i Armènia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Armènia

Nom oficial deRepública d’Armènia, Nom oficial deHajastani Hanrapetut’yun (hy)

Estat asiàtic de la part nord-est de l’altiplà d’Armènia, entre el Petit Caucas i l’Araxes; limitada al N per Geòrgia, a l’E per l’Azerbaidjan, al SW per Turquia i al SE per l’Iran; la capital és Erevan.
Població: 
2.862.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
29.743 km2

La geografia física

Des d’un punt de vista morfològic és una àrea muntanyosa amb altituds sempre per damunt dels 1.000 m, el punt més elevat de la qual és el volcà apagat Aragac (4.095 m) i on no són rars els terratrèmols. El clima hi és continental, amb hiverns freds (-3°C de mitjana al gener a Erevan) i estius calorosos (25°C a l’agost) i secs; la pluviositat hi és escassa, uns 450 mm anuals. Quant a la hidrografia, el país pertany en la seva gran part a la conca de l’Araxes, el qual forma la frontera d’Armènia amb Turquia i l’Iran; el llac Sevan (1.400 km2) comunica amb l’Araxes per mitjà del Razdan. Els sòls són al·luvials i d’origen volcànic a les valls dels rius; a les parts elevades predominen les terres negres. La vegetació és de tipus semidesèrtic i a altures mitjanes, hi ha extensions herbàcies.

La geografia econòmica

Armènia. Centre de Productes de Busling Erevan
© Fototeca.cat-Corel
L’agricultura representava el 1995 el 32,7% del PIB i ocupava el 31% de la població activa. Col·lectivitzat durant el règim soviètic, el sòl agrícola, que representa un 20% de la superfície del país, era el 1995 totalment privatitzat. Els conreus es localitzen sobretot a les valls, on hom practica el regadiu, especialment a les conques de Kumayri i d’Erevan. Els principals productes són les patates, els cereals, les hortalisses i els fruiters. Quant a la ramaderia, destaquen el bestiar oví i el boví, que forneix primeres matèries a algunes indústries derivades (llana i formatge). La pesca al llac Sevan té un pes considerable. El desenvolupament de la indústria (31,6% del PIB i 22,5% de la població activa el 1995) es troba molt obstaculitzat pels enfrontaments amb els estats veïns, especialment pel que fa a l’obtenció d’energia, que Armènia en gran part ha d’importar, per tal com la producció de les centrals hidroelèctriques, situades sobretot al riu Razdan, és insuficient. Hi ha també una central nuclear a Medzamor, que funciona parcialment. Les principals branques de la indústria són l’alimentària, la maquinària, la tèxtil i la química. La mineria és important, sobretot el coure dels jaciments d’Alaverdi i Zangezur. Hom extreu també quantitats moderades de molibdè, or, argent i ferro. Hi ha considerables reserves, poc explotades, de sal, òxid de calci i carbó. Quant al transport, Armènia disposa de 829 km de via fèrria. La línia principal va de Tbilisi a Kumayri i segueix després l’Araxes. Hi ha uns 7.500 km de carreteres. Aeroport internacional a Erevan. El comerç exterior és molt deficitari (el 1995 presentava un saldo negatiu equivalent al 44%), i una gran part (50% de les importacions i 61% de les exportacions el 1995) té lloc amb els estats de la CEI, molt especialment amb Rússia. L’Iran, França i els EUA són clients o proveïdors importants. Armènia importa productes alimentaris, petroli i combustibles, i exporta maquinària i minerals semielaborats. La moneda oficial és el dram, introduït el 1993. Com a la resta de les antigues repúbliques soviètiques, l’economia d’Armènia havia entrat en un seriós declivi des de mitjan anys vuitanta, agreujada el 1988 per un fort terratrèmol. Assolida la independència, el conflicte bèl·lic que enfronta el país amb l’Azerbaidjan, i les tensions amb dos dels altres tres estats fronterers, Geòrgia i Turquia, que obstaculitzen sobretot el comerç exterior i el proveïment d’energia, no han fet més que agreujar una situació ja d’entrada prou difícil. El 1995 hom estimava el PNB per habitant en 730 $.

