i capitalisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

capitalisme

substantiu masculím
Economia    Sociologia
economia econ i sociologia sociol
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).

La tècnica avançada exigeix d’utilitzar mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l’abast de tothom, per la qual cosa la propietat privada d’aquests mitjans significa propietat d’alguns i no propietat de la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (posseïdors) i proletària (no posseïdors), amb desigual participació en la distribució dels béns i amb interessos objectivament antagònics. Notes bàsiques del sistema són: el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control pels propietaris del capital de l’empresa i, per tant, de la destinació dels productes, i l’orientació de les decisions econòmiques pel mercat. D’on ve que el sistema rep els noms de capitalista, lliure empresa, economia de mercat o règim de treball assalariat, gairebé equivalents. El paper de l’estat en el capitalisme és sempre un paper econòmic subsidiari, que ha evolucionat des d’una mera custòdia de la lliure circulació de les mercaderies a una certa regulació activa que pot incloure la direcció de l’acció exterior dels capitalistes i una planificació indicativa, juntament amb l’assumpció de certes tasques productives mitjançant un sector d’empreses de propietat estatal. Resta sempre un camp essencial de l’activitat econòmica a l’atzar de les decisions individuals dels capitalistes i de la competència més o menys imperfecta entre ells, d’on neixen crisis per mala utilització dels recursos socials que superen el nivell de simples ajusts.

