La historiografia dels Països Catalans
Els precedents de la historiografia catalana
Precedents de la historiografia catalana poden ésser considerats diversos texts, en bona part de caràcter religiós, vinculats generalment a seus episcopals i altres centres eclesiàstics: les Actes del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi a Tarragona el 258, passions dels màrtirs catalans (segles IV-VIII), himnes, texts epigràfics, algunes cròniques visigòtiques, epitafis i elogis als comtes, la Crònica dels reis de França (939), del bisbe de Girona Gotmar, o vides de sants —com la de Pere Ursèol (fi del segle XI) i la Vita sancti Olegarii (després del 1137), en part crònica de Ramon Berenguer III—, necrologis, actes de consagracions d’esglésies, etc. La història tingué un desenvolupament força important als territoris dominats pels musulmans; es destaquen els valencians ibn ‘Alqāma, ibn al-Faraḍī, ibn al-Abbār i al-Maḫzumī i els tortosins Abū Bakr i ibn Abi Randuqā.
Paral·lelament, a la Catalunya pirinenca germinaven els embrions dels primers texts historiogràfics importants a redós dels scriptoria dels grans monestirs: a Cuixà, en 965-985, apareix el nucli d’on sorgiren les diverses versions dels Cronicons Rivipul·lenses, el de les Genealogies de Roda i Alaó, on foren redactades als segles XI-XII les versions de les Memoriae sobre la història civil i eclesiàstica ribagorçano-pallaresa, el de l’escola historiogràfica d'Urgell, on foren redactades les vides de sant Ermengol (vers el 1040) i de sant Ot (vers el 1133) i altres notes, conegudes només fragmentàriament, sobre la història del comtat, el del monestir de Sant Cugat del Vallès, on potser s’iniciaren sota l’estímul de les grans conquestes de Ramon Berenguer IV els Cronicons Barcinonenses, que originaren, en part, ja al segle XIII, els Cronicons Llenguadociano-catalans, i sobretot Ripoll, el centre historiogràfic més important, que inicià el seu moment més brillant amb el Carmen Campidoctoris (1098-99) i l’anomenada Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i que arribà a la culminació amb les diverses redaccions llatines i catalanes dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, iniciades a la fi del regnat de Ramon Berenguer IV i acabades en 1303-14, que constitueixen una de les primeres bases de la historiografia catalana i són, amb les derivacions (la més important de les quals, les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, fou escrita sota el Cerimoniós), l’espina dorsal de la historiografia oficial fins el 1704 (amb l'Epítome de la genealogia dels comtes de Barcelona, que encapçala la compilació de les Constitucions de Catalunya).
Paral·lelament, al segle XII aparegué un tipus d’historiografia popular, en català, que s’inicià amb poemes narratius o cançons de gesta (cançó de gesta), generalment molt fidels a la realitat històrica, i continuà amb llur prosificació, completada amb documents, records personals, texts preexistents, formant obres com les anomenades Quatre Grans Cròniques (de Jaume I, de Desclot, de Muntaner i de Pere III), culminació d’aquest gènere. Confluència de la historiografia erudita i popular és potser l’anomenat Llibre de les nobleses dels reis, de poc abans del 1283, primera anella d’una sèrie de compilacions que s’allargà fins a la fi del segle XV.
Al segle XIII s’inicià, amb Pere Ribera de Perpinyà i la seva traducció de les obres històriques de Rodrigo Jiménez de Rada (1266) i amb l’adaptació i continuació de la Historia Gothica d’aquest (1268), la tendència a les traduccions i a les adaptacions de texts clàssics i de cròniques universals, que proliferaren sota el regnat de Pere el Cerimoniós i posteriors (com, per exemple, el Compendi historial, de Jaume Domènec, del qual hom ha retrobat recentment la primera part, que hom considerava perduda), alhora que s’iniciava la confecció de nombroses genealogies dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, la més antiga, potser, de les quals fou feta a Santes Creus (on hi hagué una remarcable activitat historiogràfica). Al segle XV cal assenyalar encara les tres cròniques de Joan I, Martí l’Humà i Ferran d’Antequera, acabades el 1418 —en general, els cronistes oficials dels reis de la dinastia de Trastàmara foren humanistes italians, com Lorenzo Valla, Bartolomeo Fazio, Antonio Beccadelli, Lucio Marineo Siculo—, les Memòries historials de Catalunya (1418) i les Històries e conquestes de Catalunya, de Pere Tomic (1438, impreses el 1495), base per al Record (1476) de Gabriel Turell, per al Sumari d’Espanya, del fals Berenguer de Puigpardines (fi del segle XV), i per a molts nobiliaris. Entre el 1466 i el 1479 fou redactada, de mà anònima, l'Escriptura privada o La fi del comte d’Urgell. I ja penetrades de cultura humanística són Barcino, de Jeroni Pau, el Paralipomenon Hispaniae, de Joan de Margarit, i les Cròniques de Catalunya (1495-1513), publicades el 1547 amb el títol de Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell.
