Hom empra bàsicament argila o caolí com a primeres matèries fonamentals a causa de llurs qualitats plàstiques i refractàries; hom empra també additius amb finalitat desengreixant que assuaveixen les contraccions durant la cocció (sorra, quars, feldespats, xamota), materials fundents que rebaixen la refractarietat (feldespats, àlcalis), i uns altres que l’augmenten (corindó, bauxita metàl·lics). Actualment hom empra també com a primera matèria commixtions de materials terrosos desproveïts de qualitats plàstiques, però transformables per cocció.
En una primera fase del procés de fabricació hom procedeix al pastament dels materials terrosos amb aigua, prèviament mòlts (llevat d’alguns casos en què la humectació és prèvia a la mòlta), fins a aconseguir una massa plàstica; l’aigua en excés és eliminada mitjançant filtres premsa, decantació o evaporació. La pasta obtinguda és objecte d’un modelatge, al qual pot seguir un procés “sec” o “semisec” si la pasta no conté més d’un 10% d’aigua, o un procés “humit” si la pasta conté d’un 15 a un 25% d’aigua. Pel fet que les argiles són capaces de formar suspensions col·loidals amb aigua (barbotines), mitjançant l’addició d’un esgrumollador (carbonat sòdic, silicat sòdic) hom pot obtenir també pastes molt fluides amb percentatges relativament baixos d’aigua (15-20%], que admeten d’ésser directament emmotllades. Pel procediment corrent, però, cal afaiçonar la pasta a mà, amb instruments o, en determinats casos de fabricació industrial seriada, amb fileres que, per extrusió, fan un prisma continu que pot ésser tallat en unitats elementals. En l’afaiçonament manual hom recorre sovint al torn.
L'assecament, industrialment aconseguit mitjançant assecadors d’aire calent (100-120°), raigs infraroigs, etc., elimina l’aigua que omple els porus de la peça afaiçonada i fins la retinguda per capil·laritat. La peça, un cop seca, és sotmesa a cocció, etapa més complexa dels procés, en forns continus o discontinus. S'hi esdevenen molts canvis físics i químics (expansions, canvis de fase, reaccions en estat sòlid, solucions sòlides, oxidacions, reduccións, reduccions, sinteritzacions i vitrificacions) que fan de la peça un cos endurit i inalterable; la vitificació, particularment, és el principal responsable de l’alta resistència mecànica de les peces un cop fredes, així com de llur fragilitat. Si hom vol aconseguir que la peça presenti una superfície molt llisa, decorativa i no gens porosa, hom la recobreix de vernissos vitrificables, els quals, en una nova cocció, es fonen i es combinen íntimament amb la peça.
Abans o després de la primera cuita hom pot procedir a la decoració de les peces. Entre els procediments decoratius emprats en la ceràmica artística cal esmentar la corda seca, els relleus, les incisions i l’ús d’òxids metàl·lics i esmalts, els quals poden ésser aplicats mitjançant pinzells, estergidors o aerògrafs, o bé banyant la peça. Hom pot aplicar la decoració sobre o sota una coberta de fundent o vernís, o bé acolorint directament la pasta (engalba). Els composts metàl·lics més emprats són els de coure per a obtenir verds, blaus turquesa i roigs; els de manganès per als morats i els violeta; els de crom per als verds i els rosa; els d’antimoni per als grocs; els de ferro per als marró i els siena, i els d’estany per als blancs. Noves coccions en determinen l’estabilització i l’adaptació de les tonalitats definitives, tanmateix difícils de predir abans de la cuita. Hom pot, també, coure definitivament les peces sense cap mena d’esmalt, vernís, etc. (bescuit).
Hom sol classificar els productes ceràmics atenent el grau de porositat que presenten, el qual depèn principalment de la relació entre llur composició química i la temperatura a què han estat cuits. Entre els productes de porositat elevada hi ha els de rajoleria (maons, teules, etc.), els materials refractaris, els de pasta roja més o menys acolorida amb òxid de ferro, com les terracotes i les terrisses envernissades (faiança, etc.), i els de pasta blanca i fina, cuites a temperatura elevada i recobertes d’un esmalt transparent, com les terrisses fines (faiança fina, pisa, majòlica, etc.), determinats filtres químics i electroquímics, etc. Entre els pocs o gens porosos hi ha el gres, la porcellana i alguns productes de rajoleria (taulellets).
