L’Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d’estudi és l’administració d’uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució. La Teoria Econòmica és l’eina que permet ordenar les observacions dels fets econòmics amb la finalitat d’explicar de quina manera estan relacionades, hom utilitza models econòmics com una simplificació que permet entendre el funcionament de la realitat. A partir d’aquest coneixement hi ha la possibilitat d’influir sobre l’activitat econòmica a través de polítiques econòmiques que permeten canviar certs esdeveniments que hom considera desfavorables.
La delimitació d’alló que cal entendre com a realitat econòmica s’ha basat en dues concepcions alternatives. Una és formulada a partir de la consideració dels recursos escassos destinats a satisfer necessitats humanes il·limitades, i deriva de les premisses següents: atomisme metodològic (l’economia és una anàlisi de l’elecció i, per tant, d’una certa mena de decisions autònomes i atomístiques), formalisme, racionalitat abstracta (l’optimació de la conducta de les unitats econòmiques pot ésser formulada amb independència del context social i històric i pot ésser compatible, sota certes condicions, amb una optimació global) i normativitat implícita (de l’examen de la realitat hom passa a la racionalitat, i d’aquesta resulten unes normes i criteris que cal aplicar). Una segona posició considera com a objecte de l’economia els processos de producció i de distribució de la renda. L’anàlisi econòmica esdevé aleshores la ciència de la determinació i el condicionament de les conductes dins unes estructures definides per les forces productives i les relacions de producció que assegurin la reproducció del sistema. La lliure elecció es dóna, si de cas, al nivell d’opcions col·lectives de certs grups o classes de la societat.
L’accepció de l’anàlisi econòmica com a ciència de l’assignació de recursos escassos inclou dos grans apartats: la microeconomia, que estudia el comportament de les famílies i empreses, essent la vida econòmica la suma d’aquestes activitats individuals. En aquest context, el mercat, en les seves diverses formes, apareix com el lloc on es realitzen les transaccions recíproques entre consumidors i productors, i hom obté com a resultat la formació de preus i la distribució de rendes.
Per la seva banda, la macroeconomia analitza globalment el sistema econòmic a partir del mesurament d’un cert nombre de variables econòmiques, com la producció, l’ocupació, el nivell de preus, la inversió o el consum, de la seva evolució en el temps i de les seves interrelacions. La concepció de l’anàlisi econòmica com a ciència dels processos de producció i distribució fa l’examen d’una economia a partir de la formulació de les lleis de descabdellament social, d’acord amb els problemes plantejats per la producció i per la seva realització, fonamentades en una teoria del valor basada en el treball, a partir de la qual s’explica l’origen de l’excedent econòmic i, doncs, del canvi sense contrapartida productiva. En la distinció entre la temàtica tractada per ambdues posicions té interès de situar la qüestió de com és considerada per aquestes dues posicions la connotació social dels fenòmens econòmics: en el primer cas, representa un aspecte fins a un cert punt accidental, puix que és entès com a suma o agregació de conductes individuals dotades per se de contingut econòmic; i en el segon cas, el tractament social és substantiu, i la preocupació científica de la problemàtica econòmica és quelcom íntimament lligat a l’existència de l’excedent com a relació social.
Orígens de la teoria econòmica moderna. L'escola clàssica. Marx. El marginalisme
Amb el desenvolupament del tràfic comercial, a partir del segle XVI, s’inicià una nova fase en l’elaboració del pensament econòmic, deslligada de les anteriors aportacions escolàstiques. El primer mercantilisme desitjava una entrada de metalls que donava poder a l’estat i capital circulant als comerciants. Des del final del segle XVII aparegué a Anglaterra el mercantilisme liberal, que intentava d’expandir la producció tot augmentant la mà d’obra, el capital disponible i les primeres matèries, automàticament o compulsivament, de cara a uns mercats primordialment colonials. Paral·lelament aparegueren els precursors del liberalisme (Petty, Boisgilbert, Cantillom, Hume), que culminaren en la fisiocràcia i l’escola clàssica durant les revolucions agrària i industrial. La fisiocràcia creu en un sistema absolutament liberal (laissez-faire) i circular, on només l’agricultura és capaç de produir un excedent apropiat per als propietaris, que són els qui han de tributar. La resta de l’economia és considerada estèril, puix que no origina aquell produit net.
Adam Smith, iniciador de l'escola clàssica, absorbeix el caràcter liberal de la fisiocràcia, tot reconeixent l’obtenció d’excedent per part de la indústria, i examina els requisits del creixement econòmic: acumulació prèvia de capital i extensió del mercat. Ricardo és el clàssic per excel·lència i, com a tal, el profeta econòmic de la burgesia industrial. Considera una renda neta, formada pels beneficis capitalistes, les rendes dels propietaris i els salaris del treballador, en què les de la terra pressionen i redueixen les altres dues; i, completant la tesi de Smith, dóna un esquema del creixement i de l’estagnació del capitalisme.
De Ricardo sortiren dues línies: la primera (John Stuart Mill) distingeix entre les lleis de la producció —intocables— i les de la distribució —reformables—; i la segona, més radical, passa pels socialistes ricardians i acaba amb Marx.
