als que n'ignoren totalment l’ús actiu o passiu. Tenen també el català com a llengua pròpia algunes colònies d’importància diversa a Castella (especialment a Madrid), a l’Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Xile, Brasil, Uruguai, Veneçuela, Colòmbia, Cuba, República Dominicana), a l’Europa occidental (França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica), a Algèria (pràcticament absent des del 1962), etc.
El territori de llengua catalana limita amb territori de llengua sarda a l’Alguer, amb territori de llengua occitana entre el Barcarès i Salses (Rosselló) i Benasc (Alta Ribagorça), i amb territori de llengua castellana (i aragonesa) entre Benasc i Guardamar (Baix Vinalopó). Com tota frontera lingüística, aquesta frontera no és sempre clara de determinar. El límit entre el català i l’occità a les Corberes i a l’alta vall de l’Aude presenta zones de transició: Vingrau, la Torre de França, Cassanyes, Bellestar de la Frontera i Trevillac (Rosselló) i el Capcir (capcinès), pel cantó català, i les zones pròximes de la Fenolleda (Caramany, Rasigueres, Planeses, Sornià), del Perapertusès (Tuixà, Padern, Pasiols), del Donasà i de la Vall d’Aran (aranès), pel cantó occità.
La meitat occidental de l’antic comtat de Ribagorça és repartida entre dialectes de transició catalans amb trets aragonesos més o menys intensos: a la vall de Benasc (benasquès), a la vall de Llierp, a l’alta vall de l’Isàvena, a la ribera de l’Isàvena (entre Merli i Llaguarres), en un sector de la baixa vall de l’Éssera (d’Aler a Torres del Bisbe i Jusseu), a la vall de la Sosa (de Calassanç i Alins a Sanui i Sant Esteve de Llitera) (ribagorçà); i dialectes de transició aragonesos amb trets catalans més o menys intensos: a la ribera de l’Éssera, a la Vall de Gistau, a la Fova de Terrantona i a la zona d’Estada i Estadella, vora el Cinca. A la resta de la frontera lingüística el contacte de les dues llengües (català i occità, català i castellà) es fa pràcticament sense transició; tanmateix, al País Valencià, pel cantó del castellà, hom troba restes d’antics parlars de transició, a l’Alt Millars (especialment a Fanzara), als Serrans (especialment al Villar), a la Foia de Bunyol i a la Canal de Navarrés (especialment a Tous, Anna, Xella i Bolbait); té també trets catalans, especialment lèxics, el parlar de l’horta d’Oriola, anomenat panotxo.
L’estructura fonètica i fonològica
L’estructura fonètica del català és diferent segons els dialectes. Són trets vocàlics generals: el marcat contrast entre e i o obertes enfront de les tancades corresponents, com en les altres llengües romàniques occidentals, llevat el castellà; la manca de vocals nasalitzades, contra el que s’esdevé en francès o portuguès, i la de diftongs procedents de les vocals llatines e i o (breus), enfront de les altres llengües romàniques occidentals, excepte el gallec i el portuguès; això no obstant, tal com aquestes dues llengües, el català posseeix molts diftongs amb -u semivocal. El català oriental ofereix un vocalisme no accentuat més relaxat —comparable, en part, al del portuguès— que dona lloc a la vocal neutra i al canvi de tota o en u. Són trets consonàntics generals: les parelles dels sons dentialveolars [s] i [z], [ŝ] i [z], i les dels palatals [š] i [ž], [s] i [z], enfront del castellà, el qual té, en canvi, els sons [θ] i [χ] (les altres llengües al·ludides s’acosten més al català); l’ensordiment de consonants en posició final (amiga, però amic, etc); són freqüents els canvis produïts pels sons contigus ([kázirát], de cap girat, etc). En contrast amb altres llengües romàniques, el català presenta molts monosíl·labs i mots acabats en una gran varietat de consonats i en alguns grups consonàntics.
Quant a l’estructura fonològica, el català té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/ (/ę/ i /ǫ/ són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats). Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà. La vocal neutra és considerada per E.Alarcos una variant dels tres primers fonemes indicats, però A.M.Badia i Margarit posa en relleu el seu caràcter distintiu en els monosíl·labs. En les consonants hom distingeix les parelles /b/ i /p/, /d/ i /t/, /g/ i /k/, en les quals el primer fonema té una variant oclusiva i una altra de fricativa; les parelles de fonemes fricatius /s/ i /z/, /š/ i /ž/, molt generals, però inexistents en castellà modern; /f/, sense el fonema sonor corresponent /v/, en bona part del domini, com en castellà, en contrast amb altres llengües romàniques; els nasals /m/, /n/, i /n/, els laterals /l/ i /l/ i els anomenats vibrants /r/ i /r/. D’acord amb Alarcos, els sons africats [ŝ] i [z], talment com [s] i [z], es componen de dos fonemes cadascun, però Badia només accepta aquesta duplicitat en els primers. Altrament, segons Badia, caldria afegir els fonemes /y/ i /w/, però Alarcos creu que són variants dels fonemes /i/ i /u/, respectivament. Segons la classificació basada en propietats acústiques, són fonemes greus i difusos /m/, /f/, /b/ i /p/, greus i densos /g/ i /k/ (i /w/, segons Badia), aguts i difusos /s/, /z/ (i /z/, segons Badia), /t/, /d/, /n/, /l/, /r/ i /r/, i aguts i densos /š/, /ž/, /n/, /l/, (i /s/ i /z/, segons Badia).
L’estructura morfològica
En general, la morfologia és l’aspecte en què el català és més afí a les llengües romàniques que l’envolten geogràficament (exceptuant el francès parlat, on l’erosió fonètica ha produït formes molt evolucionades d’expressió morfològica). En la flexió nominal, i en comparació del portuguès o el castellà o italià, el tret més notable és la desaparició, en la majoria dels casos, del sufix -o característic del masculí. Així doncs, l’alternança -o/-a, forma bàsica de l’expressió del gènere en aquelles llengües, és en català, llevat de casos excepcionals (minso/minsa), una alternança ‘zero'/a. Una conseqüència, d’ordre fonètic més que no pas morfològic, és que, per exemple, una oclusiva sonora que precedeix un sufix de femení es realitza com a sorda en posició final de grup de mots. No es pot considerar merament fonètica, però, l’alternança boja/boig, amb la fricativa sonora en femení i l’africada sorda en el masculí, car un mot català pot acabar molt bé en una fricativa sorda (boix), i d’altra banda una africada sonora pot precedir un sufix de femení (lletja). D’altres alternances que, com aquesta, pertanyen a la morfofonologia, són les que es donen a pla/plana (en contrast amb segon/segona), sentit/sentida (en contrast amb dit/dita), etc.
No cal recordar que, com en totes les altres llengües romàniques, aquesta forma bàsica d’expressió del gènere no és pas l’única: hi ha d’altres sufixos semiderivatius, el gènere pot no tenir expressió formal, etc. En contrast, però, amb el francès, on abunden les parelles de supleció (garçon/fille, coq/poule), el català coincideix amb el castellà i l’italià a preferir les oposicions flexionals (noi/noia, gall/gallina). I un fet evolutiu fàcil d’observar en el català actual, i que l’allunya progressivament del castellà, i l’acosta al francès i a l’occità, és la tendència a abandonar els adjectius d’una sola terminació i a dotar-los de flexió de gènere: avui és ja més freqüent: aigua bullenta que bullent, i no és rar de sentir iguala. Quant a la flexió de nombre, l’expressió bàsica del plural és el sufix -s, que produeix alternances morfofonològiques similars, encara que no tan nombroses, a les assenyalades en el gènere. La més important és el fet que en els noms masculins, facultativament darrere certs grups de consonants i obligatòriament darrere una sibilant (llevat els acabats en -ig, que també poden fer el plural en -s, i els plans, esdrúixols i femenins acabats en -s, -ç -x), s’intercala una -o- abans de la -s. Cal identificar aquesta -o- amb el sufix de masculí, i no per raons històriques sinó considerant purament el català actual, perquè el fet no és fonètic i no afecta els femenins: al costat de el pols / els polsos tenim la pols / les pols.
La flexió dels determinatius (articles, demostratius, possessius, quantitatius, distributius, etc) presenta una casuística complicada sobretot pel fet de les elisions, però no difereix en principi de la que trobem a les llengües veïnes. Així, en català abunden més que en castellà les contraccions de preposició amb articles (dels), però no són de lluny tan nombroses com en italià (sul, col, nel): el fenomen és determinat fonèticament. No ho és, tanmateix, el fet que el català central hagi perdut gairebé del tot la sèrie dels possessius àtons (mon, etc) i recorri als tònics (que, en contrast amb l’italià, ha d’usar sempre amb l’article).
El català és original en la morfologia del pronom personal, sobretot en les formes àtones, que són nombroses (tretze formes distintes, en contrast amb les onze del castellà o les nou de l’italià; el francès té un sistema tan distint que no és factible la comparació), que introdueixen el gènere neutre (ho) i que disposen d’una llibertat de combinació molt rica de conseqüències sintàctiques. Pel que fa a la flexió verbal, el català, també com les altres llengües romàniques, disposa de molts més recursos que no en la nominal: en aquesta, la sufixació ho domina tot, i les alternances morfofonològiques hi tenen un paper molt secundari. En el verb, són actives les alternances vocàliques, juntament amb la infixació, la supleció, etc. Cal dir, però, que en català les alternances no són tan productives com en castellà, per exemple, i que tots aquests procediments operen gairebé només en verbs històricament residuals, o “irregulars”, encara que solen ésser els d’ús més freqüent. És usual de dir que el català té tres conjugacions, de temes respectivament en -a-, -e-, -i-, amb les dues darreres subdividides cadascuna en dos tipus. Aquesta classificació, de base històrica, és avui dia, de cara a la formació de nous verbs, més aviat teòrica.
El català actual només té un tipus de verb plenament productiu, el de la primera conjugació, amb uns 3 500 verbs d’ús corrent, i un tipus semiproductiu, el de servir (o sigui de la tercera conjugació amb l’infix -eix-, dit incoatiu), amb uns set-cents verbs usuals. Els verbs de la segona conjugació no arriben a un centenar, i no és possible de forjar-ne de nous si no és per composició damunt els ja existents. El sistema general del verb és bàsicament comú a tot el romànic occidental, però la majoria dels dialectes catalans no usen el pretèrit perfet d’indicatiu sinó en una forma perifràstica (vaig portar), i formen paral·lelament un perfet de subjuntiu (vagi portar). Alguns dialectes i molts literats, tanmateix, prefereixen la forma simple del perfet d’indicatiu (portí), tot i que el de subjuntiu no té forma simple.