Aplicacions de la ceràmica a la construcció. La indústria de la ceràmica
La ceràmica té una aplicació important en la construcció, encara que ha estat desplaçada en alguns casos pel formigó. Les peces emprades per a pujar parets són el totxo, el maó i el pitxolí, que són peces massisses, i la totxana i el maó foradat, que són peces foradades. Per a fer sostres hi ha revoltons (fets per a descansar sobre bigues de ciment) i cassetons (que, posats en rengle i convenientment armats amb ferro, formen bigues). Per a fer lloses o soleres hi ha els emmetxats i les rajoles. Hom fa servir les altres peces ceràmiques per a recobriment: les teules, per a protegir de la pluja, les rajoles, les toves, els cairons i caironets i les rajoles fines, com a materials per a pavimentar, i els taulellets (rajola de València) i la rajola vidriada, com a recobriments de parets. Han caigut en desús els baixants de desguàs de terra cuita esmaltada. Formen grup a part els maons refractaris i les plaquetes de gres emprades per a revestiment antiàcid. La indústria tradicional consisteix en una bòbila que, antigament, a causa de la dificultat dels transports, era al costat mateix del terrer que proporcionava la primera matèria i de vegades només funcionava quan hi havia demanda.
Actualment les bòbiles han estat modernitzades i hom hi treballa amb processos continus totalment mecanitzats. Els grans centres productors solen ésser prop dels centres d’edificació en massa i de primeres matèries (argiles i margues). Per això, als Països Catalans, la ceràmica industrial es concentra a les regions de Barcelona, fins a una cinquantena de quilòmetres de la ciutat (Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, Barcelonès, Maresme), de València (Horta), de Castelló (Plana Baixa i Alta), d’Alacant (Alacantí, Baix Vinalopó), de Lleida (Segrià, Noguera) i de Girona (Baix Empordà i Gironès).
La ceràmica a l'antiguitat
Bé que la ceràmica és un dels invents que caracteritzen la civilització neolítica, descobertes recents han permès de comprovar que existiren comunitats que ja coneixien l’agricultura i la ramaderia i que encara no fabricaven terrissa, en diversos indrets del Pròxim Orient. Un dels exemples més típics són les fases més antigues del poblat de Jericó. El mateix fet ha estat descobert a Grècia. Són els períodes neolítics que hom ha batejat amb els noms d'aceràmic o de preceràmic. La possibilitat de tenir atuells de terrissa provocà una revolució del sistema d’aliments, puix que permeté d’escalfar líquids (“cuina de bullit”), fet que, de cara a la dieta humana general, representà una major possibilitat de supervivència i contribuí al creixement de la població. Cada grup social tendí, des d’aleshores, a crear o a seguir formes i sistemes de decoració peculiars, que ara són un element de classificació important per als estudis de prehistòria i d’arqueologia, perquè la terrissa, bé que trencada, és un element molt perdurable. Però el valor de la ceràmica com a document històric ha estat exagerat en algun cas; hom ha arribat a voler definir cultures prehistòriques basant-se només en formes o decoracions produïdes per llurs terrissers, oblidant altres elements socials importants.
D’ençà de la descoberta, i durant diversos mil·lennis, fou fabricada a mà, com una feina casolana, sobretot per les dones. A partir de l’invent del torn de gerrer (primer, del torn lent, i després, del torn ràpid) esdevingué una indústria menestral, feta en tallers per grups d’homes especialitzats, i es convertí en un ofici. Aquesta nova etapa coincidí també arreu generalment amb la millora dels mètodes de cuita, feta en forns que permetien temperatures molt més altes: les peces eren més regulars, més perfectes i més sòlides. Sense perdre mai el caràcter funcional, la ceràmica prehistòrica i antiga manifesta tendències artístiques que es mostren amb les formes i sobretot amb la decoració. Les peces més primitives són decorades sobretot a base de dibuixos abstractes, de tendència geomètrica, fets per incisió o pressió damunt el fang tendre usant els dits o instruments diversos: punxons de fusta i d’os, o altres elements, com petxines, una de les quals fou el cardium edule, que ha donat lloc al nom de ceràmica cardial, una de les variants de la ceràmica impresa del primer Neolític de la Mediterrània, present en moltes coves del Principat de Catalunya i del País Valencià ja abans del 4.000 aC. Un altre sistema de decorar-la fou la pintura, que començà a ésser utilitzada al Pròxim Orient des del cinquè mil·lenni. Les ceràmiques de torn, amb superfícies més llises, afavoriren la tendència a la pintura. Una de les màximes representacions en són les ceràmiques del món prehel·lènic de Creta (cultura minoica), i després la micènica i les de Grècia clàssica, fins a arribar a les extraordinàries pintures de la ceràmica àtica dels segle VI al IV aC. La ceràmica pintada antiga més important produïda als Països Catalans fou la ibèrica, dels segle V al I aC, sobretot durant la darrera fase.
El món romà arribà a una industrialització sense precedents, sobretot a partir del començament de l’Imperi —darreres dècades del segle I aC— amb la terra sigil·lata, feta amb motlle i exportada des de grans centres productors a grans distàncies, fenomen que perdurà fins a la fi de l’estat romà (segle V). Durant l’imperi Romà nasqué a Síria la tècnica de la ceràmica esmaltada de tradició egipciofenícia, que tanta expansió havia de tenir a l’època medieval amb els musulmans. A l’Àsia oriental el gran centre creador de ceràmica fou la Xina, a partir dels orígens del Neolític xinès, i d’aquest focus sorgiren per derivació les altres ceràmiques de l’Extrem Orient. Un problema especial planteja l’origen de la ceràmica dels pobles americans anteriors a la descoberta de Colom. Sigui com vulgui, però, totes les cultures més desenvolupades en coneixien la fabricació i l’ús a l’època de l’arribada dels europeus, i cada grup tenia tradicions decoratives pròpies.
La ceràmica de l'edat mitjana fins avui
L’imperi Bizantí conservà la tradició ceràmica dels romans; les tècniques conegudes aplicaren l’ús de la terrissa policromada i el sgraffiato. A l’Extrem Orient, durant l’edat mitjana, la Xina continuà com a capdavantera en la ceràmica. El Japó, Corea i Indoxina en foren influïts, tant en la tècnica com en el disseny. Claredat, refinament i vitalitat són les característiques d’aquest art. Els ceramistes xinesos aprengueren l’art del gres vitrificat recobert amb capes d’esmalt, un pas vers la manufactura de la porcellana que fou assolida als segle VII-VIII (art xinès). L’islam, que en un principi adoptà la tradició dels ceramistes de l’Orient Pròxim, rebé des del segle IX les influències de la Xina. No obstant això, i a causa de la prohibició religiosa d’ornamentació amb figures, es limità a formes geomètriques o florals; d’altra banda, la prohibició de l’ús dels vasos fets de metalls preciosos féu que es desenvolupés la manufactura de vasos de ceràmica decorats amb pigments metàl·lics.
A partir de l’any 1000 i a través de contactes amb Bizanci i amb l’islam, hom adaptà a Itàlia formes i tècniques d’aquestes cultures, que s’escamparen per la conca mediterrània alhora que eren iniciades les tècniques de la majòlica i de l’esmalt d’estany amb sgraffiato. A França, durant aquest període, existí també la ceràmica en la seva forma europea de vidrat de plom; es destaquen les rajoles de paviments d’església amb vidrat verd o amb ornamentació heràldica. A Anglaterra, on a partir de l’època anglosaxona la ceràmica havia entrat en un període de decadència, avançada ja l’edat mitjana experimentà una revifalla, principalment a Anglia de l’Est, a causa d’influències del Rin, i també a Winchester i Stamford, on hom tornà a emprar el vidrat; vers els segles XIV i XV hom produí un tipus de ceràmica molt estereotipat i en grans quantitats, en començar-se a industrialitzar els processos de producció. A Alemanya, principalment a la regió del Rin, a partir del segle XIII hom usà el gres, i la Lliga Hanseàtica estengué les tècniques alemanyes per la Bàltica.
Durant el Renaixement italià la mezzamaiolica esdevingué la forma típica de producció. A França, al segle XVI hom perfeccionà la tècnica de la ceràmica vidrada, malgrat que la majòlica continués essent la forma tradicional. Els centres principals eren Beauvais, Savignies i Saintonge. A Anglaterra els efectes directes del Renaixement en l’ús del vidrat de plom es noten en la ceràmica dita verd Tudor. Fins al segle XVII és característica la ceràmica engalbada de Wrotham, la cistercenca i la metropolitana de Londres i Staffordshire. En el regnat de Carles II hom arribà a una gran perfecció en la fabricació de plats amb el nom de Toft. A Alemanya, als segles XV i XVI adquirí importància la ceràmica de vidrat de plom sota el nom de ceràmica de Hafner, gràcies al perfeccionament en les tècniques de forn de Nuremberg; això no obstant, la contribució més important, a part el descobriment de la porcellana de pasta dura, fou l’obtenció del gres salat, més consistent al foc que el vernís de plom. Els centres de producció foren Hessen i el Rin. Des del Renaixement fins al segle XVIII la tècnica ceràmica que dominà arreu d’Europa fou la majòlica o faiança, coneguda ja al Pròxim Orient i portada a Europa a través de la península Ibèrica amb les conquestes àrabs. A partir del segle XV les tècniques de la majòlica començaren a evolucionar, i al segle XVI l’estil de la majòlica fou influït per la combinació del blau i el blanc i els estils decoratius de la porcellana de la Xina.
Al segle XVII una altra onada d’influència xinesa arribà a Europa i influí principalment el nord i, en especial, Delft. Al segle XVIII França adquirí la supremacia de la ceràmica a Europa, i els centres de producció (Rouen, Moustiers) es multiplicaren. Però vers la fi del segle XVIII, a causa de la creixent popularitat de la terrissa anglesa de pisa o de faiança fina i de l’abaratiment de la porcellana, la faiança o majòlica, començà a perdre la superioritat econòmica, i cap al 1880 la manufactura de faiança pràcticament, s’havia extingit. El principal productor anglès de pisa fou Wedgwood, amb agents a la majoria dels països europeus. Els ceramistes de Leeds i Staffordshire crearen també diverses fàbriques al continent, i les formes angleses s’imposaren. La porcellana xinesa fou introduïda a Europa per Itàlia, on inicialment fou fabricada en la seva forma de porcellana tendra. Les primeres produccions a Florència tingueren caràcter artístic i no comercial.
La fundació de la Companyia de les Índies i la importació de productes orientals impulsaren el gust per la porcellana, i a França, a Rouen i a Saint-Cloud, hom n'imità la delicada transparència. El 1708, a Meissen, hom descobrí la fórmula xinesa de porcellana dura. Meissen esdevingué centre de la porcellana clàssica, i des del 1750 tot Europa intentà d’imitar-la. A Itàlia foren obertes fàbriques a Venècia, a Cozzi, a Doccia i a Capodimonte. L’escola italiana arribà a Castella (manufactura del palau d’El Buen Retiro) a l’època de Carles II. A França adquirí un gran predomini la fàbrica de porcellana de Sèvres, protegida per la casa reial, així com la de Llemotges, on fou descobert l’element caolí en la composició de la porcellana. A Anglaterra, Chelsea fabricà la porcellana anglesa més prestigiosa. A partir del segle XVIII la porcellana i la pisa suplantaren la majòlica. Amb la revolució industrial la història de la ceràmica esdevé molt complexa. Hom decorà la ceràmica amb dibuixos impresos, d’inspiració clàssica i naturalista, i fou introduït també un tipus de majòlica amb vernís colorat que hom produí en quantitats industrials. Hom començà a produir la ceràmica en sèrie per a un mercat de consum popular, alhora que hom anava perdent el sentit artístic, malgrat certs intents de renovellament. Les fàbriques de porcellana continuaren amb el tipus de Meissen, en el qual introduïren l’estil imperi i rococó i, més tard, a partir del 1860, l’estil amb elements del període clàssic i del Renaixement.
El Japó començà a tenir importància en el desenvolupament de l'art nouveau i dels estils moderns de porcellana i terrissa, i també en el de la ceràmica artística moderna. França i després Copenhaguen foren els capdavanters d’aquesta influència (exhibició de París del 1900). La riquesa i complexitat de la ceràmica moderna és causada per la interacció de dues línies de desenvolupament. D’una banda, les obres de terrissa domèstica passaren, a través de la influència del Japó a causa del funcionalisme, als estàndards del disseny industrial modern; de l’altra, els artistes individuals, inspirats per les ceràmiques de l’Extrem Orient, han usat la ceràmica com a expressió d’un sentit personal de la bellesa. Malgrat intents de síntesi, fets especialment pels països escandinaus, aquestes dues tendències s’han mantingut bàsicament separades i paral·leles. Entre els promotors de la ceràmica artística actual són significatius, a França, A. Delaherche, J. Carriès, P. Beyer; a Alemanya, R. Mutz, J. Scharvogel, P. Rosenthal; a Dinamarca, H.A. Kähler; a Finlàndia, A.W. Finch; a Anglaterra, W. de Morgan, B. Leach; als EUA, M.L. McLaughlin; al Japó, S. Hamada; a Àustria, L. Rie, etc.
La ceràmica als Països Catalans
Als Països Catalans la ceràmica més antiga conservada pertany al Neolític; en són exemples característics les peces provinents de les coves de Montserrat, algunes de les quals ja tenen una decoració pulcra i formes que denoten una tècnica remarcable. Tampoc no manquen peces de les cultures que s’anaren succeint: ceràmica ibèrica —com la d’Empúries, de Fontscaldes, del Segrià, de Llíria, d’Elx, d’Oliva—, i un nombre més gran d’influència fenícia, grega, romana i visigòtica. No fou, però, fins ben entrada l’edat mitjana que la ceràmica catalana rebé un encuny propi relacionat, tanmateix, amb l’andalusí i el d’altres cultures mediterrànies. Al segle XIII es difongué una ceràmica esmaltada amb decoració bicolor —verda i negrosa (manganès)— i temàtica romànica, procedent principalment de Barcelona, Manresa i Tarragona, on es conserva la més antiga (a la sala capitular de la catedral); la seva expansió arribà fins a Provença, i fou sol·licitada per decorar el Palau dels Papes d’Avinyó.
Al País Valencià, la ceràmica tingué un desenvolupament extraordinari ja durant la dominació islàmica, i després a partir del segle XIV. Els principals centres foren Manises, Paterna i la mateixa ciutat de València: una decoració verda i negrosa amb decoració mudèjar (des de la fi del segle XIII) fou succeïda per una de blavosa i daurada (segona meitat del segle XIV), de tipus nassarita. L’expansió d’aquest tipus de ceràmica a Itàlia a través de Mallorca —on consta l’existència d’obradors ceràmics des de la fi del segle XIII— fou origen de la generalització del mot maiolica a Itàlia (majòlica). Durant el segle XIV, mestres valencians, molts del quals adquiriren la ciutadania barcelonina, introduïren a Catalunya una ceràmica blava amb esmalts rosats o grisencs i decoracions moresques. Al segle XV els Claperós feren escultures de terra cuita per a decorar les catedrals de Barcelona i de Girona (1460).
Des del segle XVI fins al XIX, la ceràmica catalana rebé primerament l’influx de la italiana i, després, de la francesa, però hom no deixà de confeccionar peces en estil tradicional (socarrat, etc). Són importants, en aquest període, els grans plafons policroms i decoratius de taulellets (taulellet) o rajoles de València —sobresurt la sèrie de la vida de sant Francesc (1673) al claustre de l’Hospital de Terrassa, alguns altres d’autor documentat, com els de Llorenç Passoles, o populars, com les rajoles d’oficis— i la porcellana de l’Alcora ( ceràmica de l’Alcora). A partir del segle XVIII començà a tenir importància el pessebrisme i la fabricació d’elements decoratius en terra cuita.
Cap a la fi del segle XIX, amb el Modernisme, renasqué la ceràmica artística, tant per la creació d’escoles especialitzades com per la preparació dels dirigents de molts tallers en pobles de tradició ceràmica. Antoni Serra i Fiter, J.B. Alòs i Peris, Josep Aragay, Francesc Elias, Josep Guardiola, Francesc Quer —en col·laboració amb Xavier Nogués—, Marià Burguès, etc, donaren un impuls notable a la ceràmica artística catalana, la qual té noms de renom internacional, com Josep Llorens i Artigas —sovint en col·laboració amb Joan Miró—, Antoni Cumella i molts d’altres, com els germans Serra, Jordi Aguadé, Fermí Bauby, que creà el taller de Sant Vicenç a Perpinyà, Angelina Alòs, Rosa Amorós, Jordi Bonet, Maria Bofill, Benet Ferrer, Pere Noguera, Elisenda Sala, etc. Hi ha museus de ceràmica d’una gran importància: el Museu Nacional de Ceràmica, de València (col·lecció González i Martí), el Museu de Ceràmica, de Barcelona, i els museus Santacana (l’Enrajolada) i Vicenç Ros, de Martorell, així com altres d’àmbit més extens, amb una bona representació de ceràmica (Museu de Prehistòria de València).