En l’aspecte funcional, l’article individualitza i concreta (talment que l’absència d’article confereix un valor indefinit o partitiu al substantiu). L’article té també una funció determinant i de referència a quelcom ja conegut, però que no és tan general. Altrament, la determinació es basa en les circumstàncies i, encara més, pot tractar-se d’un objecte únic en la realitat. Amb l’article hom expressa una realitat concreta, total i única (en cada situació) —o quelcom amb aquest caràcter— que contrasta amb el contingut de diverses menes d’expressions oposades. Així, hom es refereix a un objecte determinat enfront d’un altre qualsevol (dona'm el llibre i dona'm un llibre), a una entitat concreta o concretada enfront d’una idea predicativa (soc el capità i soc capità, l’home és mortal i jo soc home, porta la corbata i porta corbata) o a un tot, continu i format d’unitats, enfront d’una part indefinida (dona'm els llibres i dona'm llibres, dona'm l’arròs i dona'm arròs). És important la relació de l’article amb la funció del subjecte i, també, el contrast general entre la seva presència i la seva absència, el qual pot obeir a motius estilístics.
En català, hom empra l’article no solament amb noms comuns, sinó també amb alguns de propis, com els de persona (amb limitacions), o alguns de geogràfics, però no amb els de ciutats i de països en general. Els altres mots adquireixen un valor substantiu —o l’accentuen— precedits de l’article, com els adjectius (no seguits del nom) (els grocs) o les expressions preposicionals equivalents (els del darrere, etc.), proposicions, com les relatives (els qui es queixen) i, alguna vegada, l’infinitiu (el saber no ocupa lloc). No admeten l’article en català, doncs, alguns noms propis i molts pronoms. L’article precedeix els altres mots que concorden amb el nom en la frase (els meus amics, la bona dona), però no a tot (tot el dia). Les formes de l’article, tradicionalment anomenat article definit, tenen en català flexió de gènere i nombre (el, la, l’, els, les). Hi ha, encara, les contraccions al, del, pel, i llurs plurals. L’anomenat article indefinit és, pròpiament, un adjectiu numeral o indefinit: ho prova que pot alternar amb sinònims (un dia = algun dia), que s’oposa a cap (un núvol, cap núvol), i que pot ésser emprat després del substantiu (els amics se separaren: uns se n'anaren amunt...), i, encara, pot ésser precedit per l’article (els uns...). Aquest article indefinit té, també, flexió de gènere i nombre (una, un, uns, unes). Hom anomena article personal la partícula en (amb flexió de gènere: en, na, n'), que tenia antigament valor de tractament, el qual valor ha anat debilitant-se de tal manera que actualment aquesta partícula equival generalment a l’article definit davant noms de persona (en Joan, n'Antoni, na Joana, n'Antònia, al costat de el Joan, l’Antoni, la Joana, l’Antònia).
Gramàtica històrica
En català, com en les altres llengües romàniques, l’article procedeix de la debilitació d’un demostratiu. A la majoria de llengües romàniques, l’article deriva d'ille, bé que en algunes regions (Sardenya, Gascunya) deriva d'ipse. L’article derivat d'ipse (so, es) fou primerament general en una bona part del domini català, tal com il·lustren els documents i les restes conservades entre els noms de lloc (Sant Jordi Desvalls, Sant Joan Despí, Collserola, Sant Esteve Sesrovires, Puigsacalm, etc.) i de persona (Despuig, Despujol, Destorrent, Desplà, etc.). Després fou substituït progressivament per l’article derivat d'ille (lo), el qual s’anà imposant a la major part del territori durant els segles XII i XIII. Les formes plenes del masculí lo i los han anat cedint el lloc, a través de les formes elidides darrere i davant vocal (porta'l got, l’home), a les formes reforçades el, els, generalitzades a la major part del domini lingüístic i adoptades definitivament per la llengua comuna escrita al començ del segle XX. Tanmateix, les formes plenes lo, los s’han conservat en alguns dialectes fins avui i s’han mantingut en la llengua literària fins a la fi del segle XIX, bé que n'han desaparegut ràpidament en començar el segle actual.
Dialectologia
Al costat de les formes el, la, l’, els, les, adoptades per la llengua literària moderna, que són les usuals a la major part del domini, se n’han mantingut dialectalment unes altres. Les formes plenes del masculí derivades d’ille (lo, los) es conserven a la major part del territori del català nord-occidental, des del Maestrat i els Ports fins al Pallars Sobirà (exclosa la part nord de l’Alta Ribagorça), al Tarragonès, a l’Alt Camp, al Baix Camp, a la Conca de Barberà, al Priorat i a l’Alguer. Les formes derivades d’ipse (es, sa, s’, es, ses), també conegudes amb el nom d’article baleàric, es conserven amb molta vitalitat a les Balears (amb algunes variants: a Mallorca i a Menorca, el masculí plural davant vocal o h és ets; a Mallorca hom empra la forma plena so darrere la preposició amb) i en una faixa estreta i discontínua del Principat, al llarg de la costa de l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva (també amb variants: el plural masculí és ets o ses), on pràcticament agonitza, substituït per l’article general.