La formació dels mots
Amb relació a la derivació, només cal indicar-ne els principis generals, perquè és segurament l’aspecte en què el català s’aparta menys de les altres llengües romàniques, i en què aquestes, en general, difereixen menys les unes de les altres. En contrast amb les formes de flexió, on és ordinàriament impossible de dividir un mot en segments dotats cadascun d’una sola funció ben definida, en la derivació les llengües romàniques tendeixen al tipus aglutinant, és a dir, a procedir per un encadenament, al voltant d’un radical, d’afixos isolables i de funció unívoca, amb un gran predomini dels sufixos sobre els prefixos. Això no vol dir, però, que sigui sempre fàcil de descompondre un mot en morfemes segmentaris, partint de la llengua actual i sense fer-hi intervenir l’etimologia. Així, és obvi que porcell és un diminutiu de porc (l’alternança consonàntica es retroba a molts mots, com és ara elèctric/electricitat), i cadell, pel sentit, també sembla un diminutiu, sense que cad- tingui, però, cap sentit. I si bé no és gaire difícil de relacionar cartell amb carta, castell o martell són actualment impenetrables: -ell, és doncs, el que ha està anomenat un sufixoide, que fa la impressió d’ésser un morfema però que no s’acaba d’identificar bé dins el sistema de llengua actual.
La situació és una mica més clara amb els prefixos (que, en català, s’anteposen en la gran majoria dels casos a radicals verbals), però també es presenten problemes: els sentits de preveure i prevenir són tan propers, que no hi ha dubte que el prefix és el mateix; ara, la relació amb veure és molt clara, mentre que la relació amb venir no ho és gens. Les regularitats són molt més grans en la composició que no en la derivació, perquè és molt més fàcil d’identificar la procedència sintàctica, no merament semàntica, de les formes. Hom no ha de creure que, com és usual de dir, el català tingui menys capacitat de formar composts que, per exemple, l’anglès: el procediment varia, però màquina d’escriure és un compost tan clar com typewriter, car l’origen sintàctic és igualment ben definit i igualment impossible de deduir dels components (una màquina d’escriure podria designar el conjunt dels empleats d’una oficina tal com la màquina del partit designa el conjunt dels funcionaris). Els principals tipus de compost català són els representats per paper moneda (dos noms, el primer dels quals és assimilat al segon), estat major (un nom delimitat, d’una manera semànticament arbitrària, per un adjectiu), màquina d’escriure (nom delimitat per un altre nom amb preposició), paracaigudes (radical verbal amb un objecte nominal), pit-roig (forma de valor adjectival constituïda per un nom delimitat per un adjectiu).
L’estructura sintàctica
Com és normal en indoeuropeu, una frase catalana típica consisteix en una constel·lació de grups nominals centrats per un verb finit. La constitució del grup nominal (típicament, un nom amb determinatius i qualificatius) és en general semblant a la de les llengües veïnes, encara que naturalment amb peculiaritats distintives (tots tres / los tres / tous les trois /tutti e tre). Potser els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d’"extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb. Així, el català pot, com el castellà, posposar al verb un nom amb funció d’objecte o de subjecte sense cap determinatiu (veig visions / vénen visites), però el català el pot extraposar gràcies al joc del pronom en amb la preposició de (de visions en veig / de visites en vénen). Bé que el francès i l’italià tenen pronoms formalment semblants a en i hi, el funcionament és molt distint. En català, la funció bàsica és la de marcar la contraposició fonamental del sistema de les preposicions: de per una banda, i totes les altres enfront. Els termes nominals amb de (o bé sense preposició ni article definit) són representats per en, i els altres, per hi, sempre que no siguin objectes indirectes animats (o termes nominals neutres o tota una oració subordinada, que ho són per ho). Però hi representa també els objectes indirectes inanimats (a això, hi dedico molt de temps), que el castellà, per exemple, no pot representar per cap pronom, i d’altra banda transforma en intransitius certs verbs transitius (veure-hi, tocar-hi). Les combinacions de dos pronoms àtons són molt nombroses: 65, segons l’inventari usual.
La regla d’ordre en les combinacions és bàsicament idèntica a la del castellà: el reflexiu es precedeix tot altre pronom, tot pronom de segona persona precedeix qualsevol de primera, i qualsevol de primera qualsevol de tercera, i en només pot precedir hi i ho, que no poden precedir cap altre pronom. La inexacta regla que un pronom datiu precedeix un acusatiu és induïda pel fet que la tercera persona té més formes d’acusatiu que les altres: la funció sintàctica no té cap influència sobre l’ordre. Amb els verbs que admeten dos objectes de persona, les combinacions tenen un valor dual (us em presenteu / us em presento), i les dues sèries exemplificades per m'hi presento i me li he quedat el llibre es destinen precisament a proveir de datius en segona posició. El sistema és molt flexible i lliure de limitacions, i el català pot dir m'hi van recomanar quan el castellà ha de passar a me recomendaron a él i el francès a ils m'ont recommandé à lui; per això el català fa un ús copiós de l’extraposició, cosa que li permet de situar qualsevol terme nominal com a tema o subjecte lògic de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l’anglès, i sense necessitat d’identificar, com el castellà, l’objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats).
Alguns dialectes han tendit modernament a fixar un inventari molt reduït de preposicions, i a emprar els termes posicionals del tipus de davant, etc, exclusivament com a adverbis. Així, ha esdevingut corrent en aquests dialectes (paral·lelament al castellà i al francès) de dir davant de la casa enfront del més genuí davant la casa, i davant de mi és substituït per davant meu, etc, o sigui que s’ha format una mena de sèrie de flexió del pronom personal que formalment coincideix amb el possessiu (sense article). Quant al sistema verbal, segurament té més afinitats amb el del castellà que amb el de cap altra llengua veïna, però és lluny de coincidir-hi. El català usa el subjuntiu amb molta més laxitud (si venia i si vingués són formes pràcticament sinònimes), però en canvi no admet la modalitat hipotètica dels futurs: a París plourà no vol dir a París deu ploure. Així mateix el català no és tan sensible a la gamma de perífrasis aspectuals que el castellà, com el francès, ha desenvolupat (estaba escribiendo, iba a escribir, etc), però usa molt més sovint els adverbis que podríem dir-ne “de delimitació temporal” (ja, encara), tret que l’aproxima curiosament a les llengües germàniques. Coincideix amb això el fet que el català és d’una precisió absoluta en l’ús dels temps anteriors (els perifràstics amb haver): cal que es refereixin a un període que inclou el moment de la parla, i diu va venir fa deu anys i ha vingut enguany, però mai l’equivalent de vino este año, com diu sovint el castellà.
Un contrast obvi amb el castellà és la concordança del participi amb l’objecte, encara que de fet només es donen restes de la concordança, i les variacions dialectals són grans. L’afinitat entre les dues llengües (i també el portuguès i l’italià), representada per la coexistència d'ésser i estar, és més aparent que real. Estar no és realment en català un verb atributiu, i bàsicament només es dona amb participis i amb certs adjectius quasi-participis (tipus malalt). Si és certa l’explicació que donen els gramàtics de la valor dels dos verbs castellans (ser atribueix qualitats permanents, estar qualitats transitòries), aleshores el fet català fóra gairebé l’oposat.
El lèxic
El lèxic català es caracteritza per la diversitat dels seus elements respecte al del castellà, tot i que es tracta d’una llengua situada en la seva major part a la Hispània romana. Les nocions fonamentals (per exemple, parlar, menjar, trobar, cercar, badallar, taula, nebot, cosí, res, por, pudir, bell, malalt, etc) són expressades mitjançant uns mots estranys generalment al castellà i al portuguès (hablar, comer, hallar, buscar, bostezar, mesa, sobrino, primo, nada, miedo, heder, hermoso, enfermo). Aquesta escissió entre les dues llengües veïnes es remunta ja al llatí. De la mateixa manera que al s. II hom troba trets fonètics que allunyen el català del castellà, també la separació del lèxic s’ha de remuntar a aquesta època. Si hom suposava que els trets lèxics diferencials eren deguts a la influència carolíngia, no fóra comprensible com aquesta hauria tingut prou força per a foragitar les denominacions essencials de la llengua. S'esdevé sovint que és el castellà, amb els seus arcaismes (hervir, ‘bullir’) i també el seu dinamisme (novillo, ‘vedell’), que ha provocat la diferenciació. El fet que el lèxic llatí de la Tarraconense fos diferent del de la resta de la Hispània condicionà que el superstrat germànic tingués un altre arrelament: fang i rostir (germànics) s’oposen a lodo i asar (llatins), mentre que filosa i pols (llatins) s’oposen a rueca i sien (germànics). Igualment ocorre amb els mots d’origen aràbic: per exemple, alfàbia i rajola (aràbics) enfront de tinaja i ladrillo (llatins), i inversament oli i oliva (llatins) s’oposen a aceite i aceituna (aràbics).
Sembla que l’element aràbic és més abundós en castellà i en portuguès que no en català, però aquest punt encara no ha estat estudiat a fons. D’altra banda, el lèxic català s’acosta, més que no pas al del castellà, al de les llengües de les Gàl·lies, sobretot al dels parlars occitans, fins al punt que hom pot dir que, quan el català té una solució comuna amb la resta de les llengües hispàniques, aquesta solució és també la pròpia de l’occità (callar, despertar, etc). Una tal estreta semblança de les bases lexicals del català i de l’occità ha tingut com a conseqüència que hom caigués en manta errada, ja sigui considerant ingènuament que el català no és altra cosa que un parlar occità, ja sigui encara establint divisions dins els idiomes romànics basades en uns suposats parentius; aleshores el català fóra un element d’un grup gal·loromànic per a uns, mentre que per a uns altres fóra un element o membre del grup iberoromànic. Els criteris lexicals han estat determinants per a prendre posició davant el problema de l’anomenada subagrupació del català, on els elements lingüístics i els geogràfics hi han estat barrejats innecessàriament. Amb tot, cal posar en relleu la personalitat del lèxic català, el qual té solucions ben genuïnes: deler, enyorar, enagar, ensinistrar, apaivagar, rebutjar, etc. Aqueixa personalitat i el fet que la llengua es troba a cavall entre dos grans blocs tenen com a conseqüència que el coneixement del lèxic català és importantíssim per a resoldre molts problemes d’abast romànic general.
En la llengua literària catalana moderna té cabuda el lèxic de totes les contrades de l’idioma, sempre que no es tracti de lexemes d’extensió dialectal molt reduïda (bespilles, erola, xàldiga, etc). Un mot com espill pot ésser emprat per l’escriptor que, en la seva parla espontània, diu mirall, i viceversa. Qualque vegada, fins i tot, el mot literari té poca vitalitat en la llengua parlada i l’escriptor se'n serveix davant la diversitat dialectal: infant (davant nen, al·lot, xiquet, mainada, noi), etc.
Dins la relativa unitat lexical del domini català, cal assenyalar dos grans conjunts, els quals coincideixen aproximadament amb la divisió dialectal basada en un criteri fonètic: el lèxic del català occidental (la Catalunya Nova i el País Valencià) i el del català oriental (resta del Principat amb les Illes i l’Alguer). Heus ací unes parelles representatives: boç-morrió, espill-mirall, rent-llevat. Les coincidències que hom pot assenyalar, en cas de divergència lexical, entre qualsevol dialecte d’un d’aquests dos grups i l’altre grup han d’ésser considerades com a arcaismes, respecte als mots corresponents a la resta de dialectes del propi grup. Així, si el català occidental té mots que li són propis, com ara moixó, canella, birbar, selló, entabuixar, trist, lleute, etc, d’altres vegades els comparteix amb alguna contrada del català oriental: emprar (‘manllevar’) amb Eivissa; granera (‘escombra’) i clau (‘ullal’) amb les Balears; melic (‘llombrígol’) amb el Rosselló i la comarca del Vallès. Sovint s’esdevé també que les divergències són originades pel català central, que actua com a element innovador: així, es produeixen coincidències característiques entre les àrees laterals, entre el valencià i el nord-occidental (occidental) i el català insular (oriental): amollar, llevar (‘treure’), etc. Per raons socioeconòmiques, el lèxic occidental, especialment el nord-occidental, recula davant les solucions barcelonines.