Ja entrat el segle XVI s’inicià un nou tipus d’historiografia, que té per objecte primordial la descripció i la història general de cadascun dels estats catalans, com la Història de València (1538) de Pere Antoni Beuter, les Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia (1610-11), de Gaspar Escolano, els Anales del Reino de Valencia (1613, 1936-46), de Francesc Diago, el Sumari de la successió dels ínclits reis de València (1656), de Llorenç Mateu i Sanç, la Crònica de la província de Catalunya (1553), de Francesc Tarafa, la Història general de Catalunya (1585), de Pere Antoni de Viladamor, el de Catalonia (1588), de Francesc Calça, la Historia de los... antiguos condes de Barcelona (1603), de Francesc Diago, la Crònica universal del Principat de Catalunya (1609), de Jeroni Pujades, el Sumari... dels títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628), d’Andreu Bosc, els Annals de Catalunya, en llatí, de Joan Lluís de Montcada, la Crònica general de Catalunya (vers el 1677), perduda, de Joan Gaspar Roig i Jalpí —autor, també, d’una falsa crònica medieval, el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, i principal iniciador de la difusió a Catalunya dels falsos cronicons, la Historia general de Cataluña (vers el 1709), de Pau Ignasi de Dalmases, igualment perduda, fins a arribar als Anales de Cataluña (1709), de Narcís Feliu de la Penya.
Mentrestant, Mallorca posseïa la Història general del Regne de Mallorca (1593-1601), de Joan B. Binimelis (publicada en versió castellana el 1927), i les de Joan Dameto (1632), Vicenç Mut (1650) i Jeroni Agustí Alemany (1723). En totes aquestes històries exerciren una gran influència sobretot els Anales de la Corona de Aragón, de l’historiador aragonès Jerónimo Zurita, i els dels seus continuadors, com B.L. de Argensola i F.D. Sayas. Entre les històries locals o de fets particulars, cal esmentar els Col·loquis... de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig, el Libro de las grandezas... de Tarragona (1572), de Lluís Ponç d’Icard, la Descripció... de Barcelona (1581), de Dionís Jeroni Jorba, les Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent (1586), de Francesc Comte, l'Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1620-23), de Francesc de Montcada, els Discursos históricos... de Barcelona (1621), de Rafael Cervera, la Historia de los Condes de Urgel (1650, editada el 1853), de Dídac Montfar, el Resumen historial... de Gerona (1678), de Roig i Jalpí.
Paral·lelament, les corporacions públiques, civils i eclesiàstiques, que des del segle XIV anaren adquirint una major preponderància, estigueren igualment interessades, com els reis, a promoure la redacció de llur història, en forma generalment d'annals, de cronicons més detallats, com la Crònica del racional barceloní, en llatí, amb anotacions del 1334 al 1417, o el Cronicó de la Vaticana, en català, amb notes del 1334 al 1423, o de llargs dietaris oficials o oficiosos (dietari). Un cas especial és el Cerimonial dels magnífics consellers de Barcelona, d’Esteve Gilabert Bruniquer. A partir del segle XVI augmentà el nombre de relacions, dietaris o memòries particulars, en general entorn dels grans fets bèl·lics, com les Germanies, la guerra dels Segadors (Miquel Parets, el portuguès Francisco M. de Melo), la guerra de Successió (Josep Vicent Ortí, Francesc de Castellví), la guerra del Francès (Pere Cuenca, F.X. Borrull, Manuel Cúndaro) o bé de les guerres carlines. Alhora, sovintejaven les relacions d’esdeveniments quotidians o curiosos coetanis, com el Dietari, de Pujades, i el Calaix de sastre, de Rafael d’Amat i de Cortada, o les Noticias curiosas, de Francesc Vicent Orellana, ja al segle XVIII.
Des de la fi del segle XVII s’anà imposant un nou mètode historiogràfic, amb més crítica, més anàlisi i menys criteris d’autoritat; hom donà més importància a la documentació i als texts coetanis dels esdeveniments i tendí a aplegar en corpus la documentació recollida, tendència estimulada per la publicació, el 1688, de Marca Hispanica, sive limes Hispanicus, de Pèire de Marca. Els principals nuclis del criticisme històric foren, al País Valencià, al voltant de les figures de Manuel Martí i de Gregori Maians, amb Josep Manuel Minyana (De bello rustico valentino, 1752), Joan Antoni Maians, Agustí Sales, Josep Teixidor, Joan B. Munyós, Francesc Cerdà i Rico i, ja al començament del segle XIX, Marc Antoni Orellana (Valencia antigua y moderna) i F.X. Borrull.
Al Principat, a més del bisbe de Girona Josep de Taverner i d’Ardena (que estudià els comtats de Rosselló, Empúries i Peralada), la Universitat de Cervera (al voltant de Josep Finestres), el monestir de Bellpuig de les Avellanes (Daniel Finestres, Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí) i els monestirs de Poblet (Jaume Finestres) i de Montserrat (Benet Ribes) i l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Josep de Móra i Catà, marquès de Llo), sobresurt la figura d’Antoni de Capmany, amb les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92).
Alguns historiadors dedicaren llur atenció a l’àmbit hispànic, o més general, encara: Minyana, continuador de la història d’Espanya de Mariana (1733), i Joan Francesc de Masdéu, amb la seva Historia crítica de España y de la cultura española (1781-1805); d’altres es dedicaren a la història eclesiàstica, com Fèlix Amat, amb el seu Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803; 1807), i els germans Joaquim Llorenç i Jaume Villanueva, autors del Viaje literario a las iglesias de España (1802-52). Paral·lelament, a Mallorca, erudits com Bonaventura Serra i Ferragut, Guillem Terrassa, Josep Barberi, Lluís de Vilafranca i Antoni Furió transcriviren nombrosos documents relatius a la història de Mallorca en llurs respectives miscel·lànies; a Menorca es destaca l’obra dels germans Joan i Antoni Ramis i Ramis, i al Rosselló, les de Francesc Jaubert de Passà, de l’occità D.M.J. Henry (Histoire du Roussillon, 1835), Josep Fortaner i Joan de Gazanyola (autor també d’una Histoire du Roussillon, no publicada fins el 1857).