Per a Marx el concepte de plusvàlua ocupa un lloc central i en un doble sentit: per un costat, significa el treball fet pels proletaris i apropiat pels capitalistes, i, per l’altre, l’excedent total del sistema. Respecte a la teoria del valor treball, Marx intentava de salvar el problema de l’existència de sectors amb capitals fixos distints, la qual cosa fa que no hi hagi correspondència directa entre quantitats de treball i preus. De la plusvàlua depèn l’acumulació de capital, i d’aquesta, la demanda de força de treball i l’aplicació de tècniques que estalvien treball per a mantenir la taxa de plusvàlua. Creixement i crisi restaren entrecreuats enmig de contradiccions entre la creixent capacitat productiva i el més reduït creixement del consum proletari o bé entre els qui posseeixen béns de producció i els qui no en posseeixen.
A França havia aparegut el socialisme utòpic, que pot ésser caracteritzat per una anàlisi poc detinguda de la realitat actual i passada i per una altra de més detinguda sobre el futur. Així, Saint-Simon creu en el paper transformador de les obres públiques i de les associacions de productors que permetran l’anul·lació del dret d’herència, l’eliminació de l’estat i que cadascú cobri segons les seves necessitats. Fourier, menys realista que Owen, dibuixa un món on regnarà l’harmonia, mentre que Proudhon és més distributiu que socialista, preocupat per la llibertat i la igualtat individuals i per un crèdit barat. L’enfocament marginalista-neoclàssic (de l’any 1870 en endavant) creurà que hom està en un estat d’equilibri on els preus del treball i del capital resten establerts per la quantitat de nou producte que aporten les darreres unitats aplicades de treball i capital. Així, la productivitat marginal del treball serà el salari, i la del capital, el tipus de benefici. Aquest equilibri automàtic ocuparà totalment els recursos existents i suposarà que hom pot establir una corba de producció per a la qual són possibles qualssevol combinacions de capital i treball. Durant els mateixos anys aparegué l'escola històrica alemanya, molt allunyada de l’abstracció anterior i que creu en la relativitat històrica de les lleis econòmiques. Als EUA nasqué, al seu redós, l'institucionalisme (Veblen). L’enfocament marginalista-neoclàssic fou acceptat per l’academicisme, bé que, tot i assolir avenços tècnics considerables, fou incapaç d’explicar la crisi del 1929.
El keynesianisme i els seus crítics
La General Theory of Employment, Interest and Money de Keynes significa un canvi radical en aquesta visió de la teoria econòmica que es pot resumir en els següents punts: negació que el sistema de mercat condueixi automàticament a la plena ocupació; paper fonamental de la demanda agregada efectiva com a element determinant del nivell d’activitat econòmica i del nivell d’ocupació; incorporació de la funció de consum i distinció entre els desigs d’estalviar i d’invertir; importància de les expectatives; incidència de les fluctuacions de la demanda d’inversió en la inestabilitat econòmica; freqüent rigidesa i imperfecció dels mercats, i, finalment, paper fonamental de les polítiques d’estabilització de la demanda efectiva.
En essència, Keynes demostra que hi podia haver una situació d’equilibri estable amb inutilització de recursos, per exemple, de treball. A més, els preus del treball no eren de fet flexibles a la baixa –per la qual cosa el mecanisme neoclàssic no podia funcionar–, de la mateixa manera que les inversions no augmentaven en baixar el tipus d’interès. L’arrel del problema era una tendència del consum a baixar, cosa que feia que la demanda efectiva del sistema fos més baixa que la producció. La solució era una despesa estatal que augmentés, mitjançant el dèficit, la demanda total, que expandiria a la resta de l’economia per un ‘efecte multiplicador’.
Sobre la base del comportament del consum restà establerta una tesi sobre l’estagnació del capitalisme. Keynes critica l’equilibri automàtic del model marginalista i rebutja que l’estat normal de l’economia sigui la plena ocupació. Per tant, defensa una política econòmica activa que des de la demanda contribueixi a activar l’economia en un moment de recessió. L’èxit del keynesianisme en la resolució de la crisi econòmica dels anys trenta fa que esdevingui el cos teòric dominant a les dècades següents i que apareguin corrents neokeynesians. D’altra banda, a partir dels anys cinquanta té lloc una certa reconciliació entre els corrents del pensament neoclàssic i el keynesià que dóna com a resultat el que es coneix com a síntesi neoclàssica.
La rehabilitació i reformulació del model neoclàssic suposà de fet que l’esquema keynesià hi restés englobat com un cas particular. Així, la síntesi neoclàssica ofereix un model amb una estructura comuna en el qual un dels possibles resultats podria caracteritzar-se com a keynesià, en el sentit que el sistema dóna lloc a un equilibri amb desocupació. La síntesi neoclàssica, tot i que abandona l’essència lògica de la teoria keynesiana, manté les seves prescripcions de política econòmica, ja que es confia que la política monetària i la fiscal poden estabilitzar l’economia a alts nivells d’activitat. La tornada a la realitat que significa l’anàlisi de Keynes impulsa durant el període que va des de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi dels anys setanta l’aparició de nous models que analitzen la realitat econòmica des d’òptiques diverses: l'economia del benestar, preocupada pels problemes distributius; la teoria de la planificació, nascuda a redós de la Revolució Russa; el keynesianisme radical (Galbraith, Baran), que insisteix en els defectes del capitalisme; les teories sobre el desenvolupament econòmic, davant la creixent preocupació per l’endarreriment d’àmplies regions del planeta; les teories del mercat oligopolístic i monopolístic i l'escola de Cambridge, que atacava a nivell teòric l’enfocament ortodox i trobava solució al problema de la transformació del valor treball en preus en una economia moderna.
