camaldulès
| camaldulesa

camaldulenc
f
m
Cristianisme

Monjo de la branca benedictina de tendència eremítica, fundada per sant Romuald el 1012 seguint la regla de sant Benet, a Camaldoli (Toscana), i obert tant a la vida solitària dels ermitans com a la vida cenobítica o comuna.

Fou un dels primers a integrar a l’orde els germans conversos o llecs, potser prenent com a model el costum de Cuixà. Al s XV l’acció del superior general, l’humanista Ambrogio Traversari, i dels monjos de San Michele de Murano (Venècia), realitzaren la reforma salvant les divergències entre eremites i cenobites, la unió dels quals fou establerta el 1513. El 1616 tornaren, però, a separar-se. La branca cenobítica fou inclosa segles després (1935) en la confederació benedictina amb el nom de Congregació Benedictina dels Monjos Eremites Camaldulesos. Els eremites s’uniren al grup fundat per Paolo Giustiniani a Monte Corona (1528) i constitueixen la Congregació dels Eremites Camaldulesos de Monte Corona. Hi ha també sis monestirs femenins.