De mitjan segle XVIII a mitjan segle XIX foren publicats extensos repertoris bibliogràfics (Rodrigo, Ximeno, Fuster, Torres i Amat, i Bover) (bibliografia) i, seguint la línia dels rics apèndixs documentals publicats per Marca, Villanueva i Capmany, Pròsper de Bofarull inicià el 1847 la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Tot aquest esforç d’erudició féu possible l’aparició, des de mitjan segle XIX, de les grans síntesis històriques, com la Historia de la ciudad y Reyno de Valencia (1845), de Vicent Boix, la fantasiosa Historia de Cataluña y de la corona de Aragón (1860-63), de Víctor Balaguer, la més exigent Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78), d’Antoni de Bofarull, la continuació de les Décadas d’Escolano per J.B. Perales (1878-80), la Història de Catalunya (1887-89), d’Antoni Aulèstia i Pijoan, o obres com els Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer (volums dedicats a Catalunya, del 1839 i 1843, aquest en col·laboració amb Pi i Margall, i a Mallorca, en col·laboració amb J.M. Quadrado), o la Barcelona antigua y moderna (1854), d’A.A. Pi i Arimon. Sobretot progressaren els estudis d’història medieval, des de Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados, 1836), J.M. Quadrado, el francès Charles Tourtoulon, fins a la generació presidida per Manuel Milà i Fontanals, amb Julià B. Alart, Fidel Fita, Josep Coroleu, Josep Pella i Forgas, Francesc Monsalvatje, Josep Balari i Jovany, Salvador Sanpere i Miquel, Benvingut Oliver, Manuel Danvila, Roc Chabàs, Francesc de Bofarull, Emili Morera i Joaquim Botet i Sisó.
De la generació següent, fonamentalment també de medievalistes, es destacaren Antoni Rubió i Lluch, amb els seus estudis i el diplomatari sobre la Grècia catalana i els Documents per l’estudi de la cultura catalana migeval (1908-21), Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Julià Ribera, Josep Calmette, Francesc Carreras i Candi (la seva Geografia general de Catalunya és en bona part un text historiogràfic) i, a llur costat, els valencians Josep Martínez i Aloy, Pasqual Boronat, Josep Sanchis i Sivera, els barcelonins Ernest Moliné i Brasés (que reedità i continuà el 1922 la Història de Catalunya d’Aulèstia), Josep M. Roca, Josep Mas, Ferran de Segarra (Sigil·lografia catalana) i Josep R. Carreras, els mallorquins Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Llabrés, etc.; aquesta fou la generació que inicià (1908) els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó i que participà en la creació dels Estudis Universitaris Catalans (1903), de la secció historicoarqueològica de l'Institut d’Estudis Catalans (1907) i del Centre de Cultura Valenciana (1915).
De l’obra de la generació següent, que hom pot anomenar dels deixebles de Rubió i Lluch, es destaquen les grans síntesis generals, com la Història nacional de Catalunya (1922-34) d’Antoni Rovira i Virgili, l’única que pretén d’abraçar l’àmbit dels Països Catalans, i la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (1934-35). I al costat d’aquests, Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Abadal (Catalunya carolíngia), Pere Bosch i Gimpera (fundador de l’escola d’arqueologia de Barcelona), Lluís Pericot, J.E. Martínez i Ferrando, Salvador Carreres i Zacarés, Josep Vives, Agustí Duran i Sanpere, Lluís Nicolau i d’Olwer, Anselm M. Albareda, Josep M. Millàs i Vallicrosa i Josep Sanabre; el camp de les investigacions de molts d’aquests historiadors fou també la història de la cultura, a la qual es dedicaren especialment Jordi Rubió i Balaguer, Manuel de Montoliu, Josep Pijoan, Ramon d’Alòs-Moner, Joaquim Folch i Torres i alguns dels membres més destacats de la generació següent, com Pere Bohigas, Enric Bagué, Eduard Junyent, Martí de Riquer i Manuel Sanchis i Guarner. Finalment, d’ençà del final del segle XIX, han aparegut molts treballs en revistes especialitzades, com el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (1885), els Estudis Universitaris Catalans (1907), l'Analecta Montserratensia (1917), el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1920), l'Analecta Sacra Tarraconensia (1932).