La crisi dels anys setanta tornà a portar a un primer pla l’anomenada escola monetarista, que té el seu referent en Milton Friedman, i influí de manera decisiva en les polítiques econòmiques dels anys vuitanta i noranta del segle XX. Tot i que es tracta d’una escola heterogènia i que presenta un bon nombre de ramificacions, les seves idees centrals es poden resumir en el refús de les relacions bàsiques del model keynesià; la importància de les variacions de la taxa de creixement de la quantitat de diner respecte a l’evolució de l’economia; la inoperància de les polítiques d’estabilització, en el millor dels casos, quan no es produeixen fortes pertorbacions en el sistema econòmic en el seu conjunt; la inconveniència d’una política fiscal activa, i l’existència d’una taxa natural de desocupació que depèn només de factors reals i que únicament es pot reduir a llarg termini. Els monetaristes sostenen que l’estat malbarata els recursos que utilitza. No solament gasta el que recapta, sinó que també incorre permanentment en dèficit pressupostari, assignant, a més, les diverses partides de forma ineficient per les pressions que rep dels diferents grups socials. Les autoritats públiques no poden fixar com a objectiu de la seva política la reducció de la taxa d’atur a curt termini, ja que aquesta depèn de factors reals que només són possibles de modificar a llarg termini: rigideses institucionals, ineficiència del mercat de treball, etc., factors, en resum, que determinen el nivell d’ocupació i la taxa natural d’atur. D’aquesta manera, la conclusió que n'extreuen és que el govern ha de mantenir-se fora dels assumptes econòmics. Amb aquesta concepció del sistema econòmic, els monetaristes afirmen que les autoritats econòmiques només han de proveir l’economia d’una quantitat de diner que creixi a una taxa constant (compatible amb el creixement esperat), reduir les dimensions del sector públic quan sigui possible i suprimir les regulacions administratives que enrigideixen el funcionament de les forces lliures del mercat.
La Nova Macroeconomia Clàssica, de Robert Lucas, ha estat un altre dels referents de la teoria econòmica recent, basada en l’existència d’expectatives racionals. Finalment, l’escola de l'economia del desequilibri posa l’èmfasi en les restriccions del sistema de mercat, que implica la impossibilitat de vendre (o comprar) tot el que es desitja als preus vigents. L’equilibri del mercat es produeix a través d’ajustaments en les quantitats, i només resten invariables els preus que presenten una rigidesa més gran. D’aquesta manera, fenòmens com l’atur o l’acumulació o l’exhauriment involuntari d’existències es consideren desviacions del mecanisme d’oferta i demanda, és a dir, defectes del mercat, amb la qual cosa hom retorna a una visió de tipus keynesià.
El camí cap a la formalització de l'anàlisi econòmica
Els economistes clàssics (Smith, Ricardo, Malthus) centraren llurs estudis en l’examen de les relacions socials, polítiques i econòmiques d’una societat i en llur vinculació amb el desenvolupament de les forces productives. D’aquesta preocupació essencial extragueren una sèrie de recomanacions pràctiques —com l’acceptació del lliure mercat— que han d’ésser compreses des de la perspectiva de la societat que fou objecte de llurs reflexions. D’aquest punt de partença s’inicià la construcció d’un sistema analític en què la dinàmica era quelcom més que una mera formalització i en què la vida social —població, grups, classes socials, etc— no restava marginada com a element exogen. El principi ordenador de l’escola clàssica fou la teoria del valor-treball, que suposava un propòsit d’anar més enllà de l’aparença dels fets per tal de clarificar-ne la natura. En el corpus clàssic els processos de producció i de distribució apareixien íntimament enllaçats com a peces d’un sistema lògic que responia a uns problemes reals.
Continuadors de la tradició clàssica, Marx i els economistes que seguiren el seu mètode tragueren la conseqüència de les hipòtesis introduïdes exposant una anàlisi sobre l’evolució de la societat capitalista (a partir de les tensions provocades pel joc de les connexions entre forces de producció, relacions de producció i llurs conseqüències polítiques, socials i econòmiques) que els portava a estimar-la com a corresponent a una fase històrica i, doncs, susceptible de transformació.