Inicis i desenvolupament del capitalisme fins avui

Allà on hi hagué un comerç d’una certa envergadura, com a les ciutats flamenques, italianes i hanseàtiques medievals, hi hagué capitals connectats amb la compravenda i el préstec, i per això hom acostuma a parlar d’una primera etapa anomenada capitalisme comercial. El comerç a llarga distància tingué com a resultat la formació d’importants nuclis urbans, és a dir, de ciutats menestrals on començaven a desenvolupar-se les tècniques capitalistes, entre les quals cal destacar la comptabilitat. Els descobriments ultramarins, des del segle XV, ampliaren l’àrea comercial i incrementaren els articles i els capitals en circulació. La burgesia comercial anà enfortint-se, i els menestrals anaren caient sota la seva dependència; la ciutat esdevingué així escenari de fortes tensions socials entre els grans comerciants (patriciat urbà) i la menestralia (poble menut). La manufactura (concentració de mà d’obra amb eines premecàniques) fou la forma més característica d’aquest període de predomini de la producció agrícola i menestral i fins i tot de l’autoconsum. El comerç a llarga distància, acompanyat de l’increment de la producció de manufactures de llana a les ciutats menestrals, contribuí decisivament a estimular l’ús productiu de “l’excedent social”, factor inicial important en el procés vers el mode de producció capitalista. L’impacte de l’arribada dels metalls americans a Europa (segles XVI-XVII) amb la subsegüent revolució dels preus caracteritzada per una inflació de beneficis (alts preus) i una deflació de salaris (s. alaris baixos), la política comercial mercantilista, la revolució agrària al començament del segle XVIII, la distribució capitalista del treball, la revolució industrial a les darreres dècades del segle XVIII, així com el paper de les innovacions tècniques (Watt, Arkwright, etc.), determinaren l’aparició del mode de producció capitalista: el capitalisme industrial. L’aparició de les màquines de vapor i les transformacions agrícoles (rotació de conreus, ramaderia, privatització dels camps comunals, etc.) consumaren la separació de la mà d’obra dels mitjans de producció. La crisi interna del feudalisme havia alliberat ja substancialment la població camperola. Aquesta es concentrà a les ciutats, on naixien aleshores les fàbriques. Jornades de més hores, salaris en baixa, treballs d’infants, condicions laborals i de vida infrahumanes marcaren la nova classe: el proletariat, constituït per antics camperols i menestrals arruïnats, que treballava per a la burgesia industrial. Originat a Anglaterra al darrer terç del segle XVIII, el capitalisme s’estengué per Europa i Amèrica del Nord amb intensitat i vigor diferents i cronologies diferenciades. Burgesia comercial i industrial s’enfrontaren amb les monarquies absolutes, els privilegis de l’aristocràcia i l’ordenancisme gremial. Llibertats formals, garantia de la propietat, lliure circulació de les mercaderies (incloent-hi el treball), lliure canvi internacional i participació en el poder foren els objectius polítics de la burgesia que, mitjançant processos de canvi de diversa durada i violència (Revolució Francesa), instaurà l’estat liberal, representatiu i no intervencionista, com a primera superestructura juridicopolítica del mode de producció capitalista. Aquesta etapa fou caracteritzada per la multiplicitat i el caràcter familiar de les empreses, la competència entre elles, les primeres lluites obreres, sovint entorn del dret d’associació, i la progressiva substitució de les formes de vida i valors de la societat aristocràtica pels mòduls burgesos. Des que el capitalisme, amb la forma de capitalisme industrial, esdevingué el mode de producció imperant a la Gran Bretanya, França, Alemanya, els EUA i, secundàriament o amb impureses, a la resta dels països occidentals, una sèrie de tendències internes el portaren cap a l’etapa anomenada capitalisme financer, capitalisme monopolista o imperialisme, segons l’aspecte que hom en considera. Hom pot considerar iniciada a la darreria del segle XIX aquesta etapa, que perdura fins als nostres dies, amb algunes característiques peculiars de la postguerra ençà que fan parlar alguns de neocapitalisme. La dinàmica d’aquest procés des del capitalisme industrial o clàssic podria ésser descrita així: la competència llençà fora del mercat les empreses més febles o rutinàries; l’incessant ritme d’innovació tecnològica que el mateix capitalisme afavoreix exigí instal·lacions, maquinària i, per tant, capitals majors (el ferrocarril marcà ja ben aviat una fita en el procés de substitució de l’empresa familiar per la cada vegada més àmplia societat anònima). Si en unes branques la producció tendia a concentrar-se, en d’altres, noves, la producció ja naixia concentrada. Aquesta necessitat de grans capitals accentuà el paper de la banca i els grups financers, conduí a la gestió per aquests de petits capitals aliens invertits en forma d’accions, engendrà progressivament la capa dels mànagers i la burocratització de la indústria, i el sistema presentà la imatge d’una oferta de pocs entre els qui eren possibles els acords restrictius de la competència que hom coneix amb el nom de pràctiques monopolistes. Aquesta dinàmica portà a una expansió que ultrapassà les fronteres: finançament d’obres de gran envergadura per capital estranger, adquisició de colònies en cerca de primera matèria barata i segura o de mercat per als subproductes. Les potències capitalistes es repartiren la resta d’Asia i d’Africa; llurs conflictes culminaren en la guerra del 1914 i, en general, hom assisteix als fenòmens del colonialisme, guerra imperialista, neocolonialisme, etc. Al si de les societats capitalistes els conflictes de classe anaren agreujant-se. La classe treballadora s’organitzà sindicalment, exigí reformes i anuncià revolucions. El 1864 fou constituïda la Primera Internacional. Aparegueren els partits obrers. Es produí la llarga crisi de depressió del 1873 al 1896. L’estat limità la duració de la jornada de treball i prohibí algunes formes particularment violentes d’explotació. La baixa absoluta dels salaris fou detinguda. El sufragi universal presentà l’estat liberal burgès com a democràtic, i el dotà d’una legitimació policlassista. El 1917, la Revolució Russa inicià una nova i violenta onada de lluites obreres arreu del món. L’estat capitalista, en principi simple gendarme, es veié obligat a intervenir, internament per les pressions obreres, i cap a l’exterior en benefici dels interessos globals del capital nacional. La crisi del 1929, iniciada als EUA, provocà l’atur d’un 15 a un 30% de les forces de treball a tot el món i constituí la sotragada que inaugurà una sistemàtica intervenció reguladora en la vida econòmica (New Deal). Crisi i pressions obreres, amb la desesperació de la petita burgesia, conduïren alguns països al feixisme, forma violenta, defensiva a l’interior i agressiva a l’exterior, de l’estat capitalista. Aquestes línies d’evolució desemboquen en el capitalisme actual que, des de l’eixida de la postguerra mundial, es configura com una etapa del capitalisme financer o monopolista amb una sèrie de condicionaments: l’existència d’un camp econòmic socialista al qual pertany la tercera part de la població i que imposa al món capitalista una competència economicopoliticomilitar; el procés d’emancipació de les antigues colònies, que transforma la modalitat política del colonialisme en neocolonialisme, dependència econòmica enmig d’un procés de revolucions-contrarevolucions-intervencions, que alteren les condicions de l’exportació de capitals i traslladen el conflicte burgesia-proletariat al camp de les relacions entre estats; l’entrada del capital nord-americà a Europa; l’augment del nivell de vida de la població treballadora als països capitalistes avançats, enquadrada en sindicats i partits de caire reformista, redefinida en part com a classe mitjana, orientades les seves necessitats mitjançant la publicitat i amb la tendència a utilitzar per a les tasques pitjor remunerades un proletariat d’origen exterior; la salarització de les professions liberals; la substitució dels mòduls o normes burgeses i industrials d’individualisme, agressivitat econòmica i autodirecció per formes de comportament burocratitzades, conformistes i orientades pels mass-media; la intervenció institucionalitzada del govern en l’economia (acció anticíclica, empreses estatals, política comercial exterior, augment de la despesa pública, rearmament com a activador, planificació indicativa); i, en l’àmbit constitucional, la cristal·lització als països avançats d’una democràcia liberal amb predomini del poder executiu i la indeterminació matisada per les interferències de l’exterior en els règims dels països capitalistes menys desenvolupats.