La historiografia catalana del franquisme ençà
El 1939 comportà el capgirament profund de la historiografia catalana. La repressió i l’exili desmantellaren el que fins aleshores havia estat fet. Fou durant la dècada dels cinquanta que començaren a reeixir els esforços individuals i aïllats en una producció historiogràfica que, qualitativament, albirava ja la superació de la historiografia romàntica i tradicional anterior (F. Soldevila, A. Rovira i Virgili), tot i que aquesta encara donaria la Història dels catalans, de F. Soldevila (1961-74). Joan Maluquer de Motes, a la Universitat de Barcelona (1958), reprenia la tradició arqueològica encetada per P. Bosch i Gimpera i continuada per Ll. Pericot. La creació de l’Institut d’Arqueologia de Barcelona (1959) i la celebració periòdica dels Simposis de Prehistòria de la península Ibèrica (onze entre el 1959 i el 1982) permeteren de sistematitzar unes àrees de recerca que han tingut en el mateix Maluquer (dels temps remots a les colonitzacions), M. Tarradell (les colonitzacions grega i romana) i P. de Palol (de la crisi del segle III als visigots) els principals caps visibles. L’aparició d’un ampli ventall de publicacions especialitzades des de l’any 1976 (Fonaments, Ilerda, Ausa, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, miscel·lànies diverses, etc.), sovint vinculades a institucions i a les universitats, ha contribuït a la continuïtat i la consolidació de les excavacions i recerques (Empúries, Ullastret, etc.). Tant el primer volum de la Història de Catalunya, obra col·lectiva (1978), com el de la Història de Catalunya dirigida per P. Vilar i redactat per J. Maluquer (1987) permeten observar els avenços realitzats en aquest camp, on la utilització de fonts epigràfiques i la interpretació de troballes numismàtiques, i les tendències més recents de la nova arqueologia (elaboració de models explicatius i no simplement descriptius) comencen a tenir alguns seguidors (M. Picazo, J. Pons, etc.).
En la història medieval, camp privilegiat de la recerca històrica anterior, R. d’Abadal i de Vinyals, iniciat sota el mestratge d’Hinojosa i d’Ureña a Madrid, féu aportacions fonamentals per a la Catalunya carolíngia, mentre Santiago Sobrequés i J. Vicens i Vives s’endinsaven en la baixa edat mitjana. Vicens i Vives liderà la renovació de la historiografia catalana tant a nivell metodològic i conceptual, incorporant els nous corrents europeus (Annales, etc.), com obrint les portes a camps temàtics que havien romàs pràcticament abandonats. Notícia de Catalunya (1954) fou una primera reflexió, i els deu volums que havien d’integrar les Biografies Catalanes (1955-62) —veritable història de Catalunya que, per raons de censura, calgué disfressar amb aquest nom— eren la síntesi col·lectiva on hom revisava, feia balanç i bastia els nous camins: J. Reglà i J. Mercader feien els primers passos en la història moderna mentre el mateix Vicens posava les bases de l’estudi del segle XIX català (Industrials i polítics, 1958). La mort de Vicens impedí l’aparició del volum desè, referent al segle XX.
El salt qualitatiu següent fou marcat per P. Vilar amb la seva monumental Catalunya dins l’Espanya Moderna (1962; traducció catalana 1964-68) punt de referència obligat tant per a l’estudi del creixement del set-cents com per a la utilització d’una rigorosa i impecable metodologia marxista, que havia de tenir una forta incidència. Des d’aleshores, l’empenta que donaren a la història els col·laboradors i deixebles de Vicens, E. Giralt, J. Nadal, J. Fontana, R. Garrabou, J. Termes, M. Izard, etc., juntament amb l’assumpció d’una major professionalització (creació de la Universitat Autònoma de Barcelona —1968—, incorporació a la Universitat de Barcelona, creació de revistes especialitzades com Recerques —1970—, etc.) permeté una expansió qualitativa força important de la història dins una cultura catalana que superava l’anterior resistencialisme testimonial (bon exemple n'era la SCEH, 1946), també gràcies a la història.
L’obertura de nous camps de recerca passà per l’anàlisi de les estructures econòmiques, per la història política i obrera i per l’estudi dels moviments socials. L’eufòria democràtica que s’inicià els anys 1975-76 es traduí en un gran esplet historiogràfic: la creació de la revista L’Avenç (1977), avui plenament consolidada, en fou una bona mostra. Basada en una fórmula reeixida que combina la divulgació i la recerca, ha permès la difusió dels treballs d’historiadors joves i la relació entre generacions distintes en un projecte científic comú, els anys 1984-85. La proliferació de publicacions i d’iniciatives, potser excessives, féu que hom diagnostiqués un estadi d’un cert confusionisme, d’una possible crisi de creixement, que conduí a un cert replantejament d’objectius i metodologies.
En el camp de la història medieval, al costat de la tasca de recopilació de documents —J.M. Font i Rius, Cartes de Població (1969-83)— i de la recerca arqueològica impulsada per M. Riu, M. Mundó i Marcet, etc., cal remarcar que s’ha produït una renovació total dels coneixements tant de l’alta edat mitjana com de l’època de l’expansió i la crisi. En el primer apartat, l’obra de P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, segles X-XI (1975-76; traducció catalana 1979-80), analitza la formació de la Catalunya carolíngia i la formació de la societat feudal. J.M. Salrach, A. Altisent, P.H. Freedmann, J.C. Schideler, T. Bisson, M. Zimmerman, M. Barceló, etc., integren diverses línies de recerca d’aquest període amb excel·lents resultats. L’expansió i la crisi de la baixa edat mitjana ha centrat l’atenció de J. Hillgarth, M. del Treppo, C. Carrère, C. Batlle, J. Lee Schneidmann, P. H. Freedmann, etc. Les línies de recerca a les Illes i al País Valencià han comportat també notables avenços. M. Barceló i els seus deixebles R. Soto i J. Portella han centrat llur atenció en la societat musulmana i la conquesta catalana de les Illes, mentre que A. Riera Melis ho ha fet en l’estructura del comerç balear i les dependències que se'n deriven. Al País Valencià després de l’obra de J. Reglà i M. Sanchis Guarner, P. Guichard ha impulsat l’estudi de la societat islàmica valenciana, I. Burns la de la conquesta i repoblació al segle XIII, Th. Glick, E. Belenguer, A. Furió, F. Garcia, etc., l’estudi de diversos aspectes de l’economia i de la societat feudals, mentre P. Iradiel s’aboca més a l’estudi de la transició.