La geografia humana

La densitat és relativament alta (126,4 h/km2), bé que el creixement natural de la població no superava el 6,8‰ el 1995, conseqüència sobretot d’un baix índex de natalitat (2‰). D’altra banda, la pèssima situació econòmica del país ha fet que, al llarg de la dècada dels anys noranta hagi emigrat prop d’una cinquena part de la població. Els armenis són majoritaris (93%), i els àzeris (2,6%) la minoria més rellevant. Predomina la població urbana (67,6% el 1996), tot i que Erevan concentra un terç de la població total i tan sols una altra ciutat, Gyumri, supera els 100.000 h. La llengua oficial és l’armeni. No hi ha religió oficial, però l’Església armènia apostòlica, que és la confessió majoritària, gaudeix d’un tracte de favor per part dels poders públics. Estat independent des del 1991, el territori d’Armènia correspon al de l’antiga república soviètica del mateix nom, i una part molt reduïda de l'Armènia històrica. Segons la constitució del 1995, Armènia és una república multipartidista. El poder legislatiu és detingut per un parlament unicameral de 190 membres (Assemblea Nacional), elegits per sufragi universal cada quatre anys. El cap de l’executiu és el president, el qual, escollit cada cinc anys i no reelegible després de dos mandats consecutius, és el cap suprem de les forces armades i gaudeix d’amplis poders. La divisió administrativa consta de 10 regions (marz), subdividides al seu torn en municipis. La capital forma un districte especial. Armènia és membre de l’ONU, de la CEI i de l’OSCE. Des dels anys vuitanta Armènia reivindica l’annexió de Nagorno-Karabakh, contenciós que ha donat lloc a una guerra intermitent amb l’Azerbaidjan des del 1991.

La història

A l’empara de les reformes empreses per M. Gorbačov al conjunt de la Unió Soviètica, a les darreries dels anys vuitanta es produí l’eclosió del nacionalisme armeni. Inicialment, s’expressà amb la reivindicació del control polític i administratiu de l’enclavament armeni de Nagorno-Karabakh, situat dins de l’Azerbaidjan. Les reivindicacions, però, aviat toparen amb la resistència àzeri i prengueren la forma de violents enfrontaments interètnics entre les dues comunitats. Després de l’extermini d’armenis a la ciutat àzeri de Sumgait (1988) i d’altres nombrosos enfrontaments violents, el presídium del soviet suprem de l’URSS rebutjà la reincorporació de Nagorno-Karabakh a Armènia. Entretant es formà un amplíssim moviment nacionalista que desbordà l’estructura institucional de la república. Sota aquesta pressió, dimitiren els dirigents del partit comunista local, i el soviet suprem d’Armènia votà a favor de la reincorporació de l’enclavament. L’agreujament del conflicte produí l’armament dels dos bàndols, que formaren milícies pròpies, sense control de les autoritats soviètiques. Al·legant la il·legalitat de les decisions polítiques i l’arbitratge entre les dues comunitats enfrontades, el govern de Moscou determinà d’atorgar-se l’administració temporal de Nagorno-Karabakh a través d’una comissió especial dependent del consell de ministres de l’URSS. Aquesta decisió partí de la base de mantenir l’enclavament com a regió autònoma de l’Azerbaidjan. El mes de desembre del 1988 un terratrèmol de gran magnitud deixà assolades algunes regions i causà la mort de 25.000 persones. L’octubre del 1989 s’aixecà el blocatge ferroviari que sobre el país exercia l’Azerbaidjan, tot i que continuaren produint-se accidents a la frontera amb aquesta república, cosa que motivà la intervenció de les forces soviètiques. Armènia es negà a participar en el referèndum que sobre la futura estructura de l’URSS fou convocat el 17 de març de 1991 a totes les repúbliques soviètiques i, el setembre següent, es declarava independent de la Unió mitjançant un referèndum (94,39% dels vots favorables a la secessió). Armènia renuncià a signar el tractat de la Unió (18 d’octubre) amb què Gorbačov intentava de mantenir algunes de les estructures de l’antiga URSS i el desembre següent s’adherí a la Confederació d’Estats Independents (CEI), que agrupa les antigues repúbliques de l’autodissolta Unió Soviètica.

