Característiques lingüístiques
Pel seu isolament de la resta de territoris catalanoparlants i pels contactes lingüístics amb el sard (dialecte logudorès) i l’italià, llengua oficial de l’estat, l’alguerès ha seguit una evolució que, en l’estat actual, fa difícil la comunicació amb parlants de la resta del domini, malgrat la seva indiscutible catalanitat. Caracteritzen el lèxic: l’abundor d’arcaismes (gonella faldilla, amprar emprar, ver veritat, ixir sortir); la infiltració de sardismes (murendu ase, tiribriqui llagosta); la penetració italiana en els sectors administratiu, comercial, eclesiàstic i, en general, abstracte de la llengua (indiriz adreça, temperí trempaplomes, la Vèlgine la Verge, sècol segle, esvilupo desenvolupament); la creació de mots (frucar nevar, carinyar estimar). La fonètica de l’alguerès és la dels dialectes orientals, amb trets diferencials. El sistema vocàlic tònic té quatre graus; l’àton confon la o amb la u (curó color) i redueix e, a a a (nabot nebot, para pare). Hi ha casos d’ai secundari mantingut (maití matí, maistral mestral). En el consonantisme cal remarcar l’articulació labiodental de v; el caràcter oclusiu de les intervocàliques —-b-—, —-d-— i —-g-— (aquesta amb fluctuacions); el canvi en r de la —-d-— intervocàlica i de la -l- intervocàlica, implosiva o agrupada amb oclusiva (munera moneda, vira vida, viureta violeta, curpa culpa, ungra ungla, brau blau); el pas a l de r + consonant (jalmana germana); la reducció a rr del grup dr farrí fadrí, perra pedra); l’articulació de -t i -g dels grups -nt i -ng (diamant, sang); augment de vibracions de la -r final quan s’articula (durr dur, ahirr ahir). Són freqüents les assimilacions consonàntiques: cuts pl de cup, rits pl de ric. Les oclusives i africades finals seguides de consonant emmudeixen (un po de vi) o s’articulen amb una mena de vocal de suport de timbre fluctuant (e, i) (un pocki de vi). La lateral l es despalatalitza, com la n davant consonant no palatal (cavals cavalls, an nou any nou). En morfologia assenyalem la desinència zero de la primera persona del present d’indicatiu (cant canto), la desinència -au de la cinquena persona (cantau canteu), imperfets en -eva, -iva (beieva bevia, sabiva sabia), les formes del possessiu meu, tou, sou, mia, tua, sua, etc. En sintaxi predomina el pretèrit indefinit, els ordinals poden expressar-se per lo + de + el cardinal, el pronom personal s’anteposa a l’infinitiu (per mos confessar), el participi s’anticipa a l’auxiliar en frases interrogatives (fetil’has? ¿l’has fet?).
L’alguerès fins a la segona meitat del segle XX
L’alguerès té el seu origen en els catalans que al segle XIV poblaren l’Alguer, on s’ha mantingut ininterrompudament i, amb el temps, ha adquirit els trets que el diferencien de la resta de dialectes del català. El seu ús ha conegut nombrosos canvis segons les vicissituds socials i polítiques. Durant tota l’edat mitjana, l’establiment de forts contingents de població catalana a Sardenya, el poder polític i econòmic i el prestigi cultural feren que el català esdevingués la llengua parlada a les ciutats, la llengua oficial de la documentació i del parlament i l’única entesa a l’illa fins pels pagesos, que, però, continuaven parlant sard. Aquesta situació perdurà fins a la darreria del segle XVII, malgrat la castellanització progressiva de l’aristocràcia. Durant el període savoià el català a Sardenya retrocedí davant el castellà, eclipsat aviat per l’italià. El 1850 encara fou imprès a Càller un catecisme en català per ordre del bisbe de l’Alguer. L’enfocament de les relacions de l’illa vers l’Orient i la nova colonització italiana deixaren la ciutat aïllada. Durant el segle XIX i fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, bandejat de l’esfera pública i de l’ensenyament, l’alguerès s’ha mantingut principalment en l’àmbit col·loquial i familiar, i els algueresos han practicat un bilingüisme sistemàtic amb el sard i, convertit en diglòssia, amb l’italià. Des del 1922, que una delegació de l’IEC visità l’Alguer, hi ha hagut contactes culturals entre Catalunya i l’Alguer, tot i que s’han vist obstaculitzats tant per les dictadures feixista i franquista com pels seculars recels centralistes d’ambdós estats. El 1948, la concessió d’un estatut d’autonomia a l’illa de Sardenya no significà cap modificació substancial de la situació, com tampoc no ho feren el 1978 la declaració de l’alguerès com a llengua cooficial a l’ajuntament de la ciutat i altres mesures simbòliques. Fins els anys seixanta, però, l’estabilitat demogràfica de la ciutat n’afavorí la transmissió intergeneracional i l’assimilació lingüística de la majoria dels pocs immigrants en els registres informals. Hom fundà, també, a l’entorn de diversos literats i folkloristes, entitats com ara el Centre d’Estudis Algueresos (1952), que el 1973 començà les primeres classes de català, o l’Agrupació Catalana d’Itàlia, destinades a la preservació del patrimoni oral i del conreu literari.
