És constituït per un tub (mànec), que serveix per a manejar-lo, per un cap del qual entren el gas i el tub de l’oxigen i que porta enroscat, a l’altre cap, el bec , format per un tub colzat, proveït a l’extrem del broquet ; el conjunt, bec i broquet, és canviable, per tal d’aconseguir la flama adequada en cada cas. El material més emprat en la construcció de bufadors és el llautó, i per als broquets, el coure; en el bufador, l’oxigen, que surt a pressió per una tovera, es troba amb el gas i l’arrossega per dins el bec, on es fa la mescla, que, sortint a pressió pel broquet, produeix la flama (de molt alta temperatura des d’una certa distància del broquet), graduable mitjançant les vàlvules situades damunt el mànec. És emprat per a soldar o tallar metalls. En el primer cas pot ésser d’una o de dues flames (l’una d’escalfament previ, i l’altre de soldatge), produïdes per un bec amb un sol broquet amb dos orificis o amb dos broquets; el bec del bufador de tallar és de dues flames, una d’escalfament amb l’oxigen i el gas a baixa pressió, i l’altra de tall mitjançant l’oxigen a alta pressió, generalment aconseguides amb un broquet de dos orificis concèntrics pel centre del qual surt l’oxigen a pressió, i per la secció anular la flama d’escalfament. Els bufadors més emprats industrialment són el bufador oxiacetilènic , en el qual el gas combustible és l’acetilè, amb una flama que arriba a temperatures de 3 100°C i permet de treballar sota l’aigua, i el bufador oxhídric , en el qual el gas combustible és l’hidrogen, que, ultra el perill que representa el seu transport, dóna menys temperatura en la flama (uns 2 600 °C) i produeix vapor d’aigua, que, pel fet d’ésser oxidant, en dificulta l’ús per a treballs de soldadura.
m
Tecnologia
Tall esquemàtic d’un bufador de soldar
© fototeca.cat