Sota la presidència de Levon Ter-Petrosian, elegit a l’octubre del 1991, Armènia endegà profundes reformes econòmiques en el camí de la liberalització; les privatitzacions foren nombroses i al novembre del 1994 el parlament aprovà la liberalització de preus. El 5 de juliol de 1995 se celebraren dues consultes populars; d’una banda, les eleccions a l’Assemblea Nacional, guanyades per la coalició Bloc Republicà (Hanrapedutyun), encapçalada pel Moviment Nacional Armeni de Ter-Petrosian; d’altra banda, el referèndum per l’adopció de la constitució, que fou acceptada pel 68% dels votants i que mantingué Armènia com una república presidencial. El principal problema d’Armènia fou, però, la guerra amb l’Azerbaidjan sobre l’enclavament de Nagorno-Karabakh, de població majoritàriament armènia. Entre el 1992 i el 1994 l’ofensiva de les tropes armènies aconseguí el control sobre territoris importants que incloïen les ciutats de Keldbadjar, Mandakert, Agdam i Fisuli. L’alto el foc signat al maig del 1994, incomplert per ambdues parts posteriorment, dugué la guerra a un punt mort caracteritzat per l’estabilitat de les posicions. La nova mediació de l’OSCE des del setembre del 1995 i la cimera de la CEI al gener del 1996 no aconseguiren la fi de les hostilitats i un acord de pau, però determinaren el manteniment d’una situació estable. La guerra comportà problemes molt greus d’abastament per a Armènia, agreujats per la guerra de secessió d’Abkhàzia a Geòrgia, per la qual es mantingué tallada la línia fèrria que uneix Armènia amb Rússia. En les eleccions presidencials del 22 d’octubre de 1996 Ter-Petrosian fou reelegit amb poc més del 50% dels sufragis, però les acusacions de frau i les consegüents revoltes i els disturbis s’estengueren al llarg de l’any 1997 fins a la caiguda de Ter-Petrosian al febrer del 1998, acusat de corrupció i autoritarisme pels seus mateixos correligionaris. Mentrestant, restava bloquejat el conflicte de Nagorno-Karabakh, tot i el seguiment de l’OSCE de la situació i l’elecció de Robert Kotcharian com a nou president d’Armènia el 30 de març de 1998.

El 30 de maig de 1999 se celebraren eleccions legislatives que guanyà amb una aclaparadora majoria el bloc Miasnoutiun (Unitat), agrupació del Partit Popular d’Armènia i del Partit Republicà. En l’àmbit econòmic, amb una caiguda del PIB al voltant del –3% anual de mitjana en 1990-2000 i la pèrdua de prop de la quarta part de la població des del 1989 (a causa bàsicament de la intensa emigració i la baixa natalitat), més de la meitat de la població vivia els primers anys del s. XXI sota el llindar de la pobresa. A partir del 1995, en què fou aplicat un pla de liberalització supervisat per l’FMI, l’economia començà a recuperar-se i semblà consolidar-se sobretot a partir de l’any 2000 (el 2003 el creixement del PIB fou del 13%). Un paper cabdal en la recuperació el tingué la reobertura, el 1995, de la central nuclear de Metsamor (tancada el 1988 després d’un gran terratrèmol), amb la qual Armènia resolgué el dèficit energètic crònic i fins i tot es convertí en exportadora d’electricitat. Contràriament, el subministrament de gas per part de Rússia experimentà una forta pujada de preus des de mitjan primera dècada del s. XXI. Tot i l’armistici del 1994, el conflicte sobre el Nagorno-Karabakh –esdevingut de facto un territori armeni autogovernat– continuava estancat a pesar de les negociacions supervisades per l’OSCE, atesa la susceptibilitat d’una bona part de l’opinió pública armènia davant qualsevol cessió. A l’octubre, el parlament armeni fou objecte d’un confús atemptat en el qual moriren el primer ministre Vazgen Sarkisian i altres membres de la cambra. Sarkisian fou substituït en el càrrec pel seu germà Aram, però al març de l’any següent el president Robert Kotčarian el substituí per Andranik Markarian. El mateix mes el president de Nagorno-Karabakh, Arkady Gukasian, fou greument ferit a mans d’un escamot armat. En les eleccions del març del 2003, enmig de nombroses denúncies de frau, Kotčarian fou revalidat en el càrrec i, al maig, el bloc presidencial obtingué majoria absoluta al parlament. La investidura del nou govern fou seguida de massives protestes, que continuaren al llarg de 2004 i 2005 (aquest any, en ocasió de la celebració del referèndum pel qual foren aprovades esmenes constitucionals). El març de 2007 el primer ministre Markarian morí sobtadament i fou substituït per Serge Sarkisian, també del Partit Republicà, el qual fou confirmat en el càrrec en les eleccions legislatives del maig, que foren guanyades pel Partit Republicà i valorades favorablement per l’OSCE quant a transparència i absència de frau, qualificació que es repetí en les presidencials del febrer de 2008, en les quals Kotčarian fou derrotat per Sarkisian, malgrat que aquest resultat desencadenà noves protestes massives dels partidaris del fins aleshores president, i al març el parlament feu aprovar una llei que restringia les reunions públiques, però al mateix mes de l’any següent l’oposició convocà manifestacions en memòria de la violenta repressió postelectoral.

