i serbocroat | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

serbocroat

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Llengua eslava del subgrup meridional o balcànic.

És parlada per uns 16 500 milions de persones (1995), majoritàriament als estats de Sèrbia i Montenegro (8 150 000), Croàcia (4 590 000) i Bòsnia i Hercegovina (3 430 000), en els quals és llengua oficial. Hi ha també comunitats de parlants d’aquesta llengua a Àustria (175 000), Eslovènia (155 000) i els EUA (130 000) i, més petites, a Hongria, Romania i el Canadà. El nom fa referència a dues ètnies diferents —els serbis, de religió ortodoxa i els croats, catòlics—, tot i que es tracta d’una sola llengua, amb variants dialectals que responen a circumstàncies historicoculturals diferents. A aquestes dues ètnies cal afegir-ne una tercera, els bosnians, musulmans d’implantació posterior i que produïren una variant dialectal pròpia, més propera a la croata que a la sèrbia. En l’escriptura, els serbis empren l’afabet ciríl·lic, i els croats i els musulmans el llatí. Sovint, els conflictes interètnics han afavorit la consideració d’aquestes variants com a llengües independents, sobretot reivindicades per part dels parlants serbis i croats. El serbocroat presenta els trets característics de la majoria de les llengües eslaves: flexió nominal morfològica (declinació amb set casos: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, locatiu, instrumental, vocatiu), existència del gènere neutre, inexistència de l’article, sistema verbal complicat (amb els dos aspectes bàsics: imperfectiu i perfectiu, i multitud de formes personals i temporals), lèxic essencialment eslau (al qual fou afegit un cert nombre de préstecs del turc, grec, búlgar, rus, italià, alemany i altres llengües). Dignes d’una atenció especial són algunes de les seves peculiaritats fonètiques i fonològiques: la possibilitat de formar síl·labes sense vocal, sempre amb la vibrant r (per exemple, srp ‘serbi’, krv 'sang’, krst 'creu’; en rus, d’estructura sil·làbica normal: serb, krov’, krest), la vocalització de la l velar (n'és un exemple el mateix nom de la capital de Iugoslàvia: Beograd, provinent d’un antic Belgrad) i una configuració prosòdica molt original, deguda a les combinacions de vocals llargues i breus amb accents melòdics ascendents i descendents; hi ha, en total, quatre classes d’accents: llarg ascendent, breu ascendent, llarg descendent i breu descendent. Els principals trets que el serbocroat té en comú amb les altres llengües balcàniques, i en virtut dels quals pertany a la denominada “unió lingüística balcànica”, són la substitució de l’infinitiu pel subjuntiu (en construccions com hočite da pušite? ‘voleu fumar?', però que literalment vol dir: ‘voleu que fumeu'?) i la formació del futur amb un auxiliar especial, provinent del verb ‘voler’.

Col·laboració: 
DeCo
Llegir més...