i l’Antàrtida | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

l’Antàrtida

Continent
Antàrtida
Continent situat al voltant del pol sud i que juntament amb les illes properes és a l’interior dels 60° de latitud.

Té 14 100 000 km2 de superfície, compreses les illes (140 000 km2) i la plataforma continental amb glaç flotant (1 160 000 km2)

La geografia

La geomorfologia

Des d’un punt de vista tectònic, hom distingeix dues grans unitats, separades per una línia ideal que va de la mar de Weddell a la mar de Ross. La unitat occidental, d’àrea molt més reduïda que l’oriental, pot ésser interpretada com una prolongació de serralades andines: és un conjunt de serralades alpines i de fosses (les dues principals són les que formen les mars de Weddell i de Ross), que constitueix un sòcol rocós discontinu per sota l’espessa capa de glaç. En aquesta àrea es troba el cim més alt de l’Antàrtida, el mont Vinson, de 5 140 m d’altitud. La major alineació de caràcter anticlinal forma la garlanda d’illes adossades a la península Antàrtica: les Shetland del Sud, i les illes Biscoe, fins a les muntanyes de l’illa d’Alexandre I. La meitat oriental presenta, per sota de l'inlandsis, un sòcol rocós format per un vell escut de roques cristal·lines (gneis, granits), recobert per sediments primaris i secundaris (una sèrie marina paleozoica i al damunt una sèrie continental permotriàsica). Aquest sòcol rocós és força continu, tot i que en molts punts, àdhuc del centre del continent, es troba lleugerament per sota el nivell de la mar. Tot el conjunt presenta una sèrie de fractures i dislocacions associades a fenòmens de vulcanisme recent —com el volcà del mont Erebus (3 794 m), en actiu, situat a l’illa de Ross—, que han donat origen a relleus molt elevats. Tocant a la mar de Weddell s’estén la Terra de Coats; en tota aquesta zona el glacialisme és molt notable: el glaç s’amuntega i arriba en grans blocs fins a la costa, on forma penya-segats d’importància. Tot costejant l’Antàrtida, i seguint la mateixa direcció, hom troba la Terra de la Reina Maud, i tot seguit arriba al sector australià i a la Terra d’Enderby, a la Terra de Guillem II i a la Terra de Wilkes. La intensa glaciació i el gruix de l'inlandsis fan molt difícil la penetració. A causa dels penya-segats, és pràcticament impossible d’atracar a les costes. La Terra Victòria, situada després de la Terra Adèlia (regió de la Terra de Wilkes), és formada per un extens altiplà de gran alçària, accidentat amb muntanyes que depassen els 4 000 m. Aquest altiplà és cobert per un inlandsis que, a l’altura del pol sud, té més de 3 000 m de gruix. L’altiplà és envoltat per cims muntanyosos i pics volcànics, com l’Erebus, i les valls que formen són ocupades per geleres gegantines que són el camí natural per a arribar al pol sud. Entre la Terra Victòria i l’inici de la meitat oriental hi ha la barrera de Ross, impressionant massa horitzontal de glaç d’uns 1 000 km d’amplada i amb penya-segats que arriben fins a 75 m d’altura, que prolonga el continent en més de mig milió de km2.

Tot el continent és cobert de glaç; només alguns cims i massissos elevats sobresurten, sobretot a les costes. Hom calcula que el volum de glaç és entre 23 i 33 milions de km3 (més del 90% de glaç que existeix al món) i que la mitjana de gruix és entre 2 200 i 2 600 m; el màxim de gruix és de 4 335 m. El glaç pren, a l’Antàrtida, algunes formes específiques, les grans barreres sobre la mar, adossades a l'inlandsis, amb la seva superfície ben plana a causa del dipòsit de neu i de firn, i a la limitada fusió de glaç subjacent, i les grans glaceres (channel glaciers) que aboquen grans masses de glaç directament a la mar, i donen origen a enormes icebergs tabulars (el més gran, mesurat al novembre del 1956, tenia unes dimensions de 97 km per 335 km).

