Etapes successives d’afaiçonament foren l’emmetxat en figura de cua d’oronella, que substituí la clavaó per a fixar en els mobles del tipus caixa els quatre taulers laterals; aquests taulers, de fusta massissa, subjecta al joc de contracció i dilatació, donaren pas als bastiments. La fórmula del bastiment com a integradora del moble fou una descoberta que transcendí i encara és vàlida: fou característica en els mobles del Renaixement, bé que ja era corrent en les caixes de núvia catalanes del s. XIV. Els constructors idonis foren coneguts com a fusters-caixers, i després simplement com a fusters, fins al començament del s. XIX, que aparegué la denominació d'ebenista, tot i que el mot és tardà i anacrònic, puix que fa referència a un tret estricte de l’ofici: l’adopció del banús emprat en fulloles com a recobriment d’un esquelet de fusta inferior (s. XVI). La nova tècnica dels aplacats deixà la seva empremta.
El cicle constructiu es trencà amb el Barroc, quan uns bucs com els de la calaixera i el lligador prengueren inflaments i sinuositats gratuïtes, dissimulant els elements que els constituïen i llur integració. L’ornamentació forma un capítol a part, amb formes prevalents que en substitueixen d’altres que són simultànies. La pintura policroma i l’or, en moviments alterns, decoren arquetes, setials, com el banc de Taüll —ara tot nu—, i altars dels Pirineus: aquesta mena de pintura es fa concomitant amb la talla naturalista, l’exemple més antic i important de la qual és el faldistori de Sant Ramon, a Roda d’Isàvena. La talla esdevé mimètica de les formes arquitectòniques en el període gòtic, i hom la troba més tard en figura de fulles i de ramatge damunt la noguera del moble renaixentista, amb ostentosa representació de figures i atributs, posada de manifest especialment a les caixes de núvia.
Als segles XVII i XVIII les taules o els bufets i els peus i capçals de llit són tornejats, en concurrència amb les capçaleres planes de perfil sinuós, virolades i amb imatgeria religiosa (llits d’Olot), amb els armaris i canteranos de noguera massissa emmotllurada, i amb arquetes de marqueteria, o bé amb plaques i incrustacions d’ivori. El neoclassicisme, de línies dretes i esveltes, a Catalunya conviu un temps amb elements barrocs; un hibridisme d’estils al llarg del s. XIX fa alterar la caoba envernissada amb l’ornamentació de talla daurada, el cadiratge, també de caoba, sinuós i sense enfarfecs, els armaris, llits i calaixeres de xicranda, el parament de salons tot de talla daurada, consoles i cadiratge endomassat, fins a arribar, amb la transició del període de Francesc Vidal, al revalorat Modernisme de línies corbes amb fustes clares, marqueteries i l’ajut de l’entretallament, novament amb temes naturalistes.