Cap al 1870 foren posades les bases d’un afany de formalització, que imposà l’abstracció de les relacions socioeconòmiques. En el nou plantejament, l’ideal formalitzador sacrificà la relació dels elements estimats fins llavors com a essencials del problema, i la pretensió de neutralitat científica féu romandre units equilibri i òptim econòmics a partir d’una racionalització ideal de la realitat present. Hom partí d’una nova teoria del valor —basada en el concepte d’utilitat— i construí un nou corpus revestit d’un rigor i elegància formal admirables. L’anàlisi del sistema de mercat esdevé l’eix central d’aquesta etapa, i s’utilitzen models abstractes i eines matemàtiques per fer anàlisi econòmica, a costa, a vegades, d’una certa pèrdua de contacte amb els problemes reals, si bé amb importants aportacions sobre el funcionament del mercat, la teoria del diner o l’aparició de les grans empreses. A partir del tercer decenni del segle XX, i en gran part com a conseqüència de la crisi econòmica que es produeix en aquest període i de les seves repercusions, s’obre una nova etapa, on juntament amb un retorn a la realitat on dóna una obertura i una ampliació de l’objecte d’anàlisi econòmica.
La dinàmica i l’evolució dels sistemes econòmiques substitueixen a l’equilibri com objecte d’anàlisi, mentre les relacions econòmiques entre països passen a ser un tema clau per respondre a la creixent obertura comercial. A partir d’aleshores apareixen les anàlisis sobre seqüències abans i després dels fets, els estudis sobre mercats imperfectes, les aportacions de les matrius input-output, la teoria keynesiana de la crisi i de la subocupació, l’economia del benestar i la revisió de la teoria de la utilitat. D’ençà d’aquesta desclosa, l’anàlisi acadèmica ha deixat d’ésser un sistema coherent i ha pres la forma d’una caixa d’eines, que molts s’esforcen a considerar com a perfectament complementàries. D’aquesta manera es revisen els enfocs per analitzar les variables econòmiques i apareixen nous centres d’interès. L’anàlisi del factor treball, el seu cost, la seva formació i el seu us han donat lloc a noves aportacions sobre les relacions entre ocupació, inversió i salaris, l’estudi de la Seguretat Social i de l’Estat de benestar, o l’aparició d’una nova branca com l'economia de l’educació, destinada a l’anàlisi de la formació del capital humà i les seves repercusions.
L’anàlisi de l’espai ha conduït a l’aparició de l'economia regional, que analitza l’economia d’un territori, mentre la creixent preocupació per la limitació de recursos i el deteriorament ambiental a portat a l'anàlisi econòmica del medi ambient. Així mateix, la teoria del diner esdevé un dels elements bàsics i de major controvèrsia en els darrers anys. D’altra banda, l’empresa s’analitza de forma més realista, tant pel que fa als seus efectes sobre l’activitat econòmica i sobre els processos de desenvolupament, com des de l’òptica del seu funcionament intern i la seva gestió. A més, l’anàlisi econòmica s’ha obert tant en l’espai, amb la difusió d’idees econòmiques arreu del món i amb les aportacions teòriques vingudes d’altres indrets, com pel que fa a l’aplicació de l’anàlisi econòmica a nous àmbits i l’adopció per l’anàlisi econòmics de metodologies procedents d’altres disciplines científiques.
Darreres tendències de l'anàlisi econòmica
El nou entorn econòmic definit el darrer terç del segle. XX condiciona les bases de l’evolució de l’anàlisi econòmica. La teoria econòmica, en general, i l’escola neoclàssica en particular, han estat excessivament estàtiques, i han donat molta importància al concepte d’equilibri, enfocament que està essent substituït per una visió més dinàmica.
D’altra banda, apareixen temes nous que cada cop pesen més en l’anàlisi econòmica. El deteriorament del medi ambient, la limitació dels recursos i el creixement de la població són factors que incideixen en la idea de creixement sostenible que s’obre pas progressivament. Per altra banda, des dels anys vuitanta les desigualtats econòmiques tendeixen a accentuar-se. Als països occidentals pot tractar-se d’un moviment transitori després d’un llarg període en direcció contrària, si bé la persistència d’un elevat nivell d’atur i de bosses de pobresa i marginació poden fer pensar el contrari. Però encara és més preocupant l’augment de les desigualtats internacionals entre països rics i pobres, situació que ha fet que hom reclamés una acció econòmica dirigida a mitigar les tensions i contribuir al progrés. Un altre factor és el procés d’internacionalització i integració de l’economia a nivell mundial que representa la creació d’un nou marc de referència amb importants efectes sobre l’activitat econòmica.
El nou enfocament del concepte de treball, el paper de l’oci i l’impacte del canvi tecnològic són d’altres temes que s’estan situant en primer pla de l’anàlisi econòmica. En el terreny microeconòmic, la reformulació de la teoria del consumidor, orientada a descriure un consumidor menys racional i molt més limitat en la capacitat de percepció a causa d’una informació limitada, i l’aprofundiment en la teoria de l’empresa, tant en el seu funcionament i organització com en els seus efectes, són altres elements en els quals hom incideix actualment. Finalment, també el replantejament del paper de l’Estat i la seva incidència sobre el benestar dels ciutadans es un altre dels temes que en l’actualitat i en el futur immediat esdevé clau en l’anàlisi econòmica. Aquests nous temes exigeixen un cert reenfocament de la disciplina econòmica, que sembla, a hores d’ara, sotmesa a una creixent interdisciplinarietat.