El clima

L’Antàrtida té un clima de tipus polar, extremament rigorós. Les temperatures, sempre sota zero, són les més baixes del món: a la costa, on penetra l’aire oceànic, la mitjana anual de les temperatures oscil·la entre -25°C i -14°C; a l’interior la mitjana anual és de -56°C. El mínim absolut es registrà a Vostok el 1960: -88,3°C. Les precipitacions són molt escasses: a la costa la mitjana anual de precipitacions, sempre en forma de neu, oscil·la entre 200 i 500 mm i, a l’interior, entre 50 i 100 mm. Els vents són molt violents i poden arribar a assolir els 320 km/h.

La biogeografia

Tant la flora com la fauna de l’Antàrtida són extremament pobres, fins i tot en comparació amb les terres àrtiques. Només s’hi troben tres espècies de plantes superiors (Colobanthus crassifolius, Deschampsia parvula i D. elegantula) i, encara, acantonades al litoral occidental de la península Antàrtica, que és la regió que ofereix condicions més benignes per a la vida. No hi ha cap vertebrat terrestre; tots els ocells i mamífers que viuen repartits pel litoral del continent són de vida essencialment marina. Cal remarcar, però, que entre els ocells hom troba nombrosos endemismes, fruit del llarg aïllament de l’Antàrtida: diversos gèneres de pingüins (Aptenodytes), alguns petrells (Procellaria, Oceanites), (Stercorarius), els paràsits o cagaires, etc. Aquest aïllament és, juntament amb el clima advers, la causa de la pobresa d’espècies antàrtiques. De fet, la massa de vegetals més important que s’hi fa és representada pels líquens i les molses de nunatak i altres llocs no coberts de glaç, especialment aquells en els quals els ocells dipositen guano, que són els únics que ofereixen en quantitat substàncies nutritives a les plantes. En el si d’aquesta massa vegetal insignificant es mantenen alguns petits invertebrats (rotífers i tardígrads); sobre la neu i les roques habiten també insectes primitius (col·lèmbols) i àcars, que s’alimenten també de líquens i molses. A la massa de neu i glaç del centre del continent hi viuen només algunes algues (clorofícies i rodofícies), que constitueixen el crioplàncton antàrtic.