La història moderna ha experimentat un avenç més lent arreu dels Països Catalans i amb un desequilibri notable en favor del segle XVIII. A Catalunya els estudis de J.H. Elliott sobre el segle XVII, de J. Reglà sobre el bandolerisme i de M. Batllori sobre diverses facetes de la cultura moderna són punts de referència obligats. Les actuals àrees de recerca són, en primer lloc, la història agrària, àmbit privilegiat on s’apleguen l’estructura de la propietat de la terra, les relacions senyorials i els conflictes de classe. L’obra d’E. Serra és una aportació bàsica i revisa les tesis establertes pel mateix Vicens. En una línia de recerca semblant s’orienten G. Feliu, M. Duran, J. Dantí, etc. Pel que fa al segle XVIII, hi ha les aportacions que es prolonguen també al segle XIX de Ll. Ferrer, E. Tello, E. Vicedo, etc. Al País Valencià aquesta temàtica ha estat recollida en l’obra de J. Casey i E. Ciscar, i disposa també dels treballs de M. Peset, J.M. Palop Ramos, I. Morant, C. García Monerriz, P. Ruiz Torres, J. Millan, J.M. Iborra, etc. A les Illes cal esmentar els treballs de J. Suau, I. Moll, etc. El volum col·lectiu Terra, treball i propietat. Classes agràries i règim senyorial als Països Catalans (1986), és un recull ben significatiu de les darreres aportacions.
Una segona àrea de recerca centrada en el comerç colonial i les seves repercussions en el creixement català del set-cents, àrea que es troba en creixent expansió, disposa de les aportacions de C. Martínez Shaw, J.M. Delgado i J.M. Fradera, entre d’altres. El llibre El comerç entre Catalunya i Amèrica segles XVIII-XIX (1986), que recull les ponències del col·loqui celebrat a Mataró, és indicatiu de les perspectives existents. Un altre àmbit d’estudi, el de les institucions, ha estat impulsat per P. Molas (els gremis barcelonins), J.M. Torras Ribé (ajuntaments borbònics), E. Belenguer (les corts austriacistes), N. Sales (mossos d’esquadra, miquelets, quintes, botiflers, etc.). L’estudi dels conflictes socials i polítics —deixant a part l’obra de J.H. Elliott— constitueix l’aportació de J. Mercader pel que fa a l’època dels Borbó, d’E. Duran sobre les Germanies, més recentment de X. Torres sobre les bandositats, etc. Una altra àrea, constituïda per la història de les mentalitats, ha estat tractada per R. Garcia Cárcel, entre d’altres. Cal esmentar encara els estudis sobre la indústria precapitalista realitzats per Jaume Torres i Elias i d’altres, i les noves recerques de R. Fernández, A. Sánchez, etc., sobre la burgesia barcelonina i els orígens de la indústria cotonera.
Una darrera àrea de recerca, centrada en la història local, en el seu vessant de l’evolució de pobles i ciutats determinats, ha estat i és actualment objecte d’abundoses tesines de llicenciatura i de monografies, que han de permetre de superar els plantejaments barcelonins en la història dels Països Catalans; mentrestant, J. Amelang ha avançat en l’estudi de la formació de l’oligarquia barcelonina, i R. Grau, M. López, P. Sánchez i M. Arranz s’han centrat en l’estudi del creixement urbà barceloní. Cal esmentar també la celebració del Primer Congrés d’Història Moderna realitzat a la Universitat de Barcelona (1985) que significà la revisió, el balanç i la sistematització de les aportacions més recents en els diversos àmbits modernistes, l’aparició de Manuscrits. Revista d’Història Moderna (1985) vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona.
La historiografia contemporània ha tingut un sorgiment més tardà i ha assolit una expansió extraordinària els darrers anys. Ja s’ha indicat que el seu impuls fou un dels elements bàsics de la renovació historiogràfica. Entre les seves coordenades cal situar en primer lloc la història “agrària”, en un sentit molt ampli, que pot abastar des de l’abolició del règim senyorial fins a la conjuntura de crisi de la fi del segle XIX i els conflictes rabassaires, tot passant per l’anàlisi dels diversos aspectes de les transformacions que es produeixen al camp. E. Giralt des de la Universitat de Barcelona i des del Centre d’Estudis d’Història Rural (Centre d’Estudis Històrics Internacionals) i R. Garrabou n'han estat els impulsors juntament amb J. Torres i Elías, R. Aracil, etc. i, més recentment, A. Segura, A. Solà, E. Canales, S. Rovira, etc. Cal esmentar així mateix l’obra de J. Iglésies (1968), F. Simon i Segura (1964, 1973), A. Balcells (1968) i J. Martínez i Alier (1968), aquest darrer en una línia força innovadora. La creació de la revista Estudis d’Història Agrària (1978) i la celebració del Primer Col·loqui d’Història Agrària (1978) han estat fites importants en l’expansió i la consolidació d’aquest vessant. També al País Valencià ha tingut un important desenvolupament gràcies a J. Palafox, T. Carnero, J. Brines, M. Ardit, M. Garcia i Bonafè i P. Ruiz i Torres, entre d’altres. Quant a les Illes, cal esmentar els treballs de J. Suau i I. Moll. Una segona coordenada és constituïda per la historiografia vinculada a la Revolució Industrial i les seves conseqüències socials (moviment obrer, condicions de vida, transformacions demogràfiques i urbanes, etc.).