En la llengua literària moderna, sobretot de la Renaixença ençà, hom pot constatar una tendència a fer ús de mots procedents de les comarques septentrionals: entaforar, tardor, cofoi, basarda, endegar, tarannà. Actualment hi ha indicis d’una major obertura: anfós, esponerós (Balears); atzucac i coentor (València).
Com totes les llengües de civilització, el català posseeix un fons lexical culte d’origen grecollatí. I és remarcable que aquesta aportació culta començà en català molt aviat amb l’obra filosòfica en romanç de Ramon Llull. Als segle XIV i XV el català disposava d’un cabal de mots savis potser superior al d’algunes altres llengües romàniques (com hom comprova, per exemple, amb el lèxic utilitzat per Roís de Corella), i a alguns d’aquests elements sabé infondre'ls nova força: així, revolució, terme d’astronomia, adquirí, primer en català que en cap altra llengua, un sentit polític. Cal fer esment, també, de la quantitat notable de mots forasters que actualment el castellà, el francès, l’italià i l’anglès aboquen sobre el lèxic dels catalans menys curosos de llur parla, a causa fonamentalment que el català ha estat privat dels mitjans de difusió social de què disposen aquestes llengües.
La gramàtica històrica
El català ha evolucionat d’una manera que cal qualificar de normal entre les llengües romàniques. Hom hi reconeix una llengua romànica no sols pel fons etimològic, visible en el vocabulari i en els trets gramaticals, sinó també per les seves transformacions.
Els sons
Vocals tòniques
Les set vocals del llatí vulgar són continuades (bé que amb modificacions) per les set vocals del català. El català manca de diftongació espontània de les vocals breus ě i ǒ, que, en canvi, hom troba en castellà, en francès i en italià. Les vocals llatines a, i, o oberta, o tancada i u romanen en català: mare > ‘mar’, amīcu > ‘amic’, prǒba > ‘prova’, nepōte > ‘nebot’, lūna > ‘lluna’. Les dues e han sofert modificacions: la e oberta es converteix en tancada: těmpus > ‘temps’ (però roman oberta davant alguna consonant: apěrtu > ‘obert’, coelu > ‘cel’); la e tancada, tot mantenint-se tancada a l’oest (català occidental), esdevé oberta en català oriental, sens dubte a través d’una etapa d’articulació neutra [e], que ha conservat el balear: pǐra > ‘pera’ (malgrat això, dona tant e tancada pertot arreu, en contacte amb una palatal: lǐgna > ‘llenya’, com e oberta pertot arreu en contacte amb altres consonants: vǐrgǐne > ‘verge’). Les diferències originàries de timbre, com les modificacions per contactes articulatoris, fan que en català hi hagi set fonemes vocàlics, i, per tant, que l’oposició oberta/tancada sigui pertinent en el camp de la e i de la o. Modificacions al vocalisme tònic: la més important és el contacte amb un element palatal, que tanca les vocals: lacte > ‘llet’, pěctus > ‘pit’, fǒlia > ‘fulla’.
Vocals àtones
Tenen menor resistència i menor fixesa articulatòria. Les àtones interiors desapareixen en molts casos: la i de bonitate > ‘bondat’, la e de lǐttera > ‘lletra’. Quant a les finals, si la a es conserva (auricula > ‘orella’), les restants desapareixen: fame > ‘fam’, oculu > ‘ull’; això no obstant, els grups de consonants demanen una vocal de sosteniment, que generalment és e (latro > ‘lladre’, masculu > ‘mascle’), però que també pot ésser o (rotulu > ‘rotlle’ i ‘rotllo’, ferru > ‘ferro’).
Consonants inicials
Es conserven: pane > ‘pa’, matre > ‘mare’, seta > ‘seda’. La [k] i la [g] (seguides de e o i) s’han modificat en [s] (civitate > ‘ciutat’) i en [ž] (gentem > ‘gent’), respectivament. La l- s’ha palatalitzat: lupu > ‘llop’. Els grups inicials amb l i r es conserven: flore > ‘flor’, claudere > ‘cloure’; bracchi > ‘braç’, dracone > ‘dragó’. Grups amb [y]: diurnu > ‘jorn’; grup [kw]: davant a tònica es conserva (*quattor > ‘quatre’), però, davant a àtona, és aquesta la que no es pronuncia: ‘quaranta’, pronunciat [ku]; davant altres vocals, només roman [k]: quindece > ‘quinze’, *quomo > ‘com’.
Interiors simples
El principi general és que les sordes esdevenen sonores (sapere > ‘saber’, vita > ‘vida’, securu > ‘segur’; raphanu > ‘rave’) i que les sonores es mantenen (caballu > ‘cavall’, levare > ‘llevar’, rigat > ‘rega’) o desapareixen (volebat > ‘volia’, sudore > ‘suor’, pavore > ' paor’, ‘por’). Després de l’accent hi ha més casos de conservació: alauda > ‘alosa’ (enfront de laudare > ‘lloar’); o bé totes dues solucions coincideixen: resina > ‘resina’ i ‘reïna’, *incisamen > ‘enciam’ i el valencià ‘encisam’. Nasals i líquides es conserven: poma > ‘poma’, panaria > ‘panera’, *volere > ‘voler’, corona > ‘corona’.
Geminades
Les oclusives se simplifiquen: cuppa > ‘copa’, bucca > ‘boca’ (però *buccinu > ‘bocí’). Les contínues es conserven: turre > ‘torre’, passare > ‘passar’. Nasals i laterals es redueixen (flamma > ‘flama’) o es palatalitzen (sella > ‘sella’, canna > ‘canya’).
Grups de consonants
Cal distingir entre tres grups llatins (aprile) i grups romànics (ap(e)rire, on p'r pressuposa la síncope vocàlica). Pel que fa als grups llatins hom constata la conservació dels constituïts per consonant contínua + una altra consonant: *a(u)scultare > ‘escoltar’, sentire > ‘sentir’, herba > ‘herba’, crista > ‘cresta’. Tanmateix, si la segona consonant és velar, es manté davant a, o, u, però esdevé palatal o sibilant davant e, i: circare > ‘cercar’, blanca > ‘blanca’, musca > ‘mosca’, però: *torcere (per torquere) > ‘tòrcer’, vincere > ‘vèncer’, plangere > ‘plànyer’, crescere > ‘créixer’. També es produeixen assimilacions: bursa > ‘bossa’, incensa > ‘encesa’ (bé que no totes prosperaren: l’antic ‘ifant’ avui és ‘infant’; ‘cobent’, avui ‘convent’. Assimilacions de sentit contrari: ex-lumbare > ‘esllomar’, rotunda > ‘rodona’. Consonant + líquida: en els grups amb l hi ha, en tot cas, sonorització de la sorda (dupla > ‘doble’); si no, conservació (stablu > ‘estable’), però la pronunciació avui es reparteix entre [bl] (català occidental i Camp de Tarragona) i [bbl] (resta del domini). Grups amb r: les sordes se sonoritzen (capra > ‘cabra’, petra > ‘pedra’, socru > ‘sogre’), les sonores es mantenen (febr(u)ariu > ‘febrer’) o, al més sovint, es vocalitzen en [u] (libra > ‘lliura’) o en [i] fosa amb la vocal immediata (cathedra > ‘cadira’). Labial + dental: es resolen mitjançant assimilació: nepta > ‘neta’, *subta > ‘sota’. Velar + alveolar: la velar esdevé un element palatal (que afecta la vocal anterior): facta > ‘feta’, despěctat > ‘despita’, cǒcta > ‘cuita’, lǔcta > ‘lluita’, cǒxa (x = cs) > ‘cuixa’, fraxinu > ‘freixe’, cognatu > ‘cunyat’.
Grups de consonant + iod (element palatal): hom pot distingir-hi sis tractaments: conservació de la consonant (generalment labial) i la iod ([by]: labiu > ‘llavi’, cavea > ‘gàbia’); obtenció d’una fricativa palatal, que, segons que la consonant originària fos sorda o sonora, és avui sorda ([ty]: platea > ‘plaça’, [ky]: aciariu > ‘acer’) o sonora ([dy]: radiare > ‘rajar’; [gy]: *exagiare > ‘assajar’), en correspondència (en tots aquests casos, en esdevenir final, la consonant es fa africada sorda: ‘raig’, ‘assaig’); en alguns casos hi ha un tractament diferent, segons que el grup es doni abans o després de l’accent ([by] pretònic: *leviariu > ‘lleuger’, i posttònic: cavea > ‘gàbia’; [ty] pretònic: ratione > ‘raó’, i posttònic: tristitia > ‘tristesa’) i, encara, [ty] fi de mot (puteu > ‘pou’); els grups amb n i l determinen les palatals corresponents ([ny]: vinea > ‘vinya’; [ly]: palea > ‘palla’, pronunciat amb l palatal o amb iod segons els dialectes); casos d’atracció de la iod a la síl·laba anterior, on es fon dins la vocal ([sy]: basiat > ‘besa’; [ry]: caldaria > ‘caldera’); i, finalment, quan el grup és precedit d’una altra consonant, és aquesta la que condiciona la solució de cada cas: en són mostres [sty]: angustia > ‘angoixa’, [nty], linteolu > ‘llençol’, [ndy]: verecundia > ‘vergonya’, etc. Quant als grups romànics, cal advertir que, abans de constituir-se en grup, les consonants havien evolucionat com a intervocàliques: capitellu feu, de moment, *cabidellu, i després, ‘cabdell’. Sovint la primera consonant del grup s’ha resolt en [u]: tabula > ‘taula’, cadere > ‘caure’, cocere > ‘coure’, tegula > ‘teula’. Els grups de nasals i líquides es resolen sovint intercalant un nou so: m'n: sem(i)nare > ‘sembrar’; m'l: cum(u)lu > ‘comble’; m'r: num(e)ru > ‘nombre’; n'r: cin(e)re > ‘cendra’; l’r: mol(e)re > ‘moldre’. De vegades la síncope vocàlica ha posat en contacte consonants d’articulació difícil en successió immediata; la solució més corrent és d’assimilació: spat(u)la > ‘espatlla’, *amidd(u)la > ‘ametlla’, bai(u)lu > ‘batle’ (pronunciats ll-ll o l·l segons els dialectes). Altres grups són c'l: auric(u)la > ‘orella’ (pronunciat amb iod a les mateixes contrades on aquest és el resultat de [ly]); t'c: viat(i)cu > ‘viatge’; d’c: med(i)cu > ‘metge’. Els grups de tres consonants (llatins o romànics) les conserven totes tres si la primera és una nasal, l o s, i, la tercera, l o r: amplu > ‘ample’, circ(u)los > ‘cercles’, masc(u)lu > ‘mascle’; en els altres casos es produeix la pèrdua d’algun so consonàntic, generalment l’interior: puncta > ‘punta’, hosp(i)te > ‘hoste’ etc.
