toscà

m
Lingüística i sociolingüística

Dialecte italià que, en la seva modalitat florentina, esdevingué base de la llengua literària.

La Toscana, regió isolada als segles de formació dels romanços per condicionaments geogràfics i històrics, conservà un llatí poc contaminat. Els seus trets lingüístics més rellevants són la manca de metafonia, la reducció del segment -ri- a i (el sufix -ariu esdevé -aio, i no -aro o -ero), el pas de LV > rb i RV > rb (nervu > 'nerbo’) i l’anomenada “gorgia” o aspiració de les oclusives intervocàliques C, P i T en h, ph th, fenomen atribuït per alguns al substrat etrusc (per exemple, ficu > 'fiho’, ‘figa’). De les diverses varietats toscanes destaca el florentí, que fa els futurs en -erò (amerò, i no amarò) i usa consonants simples posttòniques en proparoxítons (sabato, per sabbato). El cors cismuntà conté una base toscana.