L'economia política
L’estudi de la realitat econòmica que emprengueren els economistes clàssics dels segles XVIII i XIX és anomenat economia política. Després, el terme fou expressament abandonat, contraposant-lo al d’anàlisi econòmica, teoria econòmica o simplement economia. Dintre la tradició marxista i ricardiana continuaren emprant el terme fins a l’actual recuperació d’aquesta expressió els qui han delimitat l’objecte de l’economia com el terreny propi dels processos socials de producció i de distribució. La utilització de l’expressió economia política pot ésser tipificada en tres aspectes: la preocupació teòrica dominant actualment entre els economistes que reivindiquen aquest nom, el mètode que solen emprar, i un cert desig, sovint només implícit, de sistematització dels coneixements econòmics.
La preocupació teòrica dominant es manifesta en l’èmfasi posat en el descurament i la impotència de l’anàlisi acadèmica envers els problemes més aguts que ha generat la mateixa societat industrial, com la pobresa, el poder, l’ecologia i la discriminació social. D’aquí els economistes radicals americans han passat a la crítica dels mètodes tradicionals de l’anàlisi econòmica i fins i tot a la substitució de paradigmes científics fins a fer-hi introduir la lluita de classes i els conflictes particulars. Una segona mena de preocupació s’ha orientat envers la necessitat d’introduir la previsió en economia, la qual cosa afectaria de forma qualitativament diferent les decisions de producció i les de consum.
El mercat no pot ésser considerat com un conjunt de comportaments anàlegs als de la formació dels canvis en una borsa de valors, ans cal endinsar-se en l’anàlisi de la previsió imperfecta del risc que acompanya qualsevol decisió d’inversió. Aquest intent ha portat a rebutjar la hipòtesi de la mal·leabilitat del capital fix —car les inversions de capital fix comporten un grau superior de risc— pel fet que la seva possible adaptació ex post a nous processos tècnics podria resoldre els greus problemes de la seva immobilització, i a acceptar, per contra, el concepte de capital únicament segons l’heterogeneïtat dels béns que físicament el componen. Però partir de l’heterogeneïtat dels inputs de capital amenaça la teoria neoclàssica del capital sòlidament establerta entorn de la possible determinació endògena de la taxa de benefici a partir de les funcions agregades de producció i, per tant, de les comunicacions tècnicament eficients del conjunt input-output. En aquest sentit l’escola contemporània de Cambridge ha posat en relleu la impossibilitat de mesurar el capital (i d’obtenir el sistema de preus) sense introduir exògenament la distribució de la renda, tot demostrant la intersecció de processos tècnics i la reversió del valor del capital. D’aquesta manera, el capital només té consistència científica si és definit com una relació social. Un altre tema d’estudi fa referència al procés d’internacionalització de la producció i del canvi a escala mundial, com a qüestió específica de l’imperialisme.
L’adopció d’un mètode científic és la resposta precientífica a si el rigor ha d’afectar la forma d’explicació de l’anàlisi econòmica o bé ha d’aturar-se en l’examen de l’objecte estudiat. En el primer supòsit —acceptada la separació entre realitat i investigador—, el mètode haurà de resoldre el problema de les regles d’enllaç o d’interpretació mitjançant una explicació científica de les hipòtesis tot enllaçant termes teòrics amb termes empírics. Aquesta interpretació positiva presenta dues qüestions: el pas dels fets observables a les proposicions en forma d’hipòtesi, i la dificultat d’obtenir un sistema tancat, en ésser pràcticament impossible la realització i especificació de les circumstàncies que concorren en la contrastació d’hipòtesis. Les possibilitats es concreten aleshores en la comprovació de possibles errors d’una proposició, en la contrastació provisional de les hipòtesis per via de probabilitats o bé en la simple elaboració de models econòmics. Enfront d’aquesta via metodològica, els economistes adscrits als mètodes de l’economia política, sense descartar per a casos particulars, un cop individualitzats, el mètode positivista, es preocupen més aviat de la interpretació o l’enllaç global d’una teoria respecte a una realitat segons la zona de pertinença d’una teoria.
En un intent de sistematització cal expressar la realitat econòmica a través de fenòmens categòrics. L’economia no pot, doncs, reduir-se a una sola reflexió sobre els fenòmens econòmics, sinó que ha de copsar la realitat social en el seu descabdellament contradictori: en aquest context les categories econòmiques palesen les “regles del joc” de les forces productives i de les corresponents relacions de producció. Les categories són el resultat d’un procés d’abstracció (per exemple, el capital, el salari, el preu, etc.) i existeixen realment en les societats. Previ a les categories econòmiques hi ha el camp que, segons Paci, ha d’ésser investigat en una dimensió prèvia a l’economia política i que de forma última proporciona l’origen de les categories econòmiques. Això comporta dos problemes: un d’ordre pràctic (el retorn del camp abstracte al camp concret, que no és una anàlisi purament especulativa, sinó essencialment una praxi) i un altre d’ordre teòric (la recerca d’un principi essencial per a la comprensió de la realitat social fonamentada en el món previ a les categories de la vida quotidiana). La mesura de valor —com a fonament precategòric de l’economia política—, la veié l’economia clàssica en les hores de treball, magnitud fins a un cert punt prèvia a les categories econòmiques i, si més no, anterior als preus i mesurable en unitats físiques. A partir d’aquest intent s’establirà un principi que sòlidament sistematitzarà l’economia política, sense estalviar, tanmateix, el tractament rigorós de les realitats categòriques pels mètodes positivistes un cop caracteritzats els processos particulars.