Consonants finals
Les que eren finals en llatí desapareixen, llevat de s, l i r: dormis > ‘dorms’, fel > ‘fel’, cor > ‘cor’ (la r sovint passa a interior: semper > ‘sempre’). Les finals romàniques ho són per pèrdua de la consonant final llatina i de la vocal que la precedia. Hi ha tres solucions: conservació (m: lumen > ‘llum’; l: hospitale > ‘hostal’), pèrdua (n: manu > ‘mà’ —la n roman, però, en els plurals: ‘mans’, i en formes proclítiques: ‘ben’, ‘bon’, enfront de ‘bé’, ‘bo'—; r: pastore > ‘pastor’ —pronunciat sense -r, que hom articula en valencià—, ‘flor’, —dit sense -r-, però ‘pur’ amb -r) i vocalització en -u (debet > ‘deu’, dicit > ‘diu’, herede > ‘hereu’).
Les formes i llurs funcions
El nom
Els noms en català deriven normalment del cas acusatiu llatí: pede(m) > ‘peu’, seniore(m) > ‘senyor’, etc. Hi ha, però, noms derivats d’altres casos llatins: del nominatiu (*companio > ‘company’), del vocatiu (sancte Quirice > ‘sant Quirze’), del genitiu (die- Martis > ‘dimarts’) i de l’ablatiu (-mente > '-ment’, per a la formació d’adverbis). Pel que es refereix a la flexió, cal distingir entre el plural fonètic (derivat directament del plural llatí: mula > ‘mula’, mulas > ‘mules’; masc'lu > ‘mascle’, masc'los > ‘mascles’; o bé: pan(e)s > ‘pans’, homin(e)s > l’antic i l’avui dialectal ‘hòmens’, i l’actual ‘homes’) i el plural analògic (en mots que haurien hagut de perdre la vocal final, com menses o buxos, i que havien d’esdevenir *'mes’, *'boixs’, però que adoptaren de moment una vocal de sosteniment: ‘meses’, ‘boixes’, i que han acabat per fer el plural amb o: ‘mesos’, ‘boixos’. En l’adjectiu, els casos d’indistinció entre masculí i femení tendiren tot seguit a forjar una forma específica per al femení: al llatí forte (masculí i femení) correspon avui ‘fort'/'forta’ (compareu, però, amb ‘Perafort’).
Quant a les funcions del substantiu, els seus dos usos més característics són el de subjecte de la proposició i el de complement del verb. No és genuí d’introduir el complement directe de persona mitjançant la preposició a, bé que n'hi ha exemples del segle XV ençà. Es tracta, però, d’un castellanisme que ha estat ajudat per casos en els quals la preposició és estructuralment indispensable (t'hem vist a tu) o permet de resoldre una ambigüitat. L’adjectiu qualificatiu apareix sistemàticament, en construcció especificativa, posposat al substantiu, i només per raons d’estil hi és anteposat. El català ha desenvolupat força les construccions partitives (res de bo, tants de diners), i que són exigides pel pronom en (en tinc tres, de bons; d’estrangers, no n'hi havia cap).
El pronom personal
No hi ha, dins els pronoms accentuats, diferències de forma per a dues funcions diferents, llevat de la primera persona del singular (jo/mi). Tanmateix, mi no és tan corrent en medis rurals com sembla en principi (i manca sobretot en català insular). Hom constata la formació, damunt els etimològics nos i vos, dels pronoms ‘nos-altres’ i ‘vos-altres’. Les formes àtones més etimològiques (‘me’, ‘nos’, ‘te’, ‘vos’, ‘lo’, ‘la’, ‘los’, ‘les’) s’adaptaren a les posicions recolzades (‘m, m’, ‘ns; ‘t, t’, ‘us; ‘l, l’, ‘ls) i elaboraren les formes reforçades (‘em’, ‘ens’; ‘et’; ‘el’, ‘els’). Els adverbis pogueren ésser emprats en funció de pronoms (ne, ‘n, n’, en; hi). Totes aquestes formes àtones es combinen en grups, generalment de dos pronoms. Deixant de banda casos excepcionals (vius en èpoques determinades o, avui, en català insular), la llengua ha anat establint unes prelacions per a la formació dels grups, per les quals, entre altres, els adverbis pronominals ocupen el segon lloc (te'n, us hi), la forma se encapçala el grup (se'ns, s’hi), les formes de tercera persona no l’encapçalen (me'ls, us els), etc.
Possessius
La corba de les formes reduïdes (‘mon’, ‘ma’, ‘mos’, ‘mes’, ‘ton’, etc) ha estat descendent, i avui són rurals o pertanyen a expressions estereotipades (en ma vida). La construcció fonamental del possessiu és amb article (el meu pare, les vostres germanes). ‘Llur’, possessiu de diversos possessors, no ha tingut un ús segur en català i, per més que és força emprat al Rosselló (on el paral·lel francès l’ajuda) i roman com un fòssil en algunes expressions (la casa llur) a les Guilleries i la Garrotxa, ha sucumbit davant l’ambigu seu, del llenguatge col·loquial (ells i els seus amics, en comptes de llurs amics), per la qual cosa hom admet totes dues construccions.
Demostratius
En català antic es conserven bé els tres graus locatius (‘aquest’, ‘aqueix’, ‘aquell’), que avui romanen en valencià (‘est’, ‘eix’, ‘aquell’). El llenguatge col·loquial de la resta no distingeix sinó un demostratiu de proximitat i un demostratiu de llunyania. El català antic emprava molt sovint el demostratiu referit a un nom que el precedia immediatament (tipus: que hi havia un altre argument, i exposà aquell), per la qual cosa la llengua moderna l’ha substituït per un pronom personal (...i l’exposà) o per un altre procediment semblant. La funció de l’article es valgué de dues formes (ille, ipse), de les quals la segona predomina en documents de l’època preliterària; de la seva vitalitat són prova molts noms de lloc (Collsacabra, Sant Joan Despí, Palau-sacosta, etc. Avui roman a les Balears, llevat de Pollença, i s’ha conservat fins fa molt poc en una estreta franja, discontínua, a la costa de l’Alt i el Baix Empordà i la Selva. Com a les altres llengües romàniques, les construccions amb l’article no apareixen en català totes al mateix temps. La més antiga és la de la funció enunciativa, acompanyant el subjecte (el pare diu, les calúmnies abaten). En canvi, l’article fou més tardà a acompanyar el complement directe i el complement prepositiu; de la fase anterior a la seva generalització en aquests casos han romàs una colla de locucions sense article, que en donen testimoni (tenir raó, fer camí, a ull, per amor de).
El verb
El català ha conservat les quatre conjugacions llatines: cantāre > ‘cantar’, habēre > ‘haver’, crescěre > ‘créixer’ i perděre > ‘perdre’, i venīre > ‘venir’. Les oscil·lacions de l’accent fan que les vocals radicals [a], [ę], [e], originàriament tòniques, esdevinguin [e] en perdre l’accent, en els dialectes orientals, llevat l’alguerès, que la neutralitza en [a]; els dialectes occidentals, que mantenen la [a] en posició àtona, neutralitzen, tanmateix, [ę] i [ẹ], en [ẹ]: ‘canto’ [kántu], però ‘cantem’ [kentém]; ‘seure’ [sęure], però ‘seuré’ [seuré]; semblantment, les tòniques [ǫ], [ọ] es converteixen en [u], en esdevenir àtones en els dialectes orientals, llevat el mallorquí, que, com els occidentals, neutralitza [ǫ] i [ọ] en [ọ]: ‘poso’, però ‘posem’; ‘dónes’, però ‘donem’. Hi hagué unes formes de perfet amb u que acabaren generant una consonant velar, [k] o [g], que s’ha propagat molt en la conjugació catalana: d’un perfet com stetui vingueren formes amb consonant (‘estec’, i d’altres, que en definitiva expliquen ‘estigué’, ‘estigues’ i ‘estic’). Una influència semblant, en l’ordre palatal, ha d’ésser atribuïda a la [š] de ‘neixo’ (pel llatí nascor), a través dels casos en què al grup sk seguia una e o una i. L’increment infixat sk (que tenia en llatí valor incoativa: floresco) ha esdevingut un element purament formal, sense valor significativa, que acompanya fixament els verbs en -ir en determinades formes dels presents (sofreix, de sofrir); en són una excepció els verbs anomenats purs (dormir, morir, etc), que actualment van en regressió.
Característica típica del verb català és la perífrasi ‘vaig’ + infinitiu, per a l’expressió del perfet, de reconeguda ascendència medieval. Perífrasi no desconeguda a les altres llengües romàniques medievals, posseí tot seguit, en català, una valor de passat i serví, davant el pretèrit simple, per a posar en relleu un fet, o per a assenyalar una ruptura amb una sèrie de fets ja reportats. D’ací, gramaticalitzat aquest gir, i desaparegut pràcticament el pretèrit simple, la perífrasi ‘va’ + infinitiu ocupà el seu lloc vacant. La formació del futur (i del condicional) a base de l’infinitiu seguit d’un present (o d’un passat) reduït d'habere (cantar-'é', cantar-'ia') presenta algunes irregularitats d’ordre fonètico-evolutiu (‘tindré’, per a ‘tenir’; ‘voldré’, per a ‘voler’).
Els temps composts es formen amb el verb haver i el participi del verb corresponent (he cantat, havies vingut). El català medieval es valia tant del verb haver com del verb ésser (aquest, amb els verbs pronominals i amb molts d’intransitius, sobretot de moviment). Conjugat amb ésser, el participi concordava amb el subjecte de la proposició (ella és vinguda). Avui, llevat d’uns casos rars (on s’és vist mai, això?, i algun dialectalisme del Gironès; és emprat encara a les Balears, amb tendència, però, a la regressió davant les construccions amb haver), només és emprat l’auxiliar haver. Originàriament, totes les llengües romàniques feien l’acord del participi amb el complement directe (he cantada una cançó, ‘tinc una cançó cantada’), car el participi pertanyia al grup del complement. Amb el temps, el participi s’anà desplaçant cap al verb, amb el qual acabà fent un temps verbal (he cantat), ben separat, morfològicament i sintàcticament, del seu mateix complement (una cançó). El català no arribà a aconseguir aquesta situació (pel que fa a tots els parlars dialectals) fins al segle XX. La concordança del participi s’ha conservat únicament quan el complement directe és un pronom personal de tercera persona (aquella noia, no l’he vista), i, així i tot, la construcció concertada va perdent terreny davant la construcció invariable. Pel que fa als usos dels temps, cal anotar que les subordinades temporals i de relatiu es construeixen genuïnament en el futur (quan vindràs, en parlarem; els qui vindran d’hora podran seure), bé que avui (i de molt de temps ençà) hom recorre molt sovint al subjuntiu (vinguis, vinguin).