J. Nadal, col·laborador de Vicens i Vives (Història Econòmica d’Espanya, 1959), amb El fracaso de la Revolución Industrial en España (1975), replantejà i obrí tota una línia de treball a la qual s’ha sumat Jordi Maluquer de Motes i que han continuat, sobretot, Carles Sudrià i Albert Carreras. Una caracterització diferent de la industrialització i de la burgesia catalana és donada per M. Izard (1979); R. Aracil i M. Garcia Bonafè han abordat la problemàtica de la protoindustrialització, I. Terrades ha estudiat les colònies industrials (1979), etc. Quant al País Valencià, les primeres aportacions foren degudes a J. Fuster i E. Giralt, i foren replantejades per M. Garcia Bonafè, I. Burdiel, V. Martínez Santos, C. Ródenas, J. Sorribes, V. Soler i S. Forner que n'han mantingut la continuïtat tot entrant en aspectes diversos, també al primer terç del segle XX. Els estudis demogràfics tenen en Nadal un punt de referència obligat. Les transformacions urbanes derivades de la Revolució Industrial, molt vinculades al cas barceloní, són un centre d’atenció important (Primer Congrés del Pla de Barcelona, 1984) per part d’A. Garcia Espuche, M. Guàrdia Bassols, A. Solà, E. Badosa, C. Massana, etc. La història del moviment obrer té com a punt d’arrencada bàsic l’obra de J. Termes i M. Izard. J.M. Ollé i Romeu, J. Maluquer de Motes, J. Benet, C. Martí, A. Balcells, P. Gabriel, J.L. Martín hi han fet importants aportacions.
La tercera coordenada és marcada per l’obra de J. Fontana, que situa les directrius fonamentals per a l’anàlisi i la interpretació de la crisi de l’Antic Règim (La Quiebra de la Monarquia Absoluta, 1971, La crisis del Antiguo Régimen, 1979), així com de la implantació del règim liberal (1973, 1977), de diversos aspectes del nou-cents (Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX, 1975) i, juntament amb R. Garrabou, de la hisenda durant la guerra del Francès (1986). J. Mercader i Riba ha estudiat la Catalunya napoleònica (1949, 1978) i el règim de Josep Bonaparte (1971-83), mentre que els conflictes derivats de la implantació del model liberal d’estat burgès han estat estudiats per J. Torres i Elias (1967), J. Camps i Giró (1978), P. Pascual (1980), etc., en relació amb el carlisme i els moviments pagesos; i per J. Termes, A. Jutglar, J.A. Gonzàlez Casanova, F. Cucurull, etc., pel que fa al federalisme, estudiat al País Valencià per A. Cucó. Una altra coordenada és la història “política” i té com a centres d’interès, d’una banda, el catalanisme, els orígens i el caràcter del qual han estat diferentment analitzats per J. Solé Tura (1968) i per J. Termes (1974, 1985), mentre que les diverses formacions polítiques han estat estudiades per I. Molas, B. de Riquer (1977), J. B. Culla i Clarà (1986), etc. El valencianisme disposa dels estudis d’A. Cucó (1971, 1979), V. Franch (1980), R. Reig (1982), etc.; d’altra banda el caciquisme i la Restauració tenen en B. de Riquer un important punt de referència.
Les obres de C. Mir (1985) sobre Lleida i d’A. Yanini (1983) sobre el País Valencià en són les aportacions fonamentals. La cinquena coordenada és el camp de recerca obert per economistes historiadors respecte al pensament econòmic i les polítiques econòmiques governamentals: l’obra pionera d’E. Lluch (1973), la col·lectiva de F. Roca, F. Artal, C. Massana i E. Gasch (1977), i la de J. Palafox (1980) al País Valencià en són les principals mostres en el primer aspecte; mentre que en el segon cas cal citar F. Roca (1979, 1983) i J.M. Bricall (1970, 1979). Una altra coordenada important és centrada pels estudis sobre la Segona República i la Guerra Civil espanyoles, que disposaren de sengles col·loquis (a Tarragona, 1981, i a Barcelona 1979). E. Ucelay da Cal (1982) i F. Cucurull (1984) han bastit dues importants visions pel conjunt del període, mentre que els estudis monogràfics s’han desenvolupat, principalment, en el camp dels grups polítics i obrers: F. Bonamusa (1974, 1977), I. Molas (1972, 1974), R. Vinyes (1983), P. Pagès (1975), Anna Sallès; en el de les institucions, I. Pitarch (1977), Roig Rosich (1978), R. Alquézar (1986); mentre que l’anàlisi dels bombardeigs i de la repressió (J.M. Solé Sabaté, J. Villarroya —1981,1986—, etc.), les col·lectivitzacions (A. Pérez Baró, A. Monjo, C. Vega —1984—, etc., i A. Bosch al País Valencià); les monografies locals centren diverses línies de treball sobre la Guerra Civil. El franquisme, un dels períodes que presenta més deficiències a nivell historiogràfic, constitueix una altra de les coordenades. L’edició d'El Franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica, 1939-1975 (1981), obra col·lectiva feta sota la direcció d’E. Giralt, ha esdevingut de consulta obligada, i el Seminari organitzat pel Centre de Treball i Documentació (Barcelona, 1987) és l’intent més recent de replantejar algunes de les línies de treball.