Membre de ple dret de l’ONU (1992) i del Consell d’Europa (2001), a més de la CEI, en l’àmbit internacional i a banda del conflicte amb l’Azerbaidjan per causa del Nagorno-Karabakh, des de la independència Armènia s’ha consolidat com un dels aliats més incondicionals de Rússia a la CEI, i ha obtingut un suport ininterromput d’aquest estat en el conflicte del Nagorno-Karabakh. Per contra, ha mantingut unes tenses i oficialment inexistents relacions amb Turquia, tant per l’afinitat d’aquest estat amb l’Azerbaidjan (àzeris i turcs formen part de la mateixa família lingüística) com, sobretot, per les matances d’armenis de l’any 1915 a l’imperi otomà, la memòria de les quals Armènia reivindica i que Turquia rebutja reconèixer. Aquesta qüestió ha ressorgit de manera intermitent, sovint partir de la influència dels grups de pressió de la nombrosa diàspora armènia (per a la qual el 2007 el parlament aprovà la doble nacionalitat) que han posat aquesta qüestió en els fòrums internacionals: així, el 2001 l’Estat francès reconegué com a genocidi aquelles massacres, i el 2007 el Congrés nord-americà posposà la votació sobre aquesta qüestió, que afectava Turquia, aliat fonamental a la regió. Des del 2008 semblà produir-se un viratge en les relacions armenio-turques quan al setembre el president turc Abdullah Gül visità Armènia, el primer viatge oficial d’un alt càrrec de l’estat turc a aquest país. A l’abril de l’any següent els ministres d’afers estrangers d’ambdós països emeteren un comunicat conjunt en el qual manifestaven els progressos en la normalització de relacions, i a l’octubre els governs es comprometeren a normalitzar les relacions, mesura subjecta a ratificació i que comportaria l’obertura de la frontera i l’establiment de relacions diplomàtiques normals. L’anunci del preacord fou respost per nombroses protestes a causa de l’omissió de les matances del 1915.

Membre de ple dret de l’ONU (1992) i del Consell d’Europa (2001), a més de la CEI, en l’àmbit internacional i a banda del conflicte amb l’Azerbaidjan per causa del Nagorno-Karabakh, des de la independència Armènia s’ha consolidat com un dels aliats més incondicionals de Rússia a la CEI, i ha obtingut un suport ininterromput d’aquest estat en el conflicte del Nagorno-Karabakh. Per contra, ha mantingut unes tenses i oficialment inexistents relacions amb Turquia, tant per l’afinitat d’aquest estat amb l’Azerbaidjan (àzeris i turcs formen part de la mateixa família lingüística) com, sobretot, per les matances d’armenis de l’any 1915 a l’imperi otomà, la memòria de les quals Armènia reivindica i que Turquia rebutja reconèixer. Aquesta qüestió ha ressorgit de manera intermitent, sovint partir de la influència dels grups de pressió de la nombrosa diàspora armènia (per a la qual el 2007 el parlament aprovà la doble nacionalitat) que han posat aquesta qüestió en els fòrums internacionals: així, el 2001 l’Estat francès reconegué com a genocidi aquelles massacres, i el 2007 el Congrés nord-americà posposà la votació sobre aquesta qüestió, que afectava Turquia, aliat fonamental a la regió. Des del 2008 semblà produir-se un viratge en les relacions armenio-turques quan al setembre el president turc Abdullah Gül visità Armènia, el primer viatge oficial d’un alt càrrec de l’estat turc a aquest país. A l’abril de l’any següent els ministres d’afers estrangers d’ambdós països emeteren un comunicat conjunt en el qual manifestaven els progressos en la normalització de relacions, i a l’octubre els governs es comprometeren a normalitzar les relacions, mesura subjecta a ratificació i que comportaria l’obertura de la frontera i l’establiment de relacions diplomàtiques normals. L’anunci del preacord fou respost per nombroses protestes a causa de l’omissió de les matances del 1915.

Llegir més...