tuàreg

f
m
Història
Etnologia

Dona tuareg molent gra

© Corel / Fototeca.cat

Individu d’un poble nord-africà amazic amb fort mestissatge amb negres sudanesos.

Dedicats a la ramaderia nòmada (camells i cabres) i secularment al pillatge de caravanes que travessaven el desert, formen un total de vuit confederacions tribals, les més notables de les quals són les d’Ahaggar i les d’Ajjer al Sàhara, les d’Adrar des Iforas al Sudan i les d’Aïr al Níger. Es divideixen en tribus nobles (imajaren) i vassalles (imraden), i tenen esclaus (iklan, bella o harratin) ramaders o agricultors. Són governats per un cap suprem (amēno-kal), determinat generalment per successió hereditària i sovint segons línia matrilineal. El seu aïllament els permeté de conservar la llengua amazic en la forma més pura (tamahaq) i l’alfabet tifinag, els costums i la indumentària peculiar és del vel o liṭām i de túnica blava entre els homes —per això han estat anomenats sovint “homes blaus del desert"—. Islamitzats des del segle XVI, en llur expansió i consolidació al Sàhara s’enfrontaren, successivament, als hausses (segle XIV) i al regne de Mali (segles XIV i XV), als songhais (segles XV i XVI), als marroquins (segle XVIII) i als fulbes (segles XVIII i XIX), i s’oposaren aferrissadament a la penetració europea a l’Àfrica

Actualment habiten, sobretot, al Sàhara central i al Sahel. Les poblacions més nombroses es troben al N de Mali i del Níger, on constitueixen més del 10% de la població en cadascun dels dos estats, amb prop d’un milió, respectivament. Hi ha també poblacions tuàregs de fins a unes 50.000 persones al Sudan, Burkina Faso, Algèria i Líbia. La colonització i el contacte amb el món occidental han produït canvis importants en les formes de vida tradicional i, eventualment, la desaparició d’alguns d’elles. La creació d’estats postcolonials a la segona meitat del segle XX ha convertit els tuàregs en minories dins dels seus territoris ancestrals, sovint enfrontats amb les institucions controlades per grups ètnics més nombrosos que tendeixen a marginar-los i, de vegades, a perseguir-los, polítiques que s’han accentuat amb el desenvolupament d’activitats sobre el territori (especialment la mineria).

A Mali i al Níger, les rebel·lions han creat dificultats serioses als respectius governs, i en la inestabilitat d’aquests dos estats, els sectors polítics i militars acusen sovint els tuàregs de ser-ne els instigadors. En 1990-97 tingué lloc un conflicte armat al Níger que es reproduí en 2007-09, liderat pel Moviment del Poble de Níger per la Justícia. Al país veí Mali, tot i que el 1995 el govern democràtic sorgit aquest any arribà a un acord amb la guerrilla i hom signà un acord per a la concessió d’una certa autonomia al 2006, la qüestió tuàreg es complicà amb la creixent activitat al N del país d’Al-Qā‘ida del Magrib Islàmic i altres grups terroristes de l’islam radical com Anṣār al-Dīn. Poc després del cop d’estat del 2012 aquests grups proclamaren l’estat islàmic independent d’Azawad i, tot i haver-s’hi aliat, arraconaren el nacionalisme tuàreg agrupat a l’entorn del Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad (MNLA). Després de la intervenció francesa i del desmantellament del govern islamista (2013), el govern de Mali signà un acord de pau amb l’MNLA, però els enfrontaments intermitents continuaren. Al juny del 2015, la Coordinació de Moviments de l’Azawad (CMA), sorgida entorn de l’MNLA, signà a Alger un acord amb el govern de Mali que reconeixia la realitat diferenciada de l’Azawad i el compromís de dur-hi a terme una descentralització.