El pensament econòmic als països Catalans
La generació d’idees econòmiques als Països Catalans té una llarga tradició que ha estat més encaminada a les qüestions pràctiques o aplicades, que no pas a establir un cos de pensament analiticoteòric. La primera renovació econòmica moderna (1674-1710) motivà un mercantilisme preliberal on eren conciliades les velles tendències corporatives menestrals amb el comerç lliure. El model a seguir fou l’anglès i l’holandès, i, al marge de memorials i fulletons, cal destacar Narcís Feliu de la Penya (Político discurso, 1681; Fénix de Cataluña, 1683; Anales de Cataluña, 1709) i Josep Aparici. D’aquesta manera era ampliada la visió estrictament corporativista d’un Jaume Damians. Després de la derrota del 1714 hi hagué una etapa de silenci fins a Francesc Romà i Rossell (Las señales de la felicidad, 1768), que, ensems amb Antoni de Capmany (Memorias históricas, 1779-92), Jaume Caresmar i l’ajuntament de Barcelona, definí un mercantilisme industrial basat en un capitalisme comercial liberal que ho era en productes de la indústria nova, els gremis i l’agricultura d’exportació. Valencians com Manuel Sisternes i Feliu, sobretot (Idea de la ley agraria española, 1780), i Joan Sempere i Guarinos (Historia del lujo, 1788) mantingueren posicions semblants, però el fet d’haver emigrat a Madrid, que és el cas també de Danvila i Campos, els tragué influència. Amb Jaume Amat (Observaciones de un comerciante, 1789) s’obrí un nou període d’un industrialisme prohibicionista que col·locava la indústria com a únic factor transformador, període que tancaria A.B. Gassó (España com industria fuerte y rica, 1816).
L’industrialisme prohibicionista dins un sistema general de llibertat marcà una nova etapa amb influència de Smith i Say. Amb un to sismondià hom propugnà la reforma agrària per mitjà de l’emfiteusi ja subratllada pels agraristes del segle XVIII. Es destacaren les figures de Llàtzer de Dou, encara ancorat en el passat i que estudià per primera vegada la tributació diferencial del Principat, i d’Oliver (Memorias económico-políticas, 1820) i Eudald Jaumeandreu (Rudimentos de economía política, 1816; Curso de economía política, 1836), que representa la formalització d’unes necessitats de desenvolupament industrial en un món dominat per la manufactura anglesa, però encara amb una forta estructura agrícola i teoritza sobre el proteccionisme. Des de Romà hi hagué uns factors de continuïtat: interdependència dels sectors econòmics, proteccionisme radical i desconfiança estatal basada en la seva incapacitat administrativa, insensibilitat industrial i feblesa per a mantenir les colònies i portar a terme un pla de comunicacions internes.
Entre les institucions que catalitzaren el pensament econòmic cal destacar les juntes de comerç de Barcelona (1758) i de València (1765) i les societats econòmiques d’amics del país de València (1776), de Tàrrega (1777), de Palma (1778) i de Tarragona (1787). Mostraren una gran activitat les de València, sobretot, i Palma, dins un to agrarista; la de Tàrrega impulsà els regadius de l’Urgell, i a la de Tarragona, Francesc Armanyà i Fèlix Amat li donaren el to econòmic del jansenisme moderat. Al País Valencià aviat el desenvolupament de l’agricultura basat en l’exportació anà donant lloc a un agrarisme exclusiu. L’assoliment de la revolució industrial a una bona part del Principat i la polèmica lliure canvi- protecció centraren el pensament econòmic des del 1840 fins a la Guerra Civil de 1936-39. Al Principat el proteccionisme ho presidí tot, i els lliurecanvistes, com Laureà Figuerola, Lluís M. Pastor i Joaquim M. Sanromà, hagueren d’emigrar a Madrid, mentre hom rebé l’ajut d’Andrés Borrego, Manuel M. Gutiérrez, Pascual Madoz i Francesc Orellana.
El proteccionisme romangué centrat en la Comissió de Fàbriques (1829), esdevinguda Foment del Treball Nacional el 1889. Seguint Jaumeandreu, els dos líders Joan Güell i Ferrer i Pere Bosch i Labrús consideraren els interessos de la burgesia industrial com els de l’Estat espanyol i sostingueren un espanyolisme total. Güell insistí en la crítica a l’administració sostenint que Catalunya comprava més que no venia a la resta d’Espanya i en la formulació d’un proteccionisme sota la influència de List i Carey. Tant Güell des del camp proteccionista com Figuerola des del liberalisme es preocupen més de fer propostes aplicables a la situació del moment que no a fer teoria.