L’estudi de la repressió rebé un primer impuls per part de J. Benet (1973) i, posteriorment, per part de J.M. Solé i Sabaté (1985). L’anàlisi de l’oposició ha estat objecte d’un tractament més polític que no pas històric fins a les aportacions de C. Molinero i P. Ysàs (1981, 1985), de J.M. Colomer (1978) i M. Caminal (1984), entre d’altres. Els estudis econòmics, tenen una tradició una mica més llarga: J. Sardà, J. Ros Hombravella, A. Montserrat, J. Clavera, A. Ribas i Massana (1978) etc. Finalment cal esmentar l’estudi de J. M. Colomer sobre el conflicte entre catalanisme i espanyolisme (1984) i les diverses aportacions —sovint realitzades des d’altres camps de les ciències socials— sobre temàtiques com la immigració (Termes, 1984), la llengua, etc. Per a completar el panorama historiogràfic cal assenyalar el sorgiment de tendències que han permès la incorporació de noves metodologies com és el cas de la història oral (M. Vilanova, C. Borderías, etc.) i la història de la dona (I. Segura, M. Salvà, M. Nash, etc.), i l’estadi, molt embrionari encara, dels estudis sobre l’Església: J. Massot i Muntaner (1975, 1978), M. Batllori (1979), R. Reig i J. Picó (1978) al País Valencià, sobre l’exèrcit: G. Cardona (1983), J. Lleixà (1986), la història de l’educació: P. Solà (1980), R. Toran i C. Cañellas (1982), i la història de la ciència: S. Riera (1983).
A nivell de síntesi i divulgació, la reedició de la Història de Catalunya (1963) i la publicació de la Història dels Catalans (1961-74, 5 vols.) de F. Soldevila, i l’aparició de les Biografies Catalanes (1954-61) marcaren un punt d’arribada i assenyalaren, alhora, un punt de partença. Fins l’any 1978 no aparegueren noves síntesis, que intentaren de superar plantejaments anteriors: la Història de Catalunya, obra col·lectiva en sis volums (1978-80), la Història dels Països Catalans dirigida per A. Balcells (1980-81), i la Història de Catalunya coordinada per Ph. Wolff i J. Nadal (1983). Entretant, E. Vallès publicà la seva Història Gràfica de Catalunya (6 vols; 1974-80) i J. Sobrequés dirigí la continuació de la Història Nacional de Catalunya d’A. Rovira i Virgili (1980), i inicià la publicació dels Cursos d’Història de Catalunya (diversos volums, des del 1978). En aquesta línia divulgativa cal esmentar també la col·lecció Conèixer la Història de Catalunya (1985-1986, recollint la sèrie Conèixer Catalunya, 1977-79). Finalment, Pierre Vilar assumí la direcció i J. Termes la coordinació d’una nova Història de Catalunya en set volums, el primer dels quals fou publicat pel març del 1987.
La historiografia catalana en el traspàs del segle XX al XXI
La historiografia dels Països Catalans rep la influència de les historiografies de la resta d'estats europeus i mostra una multiplicació d’àrees temàtiques i una juxtaposició d’enfocaments, que es pot contemplar en tota la seva magnitud en les col·leccions Història de la Cultura Catalana (1994), dirigida per Pere Gabriel, i Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995), dirigida per Borja de Riquer. En ambdós plantejaments ha pesat de forma significativa la història contemporània, que continua guanyant terreny en el món editorial.
Malgrat el pes creixent dels estudis d’història contemporània, la resta de camps historiogràfics no s’han quedat enrere en el seu desenvolupament qualitatiu. En el terreny de la prehistòria el salt endavant ha estat més que notable amb els importants avenços metodològics (estadística, informàtica, anàlisis fisicoquímiques) i les noves concepcions teòriques, deutores en bona part de la ‘Nova Arqueologia’ nascuda als EUA els anys seixanta i de les reaccions que generà. Si bé encara perdura la tradició de l’arqueòleg ‘buscador d’objectes’, en l’actualitat s’obre pas de manera creixent l’arqueologia processual, que relaciona l’evolució dels aspectes econòmics i socials de la cultura amb el medi. Una primera valoració d’aquesta evolució fou publicada a la revista Cota Zero, núm. 8, en forma d’article col·lectiu el 1992: ‘10 anys d’Arqueologia a Catalunya, 1981-1990’.