Els mots de relació
Les preposicions
El català posseeix sis preposicions àtones: a, en, amb, de, per i per a. Pel que es refereix a llur morfologia, només cal recordar que amb fou, durant segles, ab ( apud), i que la labial interior -m-, sens dubte molt antiga en la llengua parlada, no fou recollida en l’ortografia fins a l’establiment de les normes vigents. Quant als usos, l’escassa entitat fonètica de les preposicions a i en (pronunciades amb la vocal neutra [e], recolzades damunt el mot següent) i la dificultat de distingir sempre amb claredat les funcions respectives (sobretot les locatives) han fet que pràcticament es confonguin en moltes ocasions. Per i per a es confonen en la pronunciació de gran part del domini lingüístic (començant per Barcelona), i d’ací sorgeixen dificultats per a llur ús correcte en la llengua escrita (ús basat en una distinció en alguns casos molt subtil). Les sis preposicions àtones esmentades, més altres tantes de tòniques (contra, entre, fins, segons, sense, sobre, sota, vora), sense comptar-hi les més literàries (com malgrat, ultra, vers), són tanmateix insuficients per a expressar relacions en què calgui matisar força. Com les altres llengües romàniques, el català ha creat un bon nombre de locucions prepositives, sobretot a base d’adverbis. (A) prop és un adverbi, i (a) prop de és una preposició. Fins i tot hi ha casos en els quals una sola forma pot servir per a totes dues funcions (i això, malgrat la diferència remarcable que hi ha, funcionalment, entre l’adverbi i la preposició): no sé si és dins o fora (adverbi) / el trobaràs dins la casa (preposició). Aquest estat de fluïdesa, típic de la fase romànica primitiva, s’ha conservat en català, bé que modernament les locucions amb de (dins de) han anat guanyant terreny.
Les conjuncions
Hi ha, de moment, unes conjuncions de coordinació, que hom classifica en grups: copulatives (i, ni, que en català antic no sempre tenien la clara valor negativa que té avui), disjuntives (o), adversatives (però, sinó, tanmateix, etc) i il·latives (doncs, etc). Les conjuncions causals, a cavall entre les de coordinació i les de subordinació, són, entre d’altres, perquè, car, puix que, ja que, com que i el mateix que tot sol. Aquest element, que, és el més fonamental en el camp de la relació entre proposicions, sobretot dins les subordinades, puix que la seva presència converteix en conjunció qualsevol altre mot (bé que no sigui precisament un mot de relació); així, els adverbis (ja, encara, tot seguit, etc, esdevenen les locucions conjuntives ja que, encara que, tot seguit que, etc), les preposicions (malgrat es converteix en malgrat que; segons, en segons que; sense, en sense que), etc. La partícula que pot introduir, ella sola, qualsevol mena de subordinades (llevat de les de relatiu): no m'agrada que vingui així, vull que ho diguis ara, tinc por que no sigui com dius, van arribar que els altres ja eren fora. Les conjuncions de subordinació pertanyen a diversos grups: finals (perquè, a fi que, per tal que), temporals (quan, ara que, aleshores que, així que, mentre que, sempre que, des que, abans que, després que), modals (com, com si, segons que), condicionals (si, posat que, sols que) i concessives (encara que, per més que, malgrat que, bé que).
Els dialectes
Dins el marc de la unitat evident del domini lingüístic català, palesa a tots els nivells de la llengua, la notable cohesió lexical, semàntica, fonètica, morfològica i, sobretot, sintàctica del català ha fet que a l’hora d’establir els factors principals de diferenciació dialectal hom hagi hagut de recórrer al diferent tractament d’un fenomen (de rendiment indubtable) tanmateix comú a tot el domini: el relaxament del vocalisme àton (amb l’ajuda a voltes d’altres fenòmens morfològics, d’un rendiment molt menor). El fet de tractar-se fonamentalment d’una qüestió de grau fa que les diferents realitzacions dialectals no arribin mai a dificultar la normal comprensió interdialectal, que és accessible àdhuc als parlants menys cultivats.
Hom pot, doncs, distingir dos grans grups de dialectes: el català oriental i el català occidental. Mentre que els dialectes orientals neutralitzen, en posició àtona, les vocals a, e tancada i e oberta en e neutra (a excepció, però, de l’alguerès, que ho fa en a), i o tancada i o oberta en u (a excepció del mallorquí, que ho fa en o tancada), els dialectes occidentals només neutralitzen en la mateixa circumstància les vocals e tancada i e oberta en e tancada (i a i e àtones en a, en posició inicial de mot), i o tancada i o oberta en o tancada (amb algunes excepcions que els aproximen als fets orientals). La isoglossa de la distinció entre a i e àtones, que hom pot prendre com a partió principal entre els dos grups, segueix una línia que deixa com a localitats extremes pel cantó oriental Montellà, Sant Llorenç de Morunys, Solsona, Riner, Pujalt, Sant Guim, Santa Coloma de Queralt, Conesa, Senan, Vimbodí, Argentera i Mont-roig. Prop d’aquesta isoglossa i aproximadament paral·lela a ella (però notablement decantada cap a ponent en acostar-se al País Valencià) corre la de la distinció entre o i u àtones, deixant entre les dues una zona de transició, eixamplada de vegades per altres fenòmens de tipus morfològic principalment.
Són dialectes orientals el català central, el català insular, el català septentrional i el català alguerès; són dialectes occidentals el català nord-occidental i el català meridional.
El català central
S'estén per les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí i llurs afluents. La frontera amb el català nord-occidental coincideix amb la de la divisió entre dialectes orientals i occidentals, i la frontera amb el català septentrional varia segons els criteris aplicats: el de la desinència de primera persona del present d’indicatiu en -o (pronunciada u o uc) tanca el català central en una línia que va de Gisclareny fins a Cadaqués, passant per sota Ripoll, Olot, Besalú, Sant Llorenç de la Muga i Mollet; per altres trets, el límit s’acosta o coincideix amb la frontera política entre els estats espanyol i francès; de fet, la faixa compresa per la Cerdanya i la part septentrional del Ripollès, de la Garrotxa i de l’Alt Empordà forma una zona de transició cap al català septentrional. El vocalisme àton es caracteritza pel tancament en u de la o (posar [puzá]) i la confusió en [e] de a i e, trets comuns a tot el català oriental (llevat del mallorquí pel que fa al tancament de la o en u). En el vocalisme tònic destaca l’obertura en [ę] de la e tancada llatinovulgar (cippu > ‘cep’ [sęp]). La nota més sobresortint del consonantisme és la iotització etimològica (palea > ‘palla’ [páye]), que abraça tota la Catalunya Vella excepte l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès i comarques al sud d’aquestes. Hom hi distingeix alguns trets locals característics, com el parlar salat, d’algunes localitats de la costa, i el parlar xipella, al límit amb el nord-occidental, i la distinció entre b i v (enfront de la resta del dialecte), pròpia del Camp de Tarragona, el Baix Penedès i la Conca de Barberà, on hom constata afinitats lèxiques amb l’occidental. La morfologia i el lèxic particulars del català central han esdevingut, en una gran mesura, els propis de la llengua literària moderna.
El català insular
També anomenat balear, és parlat a les Illes Balears. Constitueix un dialecte pertanyent al grup oriental, amb el mateix origen que el català central, cosa que n'explica l’afinitat. Així, doncs, les divergències del català insular amb aquest, representen en part la conservació d’etapes arcaiques i en part el resultat d’evolucions autònomes dins l’arxipèlag. Comprèn els subdialectes mallorquí, menorquí i eivissenc. La coincidència amb el català central és gairebé absoluta en la confusió dels antics sons àtons a i e en el de e neutra; només a Mallorca es troba la conservació de e àtona tancada en casos especials. La coincidència en el tancament de o i u àtones en el so u és general a Menorca i Eivissa, però a Mallorca només es troba espontani a Sóller (mentre que en altres localitats el tancament és condicionat per la presència de u o i tòniques subsegüents). La principal característica fonètica del català insular és la conservació de la e neutra tònica (pera [pére], veure [véure]), que, d’altra banda, s’ha convertit en e oberta a certes localitats de les tres illes. En l’aspecte morfològic, la característica més perceptible és la conservació de l’article procedent d'ipse (a excepció de Pollença) i el manteniment de les desinències -am, -au de les persones 4 i 5 del present d’indicatiu dels verbs en -ar, i sobretot l’antiga reducció de la persona 1 del mateix present al radical, en els verbs: jo cant, jo dorm. En el lèxic es troben alguns centenars de mots vius únicament a les Illes, i divergents, per tant, del català continental; per exemple: al·lot, barquera, capell, denejar, llenegar, misser, moix (‘gat’), témer-se (‘adonar-se’), travelar, etc.
El català septentrional
També anomenat rossellonès, s’estén per les comarques catalanes de l’altre costat dels Pirineus, és a dir, el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. El vocalisme tònic es caracteritza per l’ús d’un sol timbre, d’obertura mitjana, de e i o, i el pas a u de la o tancada (llup 'llop’, buca ‘boca’); l’àton, per la caiguda de la -a final de la terminació -ia (gabi ‘gàbia’, besti ‘bèstia’). L’accent es desplaça del verb al pronom enclític (mastega-lú ‘mastega'l’). En el consonantisme perduren sense epèntesi els grups n'r i l’r (tenre ‘tendre’, molre ‘moldre’) i hom assenyala petites clapes de [y] ll (cisteia ‘cistella’). Són trets morfològics diferenciadors de la desinència -i de la primera persona del present d’indicatiu (jo canti 'jo canto’) —el tret d’àrea més extensa—; l’abundor de participis en it (naixit ‘nascut’); la profusió d’infinitius paroxítons del tipus cúller, cúser, etc, per ‘collir’, ‘cosir’, etc; la formació del plural dels mots oxítons acabats en vocal sense reintroduir la n etimològica (pa/pas, ple/ples) i la dels acabats en [š] substituint la palatal per is (peix/peis), etc. El lèxic conté alguns mots peculiars (nugues 'nous’, ribera ‘riu’, aper 'arada’, rega o rec ‘solc’, molsir ‘munyir’), esquitxat d’occitanismes (veire ‘got’, fedes ‘ovelles’) i adulterat, especialment a la plana, de gal·licismes (roba ‘vestit’, futell ‘butaca’).
El català alguerès
Parlat a l’Alguer (alguerès), Sardenya, es caracteritza per la desinència ‘zero’ de la primera persona del present d’indicatiu (jo cant ‘jo canto’), una certa afinitat amb el català oriental (tancament en u de tota o àtona), neutralització de a i e àtones en a, i molts trets particulars deguts a arcaisme o a l’evolució interna del dialecte.
El català nord-occidental
També anomenat occidental, en sentit estricte comprèn les conques del Segre (des del límit entre la Cerdanya i l’Urgellet) i de l’Ebre, amb llurs afluents. Al sud, la isoglossa de l’imperfet de subjuntiu en -ara, -era, -ira (jo cantara, etc) marca un límit entre Villores i Alcalà de Xivert; per altres trets, com la desinència -o de la primera persona del present d’indicatiu, aquest límit davalla fins a la línia de l’Alcora a Cabanes de l’Arc. De fet, dins el País Valencià, els parlars d’una part de la Plana Alta, de gran part de l’Alcalatén i de tot el Maestrat i els Ports (amb el sector veí del Matarranya) formen una zona de transició entre el nord-occidental i el valencià; semblantment, el parlar de la regió de Tortosa (anomenat sovint tortosí) representa, dins el Principat, una zona de transició cap al valencià, per algunes característiques fonètiques (com, per exemple, la no palatalització del grup -tl-: batlle), morfosintàctiques (com, per exemple, el manteniment de la distinció est, eix, aquell) i lexicals (com faena per ‘feina’, endívia per ‘escarola’, etc).