Cap a la fi del segle XIX, davant el fracàs de l’estat d’enfocar qüestions bàsiques, i provinent sovint de classes mitjanes o pagesia i no de la burgesia industrial, aparegué el catalanisme econòmic amb el “Foment de la Riquesa de Catalunya” com a òrgan (1889). Foren nous o accentuats temes com la descentralització, la manca de banca, la desfavorable pressió tributària i, en general, la manca d’autonomia econòmica, que impedia, per exemple, el desenvolupament dels sindicats agrícoles. Cal destacar Criteri econòmic general regionalista (1893), de Ferran Alsina, que havia intervingut en la formulació de les Bases de Manresa (1892), i El problema de las nacionalidades (1882) i Economía política regional de Pere Estasen on, seguint un corrent historicista, es començava a plantejar el nacionalisme en termes econòmics. Prototipus de catalanització de la burgesia industrial és l’obra influent de Guillem Graell (La cuestión catalana, 1902), professor d’economia social als Estudis Universitaris Catalans. La Lliga Regionalista fou l’entitat que sabé absorbir amb més precisió tots aquests elements en l’obra col·lectiva, de títol poc adequat, El pensament català davant del conflicte europeu (1917).
Assegurat el proteccionisme des del 1906, malgrat la introducció de Schmoller que féu Flores de Lemus a la universitat (1904-06), el nivell dels economistes descendí (Pere Gual i Villalbí, Jaume Algarra), malgrat noms com Josep M. Tallada i Carles Pi i Sunyer. Un canvi tingué lloc cap als anys trenta amb l’aparició de l’Institut d’Investigacions Econòmiques (1930), que dirigí Joaquim Vandellòs, atret també per la demografia, i amb l’obra de Manuel de Torres i Romà Perpinyà i Grau, que dirigí el Centre d’Estudis Econòmics des de la seva fundació, el 1929. L’anarcosindicalista J.P. Fàbregas publicà Assaig d’economia política (1932-34), influït per Marshall i George, i destacà també l’anarquista Diego Abad de Santillán. Foren fundades facultats de dret i ciències econòmiques a Barcelona (1933) i a València (1937), la primera de les quals esdevingué, el 1936, facultat de ciències polítiques i socials i escola d’estadística i economia. Suprimits aquests estudis el 1939, hom entrà en un període d’escassa i pobra producció. El renaixement fou lent i pertany ja pràcticament al nostre present. Joan Sarda, primer, i després Fabià Estapé, Lluc Bertran, Josep Lluís Sureda, Jaume Vicens i Ramon Trias, formen el nucli inicial que es complementa posteriorment amb les generacions procedents de les noves Facultats d’Econòmiques. L’enfocament segueix essent més pràctic que analític, si bé cal remarcar les aportacions teòriques d’Andreu Mas Colell, amb un fort reconeixement internacional. Josep Maria Bricall, Joan Hortalà o Josep Maria Vegara aporten una visió genèrica, mentre Ernest Lluch, Francesc Roca, Francesc Artal, Emili Gasch, Carme Massana i Muriel Casals analitzen l’evolució del pensament econòmic en els Països Catalans.
El context econòmic mundial o algun dels seus aspectes apareix sobretot en els treballs de Joaquim Muns, Josep Maria Vidal i Villa, Francesc Granell i Benjamí Bastida, mentre Fabià Estapé, Ramon Trias, Josep Jané, Jacint Ros, Antoni Montserrat o Joan Clavera, entre d’altres, analitzen l’economia catalana en el context espanyol. La dècada dels vuitanta significa un canvi important en el context en què es mouen els estudis sobre l’economia dels països catalans, degut a factors com la posada en marxa de les institucions autonòmiques i l’ingrés a la Unió Europea. En aquest període més recent, els treballs de recerca sobre l’economia catalana s’han orientat preferentment cap a l’estudi de l’aparell productiu, especialment en el vessant industrial, però cada cop més en temes de serveis, degut al creixent pes d’aquestes activitats, l’encaix de l’economia catalana en el context espanyol i internacional, amb un fort èmfasi sobre les relacions comercials i fiscals, l’anàlisi dels aspectes territorials, que té un vessant més multidisciplinar i que ha tingut un camp d’actuació molt interessant en l’anàlisi del sistema de ciutats de Catalunya i els temes vinculats a la qüestió del finançament autonòmic.
Al País Valencià, les obres d’Ernest Lluch, Martínez Serrano, Reig Martínez, representen uns estudis de base que ja són clàssics, si bé en els darrers anys s’ha efectuat un important treball d’anàlisi des de diferents institucions. Amb referència a les Illes, la important aportació de la Universitat de les Illes Balears i de la conselleria d’economia i hisenda del Consell General Interinsular ha donat lloc a tota una sèrie de publicacions amb informació econòmica i documental sobre l’economia balear. Pel que fa a Andorra dues obres n'han fet una extensa anàlisi: Estructura i perspectives de l’economia andorrana dirigida per Josep M. Bricall i Perspectiva y crecimiento de la economía andorrana d’E. Estebanell, A. Gratacós, F. Minguella i J. Sogues. Per últim, quant als territoris catalans de l’Estat francès, cal destacar el paper de la Cambra de Comerç de Perpinyà. D’aquesta manera, hi ha a hores d’ara un important nombre d’economistes que des de posicions més teòriques o més aplicades analitzen la realitat econòmica des dels Països Catalans, amb una influència sobre la presa de decisions econòmiques.
