valencià

m
Lingüística i sociolingüística

Modalitat del català parlat al País Valencià; català meridional.

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s’estén progressivament al llarg del s. XV: la nova designació (ja datada el 1414) alterna amb les tradicionals de romanç, pla i català, sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes. Antoni Canals abans (1395) havia enfrontat “nostra volguda llengua valenciana” a la “llengua catalana”; tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d’escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc del domini lingüístic, i la seva frase, enigmàtica, encara espera una explicació plausible. Fins a la primeria del s. XVI, tant a València com a Barcelona, hom trobava natural i lògic que l’idioma comú es denominés indistintament català o valencià. Un examen dels colofons de llibres impresos en l’una i en l’altra ciutat, durant la primera etapa de la impremta, fa veure que alguns d’apareguts a Barcelona es deien en llengua valenciana, com d’altres, sortits de les premses de València, s’afirmaven en llengua catalana, i fins i tot n'hi ha un que en l’edició barcelonina seria en llengua valenciana, mentre que en l’edició valentina ho és en llengua catalana, sense cap modificació en el contingut. Cap al 1520, tanmateix, ja s’havia produït un canvi important en la consciència lingüística de la minoria culta del País Valencià. Hi contribuïren, d’una banda, el distanciament respecte a la llengua medieval i, d’una altra, la desigual evolució dels dialectes, que començava a accentuar-se. N'és un interessant testimoni el Blanquerna de Ramon Llull, publicat a València el 1521, per Joan Bonllavi (o Malbec): l’obra és oferta al mercat “traduïda” de “la llengua llemosina primera” a “aquesta bastarda llengua valenciana”, que Bonllavi confessa no dominar. Potser a partir d’aleshores s’establí el costum de denominar llemosí o llengua llemosina el català antic, i de considerar el valencià, el català el mallorquí com unes llengües derivades, parentes i finalment distintes. Els erudits valencians posteriors posen un cert èmfasi a remarcar les diferències fonètiques i de vocabulari (sovint simples castellanismes) o de morfologia dialectal, per justificar una llengua valenciana independent de la llengua catalana. De tota manera, la convicció unitària, quant a l’idioma, no arribà a perdre's mai ni en cap regió dels Països Catalans, en els cercles intel·lectuals. La pervivència del concepte d’un hipotètic llemosí ancestral, originari i, per tant, vinculador, al qual anaven lligats els pocs o molts records vius dels clàssics de l’edat mitjana, mantingué un relatiu sentiment d’unitat de la llengua, que, ja en temps de la Renaixença, es consolidà. Al País Valencià, Constantí Llombart procurà, a través de la seva vasta activitat, de mantenir la noció del llemosí, que, de fet, només era una manera d’evitar de dir-ne català o valencià i de trobar una fórmula superadora de les susceptibilitats regionals. Més tard, en ple s. XX, quan les reticències localistes ja adquirien un to més polític que no pas lingüístic, Nicolau Primitiu Gómez i Serrano intentà de promoure una solució de nomenclatura amb la combinació sil·làbica de bacavès (ba de Balears, ca de Catalunya, va/vès de València), que, descartat el llemosí per anticientífic, pogués ésser satisfactori per a tothom. Tot i compartir la recuperada evidència filològica del valencià igual al català, han estat pocs els valencians que han optat per dir-ne català, i no sempre: Vicent W.Querol (Rimas catalanas), Miquel Duran de València, els Martínez i Ferrando, Carles Salvador, Sanchis i Guarner, etc. A partir del 1960, al País Valencià, el nom de la llengua s’ha plantejat sense gaires dificultats (universitat, Secretariat de l’Idioma, partits polítics inicialment clandestins), i ha topat encara amb la resistència dels sectors castellanitzats de la societat valenciana, els quals, inopinadament, es manifesten “valencianistes-anticatalanistes”. Això ha donat peu a algunes polèmiques aberrants i pintoresques. Actualment, el nom valencià aplicat a la llengua, així entre els filòlegs com col·loquialment, és acceptat en tant que designació d’un dialecte, que ni tan sols no ocupa tot el País Valencià; la insistència científica i política és dir-ne català.