El català nord-occidental posseeix, com el valencià, un vocalisme àton d’articulació més tensa i de timbre més clar que l’oriental, amb distinció de a i e (passar [pasá], besar [bezá], tret del cas de a i e inicials de mot, que es neutralitzen en a, i la distinció de o i u (posar [pozá], curar [kurá]); la -a final pot passar a e oberta o tancada i, més rarament, a o. Són fenòmens força estesos la [¿e?] e llarga llatina, la terminació -ẹs dels plurals, la desinència -o de la primera persona de l’indicatiu (jo canto), la manca de iotització, la indistinció entre b i v, les variants lo, los de l’article i les desinències del present del subjuntiu -os, -o, -on (que tu cantos, que ell canto, etc). Uns altres trets ocupen una àrea més reduïda, sovint amb caràcter d’arcaisme: imperfets en -eva, -iva (feva ‘feia’, voliva ‘volia’), desinències -am, -au del present d’indicatiu (parlam, parlau), manteniment del grup [it] ct (‘lleit’ lacte) i de la palatal [y] en lloc de [ž] o [zn;] ([puyá] ‘pujar’), manca de palatalització de mn, nn (dan ‘dany’). El lèxic ofereix alguns tipus lexicals o valors semàntiques diferencials respecte a l’oriental: espill 'mirall’, melic 'llombrígol’, xic 'noi’, corder ‘xai’, romer ‘romaní’, catxap ‘conillet’, sangartalla 'sargantana’, pegar ‘encomanar’, voler ‘estimar’, etc, que sovint es retroben en valencià i, a més, presenten paral·lelismes amb el lèxic castellano-aragonès. S'hi destaquen els parlars pallarès i ribagorçà, al límit occidental, i el xipella al límit amb el català central.
El català meridional
Anomenat habitualment valencià, s’estén per la major part de l’antic Regne de València. Diverses característiques del català nord-occidental i oposades al valencià general penetren al sector septentrional del País Valencià, que constitueix una zona de transició cap al català nord-occidental. Enfront de la desinència en -e de la primera persona del singular del present d’indicatiu, la desinència en -o apareix als Ports, al Maestrat i a l’Alcalatén. En l’imperfet de subjuntiu, en comptes de les desinències en -ara, -era, -ira, hom troba les desinències en -às, -és, -ís, al sector costaner del Baix Maestrat i septentrional d’aquest i dels Ports. Cau també, així mateix, la -r final als Ports i al Maestrat. En canvi, determinats fets de llengua valencians penetren cap al nord (parlar d'Aiguaviva de Bergantes, del Matarranya i el mateix tortosí). El català meridional es caracteritza per la no obertura regular de la e resultant de e llarga llatina, la distinció de les àtones a i e i el manteniment de la o àtona sense identificar-la amb u.
Pel que fa al consonantisme, són trets característics, entre d’altres, la conservació de la -r final etimològica; l’articulació labiodental de la v, a la Plana i a tota la meitat meridional del País Valencià, distinta de la b, bilabial, que sol ésser sempre oclusiva; i també la manca de iodització (palla [pála]). A gairebé tot el País Valencià, incloent-hi l’Alcalatén, l’Alt Maestrat i Morella, l’imperfet de subjuntiu deriva del plusquamperfet d’indicatiu llatí (que jo plorara, etc). És també general, llevat a la zona septentrional de transició, la desinència en -e de la primera persona del present d’indicatiu (jo cante). El català meridional conserva la triple gradació díctica (açò, això, allò), que ha estat simplificada a la resta del domini. El perfet simple manté vitalitat plena només a la zona central del País Valencià. Pel que fa al lèxic, cal observar que algunes paraules o accepcions típiques i genuïnes del català meridional, com aplegar, corder, espill, follí, llavar, morella, xic, etc, tenen la mateixa etimologia que les castellanes corresponents, mentre que en el català general prevalen sinònims d’un altre origen. D’altres mots valencians característics, com pallola, pigota, etc, tenen una etimologia diferent dels sinònims del català central, que deriven del mateix ètim que els castellans, discrepàncies que poden tenir per base les diferències lèxiques del llatí provincial. Una altra característica del lèxic valencià és la superior quantitat d’arabismes. S'hi destaca el subdialecte apitxat i els parlars de Tàrbena i la Vall de Gallinera (salat).
La història
Els factors sociopolítics
L’extensió del català fora del Principat
L’expansió geogràfica del català fora del Principat anà lligada a la política de conquesta dels reis de Catalunya-Aragó a partir de Jaume I i de la ulterior repoblació dels territoris amb efectius procedents de la corona catalanoaragonesa. En el cas de Mallorca (1229), aquests repobladors foren exclusivament catalans, i la identificació lingüística amb el Principat fou total: les variants de fonètica i de lèxic existents actualment es poden explicar, més que no pas per la pressió de substrats ancestrals, per l’origen comarcal dels nous aveïnats. També fou així el cas d’Eivissa (1235).
La incorporació del País Valencià (1233-48) s’hagué de plantejar en uns altres termes, puix que la participació militar aragonesa hi fou important, i els conqueridors i els subsegüents colons procedents d’Aragó hi aportaren llur idioma. El català restà implantat a les comarques valencianes del litoral i a algunes de l’interior, precisament les d’una major importància econòmica o estratègica, mentre que el castellanoaragonès perdurà a les zones més extenses, però també més pobres i sotmeses a règim feudal, pròximes a la frontera d’Aragó o de Castella. Jaume I ajudà el seu gendre Alfons X de Castella a recobrar el regne de Múrcia, arran d’una revolta dels indígenes islàmics (1266), i després facilità la repoblació d’aquelles terres amb gent catalana: encara Ramon Muntaner (1325-36) en parla com a “vers catalans” que parlen “del bell catalanesc del món”. Una part del regne de Múrcia (entre la línia Busot-Biar i el Segura) passà a formar part del Regne de València en temps de Jaume II (1296), en la qual continua predominant el català. Menorca, conquerida sota Alfons II (1287), fou repoblada per catalanoparlants del Principat i del País Valencià, i ha estat idiomàticament homogènia.
La projecció catalana per la Mediterrània, que inaugurà Pere el Gran amb les seves campanyes africanes i amb l’ocupació de Sicília (1282), no arribà a traduir-se en imposicions lingüístiques duradores. Tant a Itàlia com a Grècia i Turquia, el català s’hi mantingué merament com a llengua oficial dels equips militars o administratius que protagonitzaren la peripècia, i només en la mesura en què entre la població nativa o entre les classes dirigents hi hagué una presència més o menys voluminosa de catalans. Si als ducats d’Atenes i de Neopàtria l’episodi no sobrepassà els vuitanta anys (1311-88), a Sardenya s’allargà fins a la primeria del segle XVIII: en qualsevol cas, es tractava essencialment d’un ús oficinesc o legislatiu del català, aguantat per la minoria colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi hagué una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que facilità, juntament amb l’escàs desenvolupament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al segle XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.
L’extensió del català dins els límits geograficosocials previsibles incloïa sectors al·lògens que eren també al·lòfons. La minoria jueva mai no renuncià a l’hebreu com a llengua ritual, i durant l’edat mitjana els seus intel·lectuals escriviren en hebreu llurs obres literàries i científiques. A la llarga, tanmateix, i un cop convertits al cristianisme, s’assimilaren de ple: entre els judaïtzants processats per la inquisició als segle XVI i XVII, la ignorància de l’hebreu és habitual. Els musulmans que romangueren al País Valencià després de la conquesta, habitant pobles o comarques sense gaire convivència amb cristians, continuaren parlant àrab, i es resistiren a la imposició del català o el castellà. Quan foren expulsats el 1609, encara constituïen un terç de la població valenciana, i l’espai que deixaren buit hagué d’ésser repoblat, cosa que no sempre fou feta amb gent de llengua catalana, amb la conseqüència inevitable d’un augment de castellanismes en el lèxic general i fins i tot d’una castellanització total d’algunes viles. Les comarques valencianes de parla castellanoaragonesa acceptaren el català com a llengua de documents des de mitjan segle XIV fins a l’abolició dels Furs (1707) i, fins el 1500, com a llengua literària. Després, la influència dels mecanismes estatals hi petrificà la situació, i el País Valencià restà territorialment bilingüe.
El català com a llengua oficial del segle XIII a principis del XVIII
Des del segle XIII, el català començà a desplaçar el llatí en els tràmits jurídics o de comunicació administrativa. Tot i que el llatí, per inèrcia i per prestigi tradicional, continuà essent llengua d’oficines fins ben entrat el segle XVI, el català esdevingué l’idioma normal de la cancelleria, dels tribunals, dels municipis, de les notaries. El fet que els reis catalans fossin alhora reis d’Aragó obligava a una duplicitat lingüística en llurs secretaries (Bernat Metge era un estilista burocràtic tan admirable en aragonès com en català), i la cort fou pràcticament bilingüe. Amb l’entronització dels Trastàmara (1414), dinastia castellana, el castellà hi inicià el seu predomini, tant en els usos oficials com en els de les relacions de les oligarquies àuliques. La dinastia dels Àustria (1516) ja no té una cort específicament catalanoaragonesa, i la castellanització s’accentuà a mesura que progressà la institucionalització unitària de la monarquia hispànica.
Els processos de castellanització des del segle XV
Les incidències històriques, particularment les de caràcter polític, han tingut una forta repercussió lingüística. Si les connexions de la dinastia catalana amb Occitània afavoriren la prolongació de l’ús literari del provençal fins al segle XV, també des del XV, i per raons semblants, el castellà es convertí en una opció atractiva. La castellanització fou a l’inici només literària, però també això vol dir que el castellà esdevenia llengua coneguda, gairebé familiar, entre el públic. El fenomen s’originà en les classes altes, concretament l’aristocràcia, més fàcils al mimetisme centrípet. L’adhesió al castellà s’escampà, a través de llibres, de cançons, del teatre i de la predicació. Hi hagué, en tota l’àrea catalana, individus que no cediren i mai ni enlloc no faltaren veus clamant (Almudèver, Viciana, Despuig, Bosc, Cisteller, etc) contra la introducció aclaparadora del castellà. I malgrat el decandiment literari i editorial, el català es mantingué en els usos orals col·loquials, en els sermons, en la literatura religiosa i popular (catecismes, goigs, hagiografies, cançons, almanacs) i en els documents oficials (documents notarials i mercantils, processos judicials). És al País Valencià on es detecta un procés més avançat de castellanització, primer de la noblesa i després de la burgesia urbana. A la darreria del XVII, l’administració civil i eclesiàstica està ja fortament castellanitzada en algunes zones. Posteriorment, l’evolució política i els seus desenllaços militars acabaren reforçant un procés que s’havia donat com l’extensió d’actituds dimissionàries de les elits cap a estaments inferiors: així, el Rosselló, absorbit per França amb el tractat dels Pirineus (1659), restà sotmès a la penetració sistemàtica del francès i, a partir de la guerra de Successió, amb els subsegüents decrets de Nova Planta (1707, 1715, 1716) i la consegüent liquidació de les institucions de govern pròpies, la corona espanyola inicià una política sistemàtica de castellanització de l’administració (cal excloure'n Andorra, que ha mantingut ininterrompudament el català com a llengua oficial i Menorca, que la mantingué fins el 1802, sota les jurisdiccions francesa i britànica). El castellà s’imposà primerament a les Reials Audiències; més endavant, són prohibits l’ús del català en la resta d’instàncies judicials i a les escoles (1768) i la impressió de llibres en català (1773).