Les ciències econòmiques als Països Catalans
Als Països Catalans hi ha actualment una important oferta universitària relacionada amb l’economia. Així, a totes les universitats dels Països Catalans s’imparteixen llicenciatures de Ciències Econòmiques, així com també en alguns col·legis universitaris, com el Col·legi Abat Oliva. Aquest i altres institucions semblants com ara ESADE i també nombroses universitats ofereixen llicenciatures en Administració i Direcció d’Empreses o la Diplomatura d’Estudis Empresarials. A la Universitat de Perpinyà i dins de la facultat de ciències socials existeix una secció de dret i economia. També, en les seves diferents edicions la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (Conflent) ha esdevingut un fòrum de discussió on l’economia dels Països Catalans ha ocupat un lloc destacat. Aquesta oferta es completa amb un bon nombre d’escoles de negocis (IESE, EADA, EAE, etc.), algunes de les quals vinculades a universitats estrangeres. La Societat Catalana d’Economia o el Cercle d’Economia han esdevingut fòrums de debat sobre temes econòmics, mentre el Col·legi d’Economistes de Catalunya, creat el 1971, ha estat un lloc de trobada pels professionals d’aquesta activitat.
Un bon nombre d’institucions catalanes, públiques i privades, són vinculades a les disciplines econòmiques, algunes d’elles relacionades amb la Universitat com l’Institut d’Estudis Metropolitans, l’Institut d’Estudis Europeus o l’Institut d’Anàlisi Econòmica, d’altres a l’Administració, com el Patronat Català Pro-Europa, i d’altres de caràcter mixt o privades com l’Institut d’Estudis Financers, la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras o l’Associació Catalana de Ciència Regional.
Pel que fa a les qüestions d’economia aplicada cal referir-se a determinats serveis d’estudis bancaris, especialment Banca Catalana, que s’han dedicat d’una manera continuada a anàlisis sectorials, territorials i conjunturals de l’economia catalana, i que elabora informes sobre l’economia catalana —Evolució Econòmica de Catalunya— i la de les Illes Balears —Evolució Econòmica de Balears—. Igualment, les caixes d’estalvi publicaven sovint estudis sobre el moment econòmic, o referits a les seves zones d’implantació. Fou notable en aquest aspecte, la tasca d’estudi sistemàtic de la realitat comarcal que dugué a terme la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Els departaments d’estudi de les cambres de comerç, del Foment del Treball i de certs gremis, el Centre d’Estudis de Planificació.
Des dels anys setanta, la difusió ha conegut un ressorgiment tant en el pla acadèmic com de divulgació. En alguns casos s’ha donat continuïtat a revistes que havien tingut el seu origen en anys anteriors, i d’altres són nous projectes. Entre elles es troben, Cuadernos de Economía, editats pel CSIC a Barcelona, en col·laboració amb el departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona; la Revista Econòmica, editada pel servei d’estudis de Banca Catalana; els Papers de Seminari, del Centre d’Estudis de Planificació; les publicacions períodiques de les Cambres de Comerç, principalment la de Barcelona, la Revista Econòmica de Catalunya que edita el Col·legi d’Economistes, Nota d’Economia que edita el departament d’Economia i Finances de la Generalitat, Revista d’Indústria que pública el Departament d’Indústria i Energia o Barcelona Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. La conjuntura econòmica des d’una òptica catalana pot ésser seguida cada mes per mitjà de l'Informe Mensual de la Caixa de Pensions de Catalunya i Balears, o del Boletín de Estadística y Coyuntura de la Cambra de Comerç de Barcelona.
Anualment són publicats la Memoria Económica de Cataluña per les cambres de comerç de Catalunya, la Información Económica Regional per les cambres de comerç valencianes i el Bilan économique per la Prefectura dels Pirineus Orientals, mentre la Fundació FIES també elabora periòdicament informes sobre la situació de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Finalment, també cal incloure el paper de les diverses administracions públiques per editar de manera continuada publicacions en matèria econòmica. Un element a destacar és la gran millora en l’aparell estadístic regional que s’ha produït en els darrers anys i, a Catalunya cal esmentar l’Institut d’Estadística de Catalunya amb una important tasca en quant a elaboració de les macromagnituds catalanes. Per altra banda, l’administració autonòmica afegeix els seus estudis, que tenen un nivell de desagregació comarcal i àdhuc municipal, a les tradicionals estimacions sobre el PIB que elaboren el BBV i la Fundación FIES. L’elaboració de taules input-output ha estat una altra eina important a nivell regional, tant a Catalunya (1967 i 1987), com a les Illes (1983) o el País Valencià (1980 i 1983). L’aparell estadístic s’ha complementat amb l’elaboració de dades sobre el comerç exterior i les balances comercials i fiscals, tant amb la resta de l’Estat Espanyol com amb la Unió Europea.