El mot vol dir ‘natural’ o corrent, per distingir-lo del sàsnscrit literari, perfecte i artificial. Certes formes pràcrites apareixen ja en el mateix llenguatge vèdic. Entre els pràcrits més antics (s. VI a l’XI) cal comptar el pali i l’ardha-magadhi, que són les llengües canòniques respectives del budisme theravada i d’una part de la tradició jaina. Una sèrie de dialectes més tardans apareixen en els drames sànscrits, on les dones i els criats parlen pràcrit en lloc de sànscrit. Un estadi ulterior és constituït pels apabhraPmṁa o llengües corruptes, que representen l’origen de les llengües indoàries modernes: hindi, bengalí, oriya, etc. Des del punt de vista literari els pràcrits més importants han estat el pali, l'ardha-magadhi, el śaura-sēnī, el magadhii el māhāraṣṭrī.
m
Lingüística i sociolingüística