Els equips de treball de l’arqueologia catalana s’han escampat també per la resta de l’Estat espanyol, a Clunia i Atapuerca (Burgos), Gatas (Almeria) i Venta Micena (Granada) i fins a llocs com Egipte, Síria o l’Argentina. Són molts els noms per citar: E. Carbonell, J. Estévez, V. Lull, M.E. Sanahuja, A. Vila, etc. Els estudis d’història antiga han avançat els darrers anys en el procés d’aproximació al món clàssic a la península Ibèrica. A la tradicional influència alemanya reforçada per l’obra d’hispanistes com G. Aldölfy, T. Hauschild, i H. J. Dierner, s’hi ha sumat la influència creixent de la historiografia italiana (S. Mazzarino, A. Momigliano, M. Mazza, D. Musti, M. Torelli, etc.), de la francesa (M. Godelier, C. Meillassoux, J.P. Vernant, P. Lévêque, M. Clavel-Lévêque, etc.), ambdues amb presència notable d’investigadors de tradició marxista, i de l’anglosaxona (M. I. Finley, S. Keay, R.C. Knapp, L. Churchin, etc.). L’excavació arqueològica ha tingut un paper destacat en el procés esmentat, constatable al catàleg de l’exposició Roma a Catalunya (1992) o en les actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarragona, 1993).
La recerca arqueològica a Catalunya és força variada i activa, tal com palesen els nombrosos jaciments en curs d’excavació o els projectes d’investigació a llarg termini, desenvolupats mitjançant actuacions de salvament i intervencions programades sobre el mateix territori català, o bé en altres indrets d’Espanya i l’estranger on treballen equips de les universitats catalanes. L’arc cronològic de la recerca abraça un ampli espectre que va des de la primera prehistòria de la humanitat fins a l’antiguitat tardana. Pel que fa a la recerca més recent, cal destacar, en el camp de la prehistòria, la col·laboració de l’equip d’Eudald Carbonell de la Universitat Rovira i Virgili en els treballs realitzats al jaciment d’Atapuerca, com també la participació d’un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigit per Miquel Molist, en les excavacions de l’hàbitat neolític de Tell-Halula (vall de l’Eufrates, Síria). D’altra banda, respecte de la recerca protohistòrica a Catalunya, caldria mencionar els treballs arqueològics duts a terme a l'oppidum de l’edat del ferro dels Vilars (Arbeca), dirigits per Emili Junyent (Universitat de Lleida), a la ciutadella ibèrica de les Toixoneres (Calafell), dirigits per Joan Sanmartí (Universitat de Barcelona), i a l'oppidum del puig de Sant Andreu (Ullastret), a càrrec del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona; en altres indrets dels Països Catalans, destaquen els treballs d’excavació i restauració de les necròpolis talaiòtiques de Son Real i s’Illa des Porros, i del santuari de sa Punta des Patró (Santa Margalida, Mallorca), dirigits per Jordi Hernàndez i Joan Sanmartí (Universitat de Barcelona), i també del poblat talaiòtic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), dirigits per Vicenç Lull (Universitat Autònoma de Barcelona); en darrer terme, pel que fa a altres projectes desenvolupats a l’estranger, s’ha d’esmentar la missió arqueològica catalanoegípcia a Oxirrinc (Egipte), dirigida per Josep Padró (Universitat de Barcelona), i els treballs a la necròpoli fenícia d’Al-Bass (Tir, Líban) a càrrec d’un equip de la Universitat Pompeu Fabra, dirigit per Maria Eugènia Aubet.
Quant a l’antiguitat clàssica, és obligat constatar a Catalunya la continuïtat ininterrompuda de la recerca a la ciutat grecoromana d’Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries), i també els treballs arqueològics a la ciutat romana de Iesso (Guissona) dirigits per Josep Guitart (Universitat Autònoma de Barcelona), o la col·laboració d’un equip de la Universitat de Barcelona, dirigit per José Remesal, en les excavacions del mont Testaccio (Roma). La historiografia dedicada a l’època medieval ha superat el vell debat sobre el paper de l’arqueologia, que ara ja és considerada una part fonamental de la investigació. Hi ha contribuït la continuïtat en els treballs de jaciments concrets, com és el cas del de l’Esquerda, a Roda de Ter (Osona), o la celebració de reunions científiques periòdiques per divulgar els resultats de les excavacions. Una altra mostra d’aquesta consolidació és l’existència de les ‘Monografies d’arqueologia medieval i postmedieval’, de la Universitat de Barcelona, i la revista Arqueologia, sense oblidar la tasca duta a terme per museus i centres d’estudis comarcals i locals. Els camps d’investigació han variat de manera substancial.
En el terreny de la història medieval també l’arqueologia ha donat un salt endavant respecte de la ‘dictadura de les fonts escrites’ (pot resseguir-se a M. Riu, L’arqueologia medieval a Catalunya, 1989), amb l’interès desenvolupat per l’anàlisi del conjunt del teixit social, més enllà del protagonisme de les classes dominants i dels seus punts de vista reflectits en els documents. Així s’ha anat cap a l’estudi de les comunitats musulmanes de les Illes Balears i els seus sistemes d’explotació agrícola (M. Barceló) o la seva difícil pervivència, juntament a la dels jueus, en els regnes cristians (R.I. Burns, A. Pons, M.T. Ferrer).
Els temes relacionats amb l’economia i la crisi baixmedieval han estat substituïts per un creixent interès per les noves maneres d’estudiar la història social, com és el cas dels estudis sobre l’alimentació impulsats per Antoni Riera, o la història de la dona promoguda per historiadores com Milagros Rivera o Blanca Garí. Però també vells temes han estat revisats des d’una nova òptica: la visió sobre l’origen del feudalisme a Catalunya, que havia plantejat Pierre Bonassie i que continuà Josep M. Salrach, i de la naturalesa dels remences i el conflicte al camp medieval, on encara era present l’aportació de Vicens