Al segle XIX, les pressions castellanitzadores augmentaren, tant com més maldava per consolidar-se el nou estat liberal espanyol, que adoptarà una actitud inflexible en la qüestió idiomàtica. En són exemples les disposicions que prescrivien el castellà en les escriptures públiques (1862), en el teatre (1801, 1867) i fins i tot en les converses telefòniques (1896), etc. Un gir reivindicatiu s’insinuà al segle XVIII i adquirí entitat al llarg del XIX amb la Renaixença, que defensà el català com a llengua literària, rei vindicació que progressivament s’estendrà progressivament a tots els registres formals de la llengua. Les implicacions polítiques del context hispànic i els desequilibris interns de la zona catalanoparlant marcaren diferències en la represa, els efectes de les quals encara perduren: mentre que a les Illes i al País Valencià aquest moviment es restringí a l’àmbit literari, a Catalunya el depassà i esdevingué un dels elements fonamentals del catalanisme, moviment sociopolític de caràcter regionalista o nacionalista que rebia el suport d’amplis sectors socials. Així, la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra (1868-1948), iniciada des de la revista modernista L’Avenç, políticament federalista i republicana, fou impulsada més endavant pel conservador Prat de la Riba amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que fixà les normes ortogràfiques (1913) assumides després per la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924). Al principi del segle XX, la llengua catalana recupera la seva posició de predomini en el món intel·lectual i polític de Catalunya. Les publicacions periòdiques en català van guanyant posicions tant en la premsa satírica (Papitu, L’Esquella de la Torratxa) com en la revista infantil (En Patufet), les revistes d’art i cultura (D’ací i d’allà, Mirador) i, en menor mesura, la premsa diària (La Veu de Catalunya, La Publicitat). Paral·lelament, tot indica que en aquesta època s’estén el coneixement del castellà, sobretot entre els homes, de resultes de l’escolarització, la regularització del servei militar i de la ja significativa i creixent immigració castellanoparlant arran de les exposicions del 1888 i el 1929.
No és fins a la Segona República, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932), que es reconeix explícitament el caràcter oficial de la llengua catalana. La Generalitat inicia aleshores un procés de catalanització de l’escola primària (amb les escoles normals) i de la universitat (amb la fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona) que resta estroncat el 1939. Segons els mateixos insurrectes, una de les motivacions principals de la rebel·lió militar del 1936 fou precisament la de frenar els progressos del catalanisme i la recuperació de la llengua, que veien com el fracàs del projecte d’unificació d’Espanya iniciat al segle XVIII. La campanya contra el català començà, doncs, amb una duresa sense precedents: eliminació de l’ús públic de la llengua i prohibició a l’administració, destitució de centenars de mestres, etc. L’empresonament, l’exili o la mort de la major part d’intel·lectuals i polítics de la Catalunya autònoma, així com l’actitud acomodatícia de bona part de les classe altes i amplis sectors de les classes mitjanes autòctones contribuïren a intensificar la castellanització. D’altra banda, el franquisme intentà també instrumentalitzar per a aquesta substitució la massiva immigració a Catalunya procedent majoritàriament de zones castellanoparlants de l’Estats espanyol (entre els anys cinquanta i els anys setanta arribaren prop d’1,5 milions de persones; menys massiva, aquesta afluència també es produí al País Valencià i a les Illes).
L’antifranquisme del moviment obrer català (que assumí la defensa de l’idioma), però, més aviat provocà una predisposició favorable envers la llengua en el conjunt de la població immigrada. Després de la Segona Guerra Mundial, diversos nuclis d’exiliats catalans s’organitzaren i crearen revistes o agrupacions culturals, que, tanmateix, tingueren poc ressò en el país d’origen. La resistència a l’interior no es consolidà fins els anys seixanta, bé d’una manera clandestina o semiclandestina. Hi fou decisiva la contribució d’intel·lectuals, artistes i polítics de les Illes i del País Valencià, entre els quals destacà Joan Fuster (1922-92), el qual vinculà (bé que de manera dispersa i asistemàtica) la reivindicació lingüística i cultural a un projecte polític comú dels diversos territoris de parla catalana. En aquesta època, la recuperació del català també és assumida, encara que en general amb reserves, per la majoria dels antifranquistes espanyols. La Nova Cançó, inserida en els corrents antiautoritaris de la dècada dels seixanta i setanta, és el primer moviment reivindicatiu de masses en el qual el català esdevé alhora símbol i vehicle. Finalment, un cert relaxament de la repressió franquista en aquest mateix període permeté una moderada represa de l’activitat editorial en català i l’articulació d’un públic lector reduït però sòlid. Foren possibles, també, algunes experiències educatives més o menys tolerades en les quals el català tenia un lloc rellevant.
El restabliment de la democràcia a Espanya (1977) comportà un reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural a l’estat, el qual, bé que diluït pel nacionalisme espanyol dels grans partits d’àmbit estatal, donà lloc als estatuts de les comunitats autònomes (1979, 1982 i 1983). Les institucions d’autogovern que en resultaren es dotaren d’instruments legals per a incidir en la realitat lingüística dels territoris respectius, en els quals el català ha esdevingut cooficial. Foren aprovades, així, la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya (1983), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (1986). Tot i això, les polítiques lingüístiques respectives són, llevat de l’àmbit universitari, considerablement dispars segons els avatars polítics i els partits en el poder a cadascuna de les comunitats autònomes. Així, a Catalunya la Generalitat impulsarà una catalanització gradual de l’ensenyament primari (mitjançant, sobretot, la generalització de la immersió lingüística), les universitats i l’administració. El català ha esdevingut llengua d’ús preferent en les administracions local i autonòmica, i molt menys a l’administració i els serveis de l’estat, on la resistència és notable. El 1998 entrà en vigor una nova llei de normalització lingüística que incidia més sobre l’ús públic no oficial. Al País Valencià i a les Illes Balears el procés ha estat considerablement més vacil·lant, cosa que, des dels governs respectius, s’ha justificat amb la defensa d’un ambigu bilingüisme: les administracions, tant estatal com autonòmica, hi continuen tenint el castellà com a llengua predominant, i el català ha estat introduït en l’ensenyament de manera desigual, sovint com a resultat de la pressió de diversos sectors de la societat civil.
Des del 1996, la reactivació i fins i tot el foment d’actituds secessionistes en el tema lingüístic han tingut un efecte paralitzant, si no regressiu, en la recuperació del valencià. A la Franja de Ponent, el veïnatge amb Lleida ha fet possible la pervivència del català, tot i que el parlament aragonès mai n'ha arribat a aprovar l’ensenyament públic. La Catalunya del Nord és el territori on el català ha patit un retrocés més fort: pràcticament absent a les zones urbanes i entre la població més jove, els nivells de coneixement i d’ús en fan témer una situació irrecuperable tot i la resistència d’alguns nuclis. Com a raons de fons, a la marginació del Rosselló amb relació a la resta de l’Estat francès, cal afegir la centralització politicoadministrativa, que ha disposat de mecanismes assimiladors molt més eficaços i constants (escola i funcionariat) que la de l’Estats espanyol. Les iniciatives destinades teòricament a modificar aquest estat de coses, com ara la llei Deixonne (1951), en cap cas no han estat útils per a frenar la davallada. Andorra és l’únic territori on, com a estat sobirà, el català té l’estatut de llengua única oficial, bé que les seves dimensions reduïdes fan que la seva influència sigui molt migrada. Malgrat les diferències, però, hom pot afirmar que durant la segona meitat del segle XX, en tot el domini lingüístic, els catalanoparlants han esdevingut universalment bilingües en castellà o en francès, mentre que es mantenen nombrosos nuclis monolingües en aquestes llengües, bé que darrerament a l’Estats espanyol (sobretot a Catalunya) hi ha una certa tendència envers un bilingüisme recíproc.
Entre els dèficits que encara dificulten la recuperació cal esmentar, en primer lloc, la migrada presència del català als mitjans de comunicació audiovisulas malgrat la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i les nombroses emissores de ràdio. Llevat de l’àmbit local, la premsa és lluny de superar el monopoli del castellà consolidat durant el franquisme, tot i l’èxit assolit en el llançament (1997) d’edicions dobles d’alguns diaris. Malgrat una indubtable recuperació, aquest predomini és també ben patent en l’àmbit editorial. El cinema i altres indústries culturals, el món comercial, empresarial i laboral i les noves tecnologies són alguns dels sectors on el català és més confinat a un reducte testimonial o, simplement, inexistent. En les darreres dues dècades del segle XX, la mundialització derivada de la integració dels mercats i les noves tecnologies de la comunicació han afegit noves variables de signe divers, la repercussió dels quals cal avaluar. En el pla institucional, la integració europea fa concebre possibilitats d’un tractament menys discriminatori per a les llengües dites ‘regionals’ del que ha estat la norma als estats europeus des de l’època moderna. Així, el 1990 el Parlament Europeu reconegué la possibilitat d’usar el català en alguns àmbits comunitaris, i el 1998 la majoria dels estats membres de la UE aprovaren la Carta Europea de les Llengües Regionals, on s’establien uns principis de protecció. A la darrera dècada del segle XX, segons les estimacions més fiables, el català era utilitzat com la llengua habitual o familiar pel 71% de la població de la Franja de Ponent, el 50% de la Catalunya autònoma i de les Illes, el 42% de l’Alguer, el 41% d’Andorra, el 38% del País Valencià (zona catalanoparlant) i el 16% a la Catalunya del Nord. En nombres absoluts, aquests percentatges donen un total d’uns 5 milions de parlants, als quals hom pot afegir aproximadament uns 140 000 que es declaren bilingües i gairebé uns 2 milions que el parlen com a segona llengua.
La llengua literària i la normativa
El català literari dels orígens fins al segle XVIII
Els primers manuscrits en llengua catalana fins ara coneguts (fragments d’una traducció del Forum iudicum, les Homilies d’Organyà) daten, a tot estirar, de la darreria del segle XII, bé que no és gens improbable que n'hi hagi d’anteriors. En qualsevol cas, és ja al segle XIII que el català s’obre camí en l’escriptura, tradicionalment reservada al llatí, i ingressa de mica en mica en els usos socials cultes, i, entre ells, els literaris. Hom suposa que, des de molt abans, hi hagué una literatura en llengua vulgar, marginal als cercles erudits i generalment clericals, però aquesta no tingué vehiculació escrita. Tant la predicació com l’activitat dels joglars, i així mateix les cançons habituals del poble, es desplegaven en català. En part, d’això, i sobretot de les classes aristocràtiques, sorgí una poesia profana, lírica o política, que seria, en definitiva, el catalitzador del fenomen literari tal com hom l’entén actualment. La prosa, més tardana, hi aportà una consolidació irreversible, amb la Crònica (1244-74) de Jaume I i les obres filosoficomissionals de Ramon Llull (~1232 — d 1315 ?).