La història

Suposada la seva existència des de l’antiguitat, la primera expedició oficial per la recerca de la “terra austral” fou portada a terme pel francès Bouvet de Lozier, el qual, el 1739, descobrí l’illa que porta el seu nom; aquesta illa, però, situada a 54° 26´ de latitud sud, encara era lluny de l’Antàrtida. En 1772-75, durant l’expedició de l’anglès J. Cook hom descobrí les illes Sandwich del Sud, circumnavegà l’Antàrtida, travessà el cercle polar i assolí la latitud rècord de 71° 10´, però no pogué arribar a la massa continental en quedar aturat per la banquisa. Posteriorment a J. Cook continuaren nombroses exploracions: Bellingshausen, al servei de Russia, descobrí les illes de Pere I i d’Alexandre I i féu la segona circumvolució a l’Antàrtida (1819-21); l’anglès J. Weddell s’endinsà a la mar que porta el seu nom (1823); l’expedició francesa de Dumont d’Urville ho féu a la Terra de Lluís Felip i a la Terra Adèlia (1838-40); l’expedició americana de C. Wilkes, a la terra posteriorment anomenada de Wilkes (1839-42); l’anglès J.C. Ross s’endinsà per la mar que duu el seu nom i descobrí la Terra Victòria i els grans volcans Erebus i Terror. Després d’una interrupció de mig segle en les exploracions, es reprengué l’interès per l’Antàrtida: el 1895, els noruecs Kristensen i Borchgrevink efectuaren el primer desembarcament al continent; el belga Adrien de Gerlache, en el seu vaixell, reeixí en el primer hivernatge a l’Antàrtida (1897-98); i el noruec C.E. Borchgrevink dirigí la primera hivernada a terra (1899-1900). La fase posterior d’exploració de l’Antàrtida fou marcada per la conquesta del pol, el qual fou assolit pel noruec R. Amudsen, el 14 de desembre de 1911, expedició que precedí en 34 dies la del britànic R.F. Scott. El període entre les dues guerres mundials estigué marcat per les exploracions per via aèria, les fites més importants de la qual foren dutes a terme per nord-americans: Byrd sobrevolà per primera vegada el pol Sud (29 de novembre de 1929) i Ellsworth travessà, en diverses etapes, el continent (novembre-desembre del 1935). Després de la Segona Guerra Mundial s’inicià l’etapa de la recerca científica sistemàtica. En 1949-52 fou realitzada la primera expedició multinacional formada per noruecs, anglesos i suecs. Aquesta expedició assolí les descobertes més importants de totes les realitzades fins aleshores per l’interior del continent. Les seves experiències portaren a la creació de la secció antàrtica en les reunions de l’Any Geofísic International de 1957-58. En aquestes reunions hom creà un comitè especial d’investigació sobre l’Antàrtida (SCAR) per tal de fomentar la col·laboració científica internacional, coordinar els estudis i descobertes i crear l’instrumental més adequat. Durant l’Any Geofísic Internacional, l’URSS assolí el pol Sud geomagnètic, a 78° 28´ s. i 106° 48´ E (desembre del 1957), i el pol de relativa inaccessibilitat —el punt més remot de totes les costes— a 82° 06´ s. i 52° 58´ E (desembre del 1958). L’increment d’exploracions de l’Antàrtida, sempre ha estat lligat a un creixement de l’interès colonial dels estats pel continent. Ultra els motius econòmics (grans recursos naturals, especialment petroli i gas natural no aprofitables encara), l’interès científic i polític sempre han anat junts. Entre 1908 i 1942 set estats reclamaren la seva sobirania sobre diversos sectors del continent: Gran Bretanya (1908), Nova Zelanda (1923), Austràlia (1933), França (1938), Noruega (1939), Xile (1940) i l’Argentina (1942), reclamacions no reconegudes pels EUA i l’URSS. Cap reivindicació formal no es realitzà per al sector antàrtic entre 90° W i 150° W. Independentment, la resta d’estats del món continuen creant noves estacions per tal de no renunciar a uns possibles drets. La SCAR aconseguí de realitzar a Washington, a l’octubre del 1959, una conferència diplomàtica internacional on fou signat l’anomenat tractat de l’Antàrtida (desembre del 1959, en vigor des del 23 de juny de 1961), pel qual hom desestimava tota reclamació de sobirania sobre els territoris de l’Antàrtida durant 30 anys, reservats per a investigacions d’interès científic. També hi fou acordada la desmilitarització de les bases i la prohibició d’experiències de tipus nuclear. Els signataris del tractat foren Argentina, Austràlia, Bèlgica, EUA, França, Gran Bretanya, Japó, Noruega, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Unió Soviètica (des del 1991 Rússia) i Xile. Posteriorment s’hi han adherit molts altres estats. El tractat, a més, estableix l’estructura legal per a la gestió d’aquest territori. L’administració es porta a terme mitjançant reunions dels membres consultius. Al final del 1999 hi havia 44 estats membres, 27 membres consultius i 17 en procés d’incorporació. Aquest any, dels 27 membres consultius, amb dret de vot, 7 reclamaven parts de l’Antàrtida com a territori nacional: Xile, l’Argentina, Austràlia, França, Nova Zelanda, Noruega i la Gran Bretanya.A partir dels anys vuitanta l’Antàrtida ha esdevingut també un centre d’atenció internacional per motius mediambientals: per una banda, hom ha pres mesures per tal de protegir el peculiar entorn natural del territori antàrtic de possibles danys derivats de l’explotació dels seus recursos. Amb aquesta finalitat, el 1991 hom signà un Protocol internacional pel qual era prohibida l’activitat minera a l’Antàrtida per un període de 50 anys i en el qual es recollien cinc annexos sobre pol·lució marina, fauna, flora, àrees protegides, gestió de despeses i avaluació d’impacte mediambiental. El protocol entrà en vigor el 14 de gener de 1998. Per altra banda, des de finals dels anys vuitanta hom ha detectat a l’atmosfera antàrtica una progressiva disminució de la capa d’ozó, fenomen que, tot i no ser exclusiu de l’Antàrtida, presenta en aquest sector les majors proporcions de tot el globus terraqui, cosa que hom considera que pot produir canvis climatològics importants.

Llegir més...