Situació sociolingüística actual. Iniciatives de redreçament
A partir dels anys seixanta, el fort creixement de la ciutat amb el desenvolupament del turisme, que ha atret un elevat nombre de nouvinguts, i la intensificació de les comunicacions amb la resta de l’illa i l’estat han afavorit que l’alguerès hagi entrat en una situació de declivi, sobretot per la disminució del seu ús entre la població jove. El retrocés es posa de manifest en les xifres d’ús de la llengua: segons l’enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer feta per la Generalitat de Catalunya, el 2004 el 90,1% d’algueresos entenia el català, el 61,3% el sabia parlar, el 46,5% el llegia i el 13,6% l’escrivia. El 2015 els percentatges eren els següents: el 88,2% l’entenia, el 50,5% el sabia parlar, el 35% el llegia i el 8,1% l’escrivia. Per a contrarestar la tendència, a partir dels anys vuitanta sorgiren diverses iniciatives particulars, com ara l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu (1982), l’Ateneu Alguerès (1987) o l’Obra Cultural de l’Alguer (1990). La dècada dels noranta estigué marcada per l’aprovació, el 1991, de la Llei de protecció de les minories lingüístiques pel Parlament italià (confirmada el 1997 i el 1999 per sengles lleis sarda i italiana que, respectivament, vinculen l’alguerès al territori i li atorgaven rang oficial) i pel reforçament de les relacions institucionals (especialment per part de l’Ajuntament de l’Alguer) amb la resta dels territoris catalanoparlants: el 1993 fou constituït Òmnium Cultural de l’Alguer, que creà el Servici de Normalització Lingüística i, el 1994 i amb la col·laboració de la Universitat de Sàsser i de l’Ajuntament de l’Alguer, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori (CRP), que atorga un títol oficialment reconegut i impulsa la publicació de texts en alguerès, i també una Escola de Lletres. L’any 1992 s’inaugurà a la Universitat de Sàsser la càtedra de llengua i literatura catalanes, i el 1997 hom fundà l’Arxiu de Tradicions. Un canvi advers fou l’entrada en vigor el 1998 de la llei italiana de radiodifusió, que obligà a tancar Ràdio Sigma, que emetia diàriament moltes hores en català, i la televisió algueresa, Tele Riviera Corallo, que emetia una petita part dels seus programes i del noticiari en català. El 2018 es creà el Consell de la Llengua Catalana, que agrupava onze entitats defensores del català a l’Alguer, i l’Institut d’Estudis Catalans obrí una seu a la ciutat. Aquest mateix any el Consell Regional de Sardenya aprovà la Llei de política lingüística per a l’illa, que permetia l’escolarització en català, fos en la variant d’immersió o de combinació amb l’italià. La nova llei també establia la possibilitat dels catalanoparlants sards d’adreçar-se en la seva llengua a l’administració regional i garantia uns requisits de coneixements lingüístics al personal de l’administració de la ciutat.