La poesia, tanmateix, hi tingué una especialització lingüística molt clara: era redactada en provençal. La influència dels trobadors occitans es deixà sentir aleshores damunt Itàlia, Castella, França, Anglaterra, i més viva hagué d’ésser a Catalunya, per raó d’unes vinculacions dinàstiques i econòmiques antigues i no interrompudes. Tot i les afinitats entre ambdues llengües, sempre hi hagué plena consciència de la distinció, i Ramon Muntaner i Bernat Metge escriuen llur prosa en català i empren el provençal per a versificar. A mesura que passa el temps, l’occità esdevé una llengua cada cop menys dominable pels poetes catalans: una sèrie de texts de preceptiva alhora poètica i gramatical (Ramon Vidal de Besalú, Berenguer d’Anoia, Joan de Castellnou, Jaume Marc, Lluís d’Averçó, etc) els ajuden a aconseguir un mínim de puntualitat en la mètrica i particularment en la puresa de l’idioma foraster. L’abundància de catalanismes en els poemes, però, desvirtua progressivament la pretensió de continuar fidels al provençal. Ausiàs Marc (1397-1459) és, de fet, el primer poeta català que escriu en català. També contribuïren a la continuació del català com a llengua literària tant la narrativa dels cronistes (Jaume I, Muntaner, Desclot, Pere III) com la producció enciclopèdica de Llull i d’Eiximenis, a la qual se sumà, a la llarga, el treball divers i complex de molts escriptors. En l’establiment d’un mòdul lingüístic elegant i matisat intervingueren els funcionaris de la cancelleria reial i els humanistes precoços que prengueren del llatí l’ideal d’unes formes de construcció i d’una tria de vocabulari a partir de les quals l’idioma vulgar obté dignitat estètica i eficàcia dialèctica.
Cap a la fi del segle XV, ja eliminats els darrers provençalismes, el català literari té una fluida pluralitat de recursos: la línia de l’exposició senzilla, de base col·loquial però controlada, que va dels cronistes a sor Isabel de Villena i al mateix Tirant (en part), passant per Eiximenis; l’esforç cultista, llatinitzant d’hipèrbaton i de lèxic, que inclou Bernat Metge i Antoni Canals, i desemboca en la “valenciana prosa” i en els sumptuosos recargolaments de Roís de Corella; la participació directa del llenguatge diari, que, si en l’oratòria de fra Vicent Ferrer no té repercussió literària, en Jaume Roig i en la resta dels satírics valencians (Fenollar, Gassull, Moreno, etc) obté una disposició àgil per al realisme. La lògica combinació d’aquestes possibilitats multiplicava les expectatives de la llengua.
El Renaixement era l’hora d’una regularització estipulant de l’idioma a través d’unes temptatives de gramàtica normativa. Les gramàtiques provençals havien estat fonamentalment guiatges dictats de cara a escriptors que no acabaven de saber l’occità en què volien escriure; en contrast, les que s’estipulen després de les altres llengües romàniques (Nebrija, Du Bellay) ja volien ésser una regularització a nivell intern. En català, l’intent es limità a unes Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (fi del segle XV), confeccionades per Bernat Fenollar i Jeroni Pau “e altres hòmens diserts catalans e valencians”, d’índole casuística i que ni tan sols no arribà a la impremta. Les obres de gramàtica que sortiren de l’àrea catalana s’adrecen a l’ensenyament del llatí, i solament de manera incidental podien contribuir en benefici del català.
La penetració del castellà com a llengua de cort, amb els Trastàmara, tallà el presumible desenvolupament de la tendència normalitzadora que apuntava en les Regles de Fenollar i de Pau. Si Joan Boscà i Almogàver (1487/92-1542) representà un indici simptomàtic de la castellanització literària al Principat, els poetes i els prosistes de la cort valenciana dels ducs de Calàbria (1526-50) en foren una altra i més important exemplificació. Als segle XVI i XVII s’accentuà la propensió: els sermons, el teatre, les cançons populars (Cancionero general, València 1511; Cincuenta romances, Barcelona 1525), projectaren el castellà sobre la societat catalana en termes cada cop més aclaparadors. La impremta, que s’estrenà en català (Trobes en llaors de la Verge Maria, València 1474), s’abocà a la manufactura de llibres en castellà, per a l’exportació i, de retop, o d’entrada, per al públic local. El català no deixà de tenir escriptors, però ben sovint s’hagueren de resignar a la difusió manuscrita, perquè no eren negoci editorial.
Les denominacions del català: entre la disgregació i la consciència unitària
La manca d’una ordenació gramatical unitària i nacionalment comprensiva, de fet, provocà una dislocació de la consciència lingüística dels Països Catalans, que fou complicada per l’escassa consistència del nom propi de l’idioma, ja evidenciada al segle XV. Bé que el nom raonable i inicialment acceptat era el de català, al Regne de València aparegué el costum de dir-ne valencià, per una aplicació maquinal del gentilici. El cas d’Antoni Canals (1395), que contraposa català i valencià com a llengües distintes, no té explicació, i és potser una manipulació de copista. Però durant un temps coexisteixen les denominacions de valencià i català per a designar la llengua catalana, sense que la duplicitat terminològica impliqués cap vel·leïtat de dissidència. De tota manera, entorn del 1500, es produí una crisi de conceptuació lingüística. La llengua medieval començà a ésser apreciada com a diferent, i, per connexió amb el record del provençal de la lírica preausiasmarquiana, hom li atribuí el nom de ''llemosí'.
Més tard, en ple segle XVI, i sobretot al XVII i al XVIII, hom tendí a imaginar que hi havia hagut una llengua antiga comuna, el “llemosí”, que posteriorment s’havia trifurcat o quadrifurcat en unes “llengües” noves: el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès. Aquestes distincions, merament suprastructurals, amb prou feines tenen res a veure amb els dialectes reals. Les variants locals del català no s’hi reflectien sinó a escala fonètica (margall). La dialectalització que s’hi superposava depenia de circumstàncies immediates: del grau de castellanització que sofria el parlar de cada regió (o de francesització al Rosselló) i de les degradacions dels usos comarcals a partir de formes genuïnes. Tot això tingué una transcendència escrita, i aproximadament literària, en la mesura en què, des de mitjan segle XVII, la majoria dels escrits (editats o no) catalans depenien d’una projecció popular concreta, i, per tant, geogràficament circumscrita. Perduda la noció d’unitat de la llengua, tot es convertí en dialecte, fins i tot forçat. Superant aquesta disgregació, la Renaixença, primer i decisiu pas per a la recuperació del català com a llengua de cultura, intentà connectar amb el model literari anterior a la “decadència”, associat amb el passat medieval, poc o molt mitificat. D’aquí que el poema La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, que marca simbòlicament l’inici de la Renaixença, encara parli del “llemosí”. Tot i que el moviment tingué seguidors significatius al País Valencià (Teodor Llorente 1836-1911) i a les Illes Balears (Marià Aguiló, 1825-97), fou a Catalunya on acabà quallant a l’entorn del nou moviment que convertí la reivindicació d’una llengua normalitzada (i, per tant, necessàriament normativitzada) en un dels eixos bàsics del catalanisme.
La Renaixença i les Normes de Pompeu Fabra
En la seva obra de recuperació, tanmateix, la Renaixença abusà dels arcaismes, o de la rusticitat incontaminada, que també era arcaisme. La reticència urbana replicà amb el concepte del “català que ara es parla”, erigit sobre les rutines de Barcelona, i més especialment sobre les del seu sector mesocràtic. Marià Aguiló, mallorquí passat per València i radicat a Barcelona, hi apuntava una solució d’equilibri. La creixent preponderància demogràfica i cultural de Barcelona decidí finalment el to de la llengua escrita: tot aprofitant les noves eines analítiques i descriptives de la lingüística i la dialectologia, i amb el suport institucional de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), Pompeu Fabra (1868-1948) construí una ortografia que cercava un equilibri entre la llengua parlada per les classes mitjanes barcelonines i les necessitats de l’entera àrea lingüística, alhora que eliminava la majoria de castellanismes i connectava, en la mesura del possible, amb la llengua literària dels clàssics.
La professionalitat del seu treball i el suport institucional asseguraren l’èxit de l’ortografia fabriana, divulgada a través del Diccionari ortogràfic (1917) i el Diccionari General (1932). L’oposició de certs nuclis que defensaven una grafia més arcaïtzant i rústica, d’una banda, o més col·loquial barcelonina per l’altra (la premsa satírica, per exemple), no prosperaren, com tampoc no ho feren les objeccions d’Antoni M.Alcover.
Al País Valencià, una majoria d’escriptors subscriviren les normes ortogràfiques de l’Institut en un acte a Castelló de la Plana el 1932. Al Rosselló, Andorra i l’Alguer també ha acabat implantant-se la normativa de Fabra. El seu èxit ha estat tan contundent que, a més de resistir els diversos intents de promoure ortografies arcaïtzants o secessionistes, s’ha convertit en una mena de símbol, cosa que ha fet que qualsevol intent de revisió o elaboració hagi suscitat agres polèmiques. En restablir-se l’autogovern català, l’IEC recuperà oficialment la seva autoritat normativa i el 1985 creà el TERMCAT, organisme per a la normalització terminològica.
Quant a la llengua literària, durant el segle XIX Catalunya viu un ràpid procés de recuperació de la literatura culta en català, que s’inicia amb l’obra èpica de Jacint Verdaguer (1845-1902) i segueix amb la reflexió i innovació poètica de Joan Maragall (1860-1911), la narrativa naturalista de Narcís Oller (1846-1930) i l’obra dramàtica d’Àngel Guimerà (1845-1924), que, amb les aportacions de teatre satíric i jocós de Frederic Soler “Pitarra” (1839-95), porten a la consolidació d’un públic de teatre tant culte com popular. Al principi del segle XX, el català recupera el predomini entre els intel·lectuals i polítics a Catalunya, hegemonia molt vinculada al Noucentisme, que consolida i filtra tota l’aportació literària precedent en un model de llengua per a l’"alta cultura” de vegades controvertit però d’un gran refinament i elaboració, com ho palesen l’obra de Josep Carner (1884-1970) o Carles Riba (1893-1959).
Així mateix, l’obra normalitzadora de Fabra és impensable sense l’ambient intel·lectual suscitat pel Noucentisme. A la resta dels Països Catalans, on les evolucions posteriors a la Renaixença resten molt més circumscrites a la literatura, cal esmentar, tanmateix, l’obra dels mallorquins Antoni M.Alcover (1854-1926) i Miquel Costa i Llobera (1854-1922). A partir de la segona meitat del segle XX cal assenyalar l’aparició d’escriptors en castellà a Catalunya en un nombre i amb una projecció que no s’havien donat anteriorment, al costat d’alguns dels més grans creadors en català, com ara J.V.Foix (1893-1987), Josep Pla (1897-1981), Mercè Rodoreda (1909-83) o Salvador Espriu (1913-85). A les Illes, d’altra banda, tota la producció literària important del segle XX és feta en català, amb Llorenç Villalonga (1897-1985) com a personalitat dominant. El País Valencià, més tardanament, coneix una florida d’escriptors en català sense precedents des de l’edat mitjana, entre els quals destaquen V.A.Estellés (1924-93) i Joan Fuster (1922-92).