Teories sobre el capitalisme

Les primeres formulacions teòriques sobre el capitalisme contemplaven un sistema constituït per nombroses i petites empreses en dura competència i insistiren en l’existència de lleis naturals que regien la vida econòmica: oferta i demanda s’ajustaven recíprocament, els preus tendien al nivell dels costs, els sectors econòmics s’autoregulaven pel lliure flux de capital i treballs, els salaris i la població obrera mantenien un equilibri cíclic, etc. Cap interferència no podia millorar el sistema, ja fóra aquest contemplat amb ulls optimistes o pessimistes. Aquest paradigma, formulat per Adam Smith a The Wealth of Nations (1776), fou sustentat per tota l’escola clàssica. Però el mateix Smith ja creia que l’abundància cada vegada més gran suposaria la caiguda dels beneficis i, per tant, l’entrada en un “estat estacionari”. Aquesta estagnació molt a llarg terme també fou prevista per Malthus, Ricardo i McCulloch. John Stuart Mill era contrari al creixement econòmic sense fi per la “lluita incessant” que suposava, i desitjava la substitució del capitalisme pel cooperativisme. El sistema capitalista començà, però, a ésser sotmès a crítica, en principi sota una perspectiva purament ètica, pels autors preocupats per la situació de la classe treballadora, agrupats amb el nom genèric de socialistes utòpics (s. aint-Simon, Fourier, Blanc, Proudhon, etc.). Aprofundint críticament en la metodologia de l’escola clàssica, Marx i Engels desenvoluparen un estudi rigorós del capitalisme. La clau del sistema és la generalització de les mercaderies. L’esquema mercaderia-diner-mercaderia (M-D-M) fou subs-tituït per l’esquema diner-mercaderia-diner incrementat (D-M-D’). Aquest increment seria degut a la utilització d’una mercaderia —la força del treball— que té la qualitat de produir un valor superior al propi valor, al seu cost de reproducció. El capitalista s’apropia la diferència entre valor de la mercaderia produïda i salari (valor de la força de treball), és a dir, la plusvàlua. El capital es compon de capital fix (maquinària, edificis, primeres matèries) i capital variable (massa dels salaris), amb tendència al progressiu augment de la proporció del primer. Aquesta modificació de la composició orgànica del capital conduiria a un decreixement de la taxa de guany o percentatge de benefici, fora que la taxa de plusvàlua (relació plusvàlua — capital variable) augmentés indefinidament en la proporció necessària per a compensar-ho. La taxa de plusvàlua tindria, però, un límit, i aleshores la taxa de guany tendiria a la baixa. En conseqüència, el capitalisme no solament tindria crisis, sinó que àdhuc seria condemnat a desaparèixer. El proletariat incidiria en aquesta crisi objectiva provocant l’enderrocament del sistema, que seria substituït pel socialisme, mode de producció més adequat al desenvolupament de les forces de producció, alhora expressió dels interessos de classe del proletariat. Els marxistes es dividiren entre els qui accentuaven el caràcter fatalista de la desaparició del capitalisme (reformistes) i els qui accentuaven la necessitat de la praxis revolucionària del proletariat. Hilferding, Luxemburg i Lenin analitzaren l’evolució posterior del capitalisme. En la formulació de Lenin, l’imperialisme, etapa superior del capitalisme, es caracteritza pel màxim desenvolupament de la concentració de capital, el paper decisiu dels monopolis i llur associació internacional, la fusió del capital bancari amb l’industrial i el repartiment del món entre les potències capitalistes. Preocupat com Sombart per l’origen històric i la mentalitat predominant als sistemes econòmics, Max Weber assenyalà la importància de l’ètica protestant (segles XVI-XVII) en l’aparició del capitalisme, per tal com les virtuts d’austeritat proclamades pel calvinisme, juntament amb la convicció que la riquesa era un signe de predestinació, haurien afavorit l’estalvi i la reinversió típics del comportament dels primers burgesos capitalistes; Schumpeter presentà un model no marxista del pronòstic pessimista respecte al capitalisme. Per a ell, no era el fracàs, sinó el reeiximent del capitalisme allò que, minant-ne la base, el sentenciava. Disminuiria la importància de les funcions dels empresaris, es destruirien els estrats i les institucions protectores i es crearia una atmosfera d’hostilitat alhora que els mòbils burgesos esdevindrien inabastables. La fi del capitalisme donaria pas al socialisme, però aquest era indeterminat culturalment. Hansen, dins del keynesianisme, insistí que la insuficiència de la inversió per absorbir l’estalvi portaria a l’estagnació. A més, hi havia tres factors que ho accentuaven: minva del creixement demogràfic i de les innovacions tècniques i més lenta expansió geogràfica. Per tal d’evitar l’arribada a l’estagnació, caldria una política estatal activa. Diversos autors han atribuït significacions profundes a les modificacions sofertes pel capitalisme els darrers temps. Així, Burham o Means han insistit en la separació entre capital i gestió. Galbraith presenta l’existència, en el capitalisme americà, de poders compensatoris enfront dels monopolis. D’altres autors han suggerit que la planificació indicativa i, en general, la política anticíclica, l’extensió del sector públic, l’augment del nivell de vida i el sindicalisme d’integració convertirien el capitalisme actual en un sistema ben distint del capitalisme clàssic. Aquestes tesis no són compartides pels qui subratllen el control monopolista de l’acció governamental, la persistència d’una forta desigualtat en la distribució de la propietat i la renda, la càrrega de les mesures anticícliques sobre la població assalariada i la transferència de l’explotació a escala internacional.

Col·laboració: 
JVMG
Llegir més...