Als Països Catalans els annals o cronicons més tardans acaben sovint amb anotacions que són pròpiament de dietari. Així s’esdevé, per exemple, amb el Cronicó Barcinonense IV, o de Mascaró, a partir del 1379 i amb el Cronicó Valencià a partir del 1428. Els veritables dietaris semblen iniciar-se a la segona meitat del s. XIV, i són o bé portats per comanda de determinades corporacions o bé per particulars. Entre els primers cal destacar el Manual de novells ardits i el Llibre de les solemnitats de Barcelona, corresponents al municipi barceloní, el Dietari de la generalitat de Catalunya, dut per ordre d’aquesta corporació, el Llibre de memòries de la ciutat de València i el Llibre d’antiquitats de la seu de la mateixa ciutat. Entre els segons, que són en gran nombre, cal començar pel del vigatà Joan Toralles, que cobreix el període 1365-1428, seguit pels Annals valencians (1187-1455), el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, el Dietari particular de Jaume Safont (1414-84), el Diari del valencià Jeroni Sòria (1508-88), les Memòries (1555-57) del també valencià Gaspar Antist, el Llibre d’algunes coses assenyalades de Pere Joan Comes, escrit el 1583, les diverses redaccions dels anomenats Annals consulars, que arriben fins al començament del s. XVIII, i molts d’altres, fins al Calaix de Sastre del baró de Maldà (1769-1816), la Barcelona cautiva (1808-14) del felipó Ramon Ferrer i encara alguns d’altres una mica posteriors. Al Principat els dietaris de particulars són en general en català fins al principi del segle XIX; al País Valencià, altrament, són generalment en castellà a partir del començament del s. XVII; a les Balears la perduració del català és major que no a València. Amb la difusió de la premsa diària des de mitjan s. XIX sembla extingir-se la moda dels dietaris; amb tot, les circumstàncies del país des del segon terç del s. XX semblen haver afavorit un cert renaixement d’un gènere literari mixt de memòries i dietaris, sovint anomenat diari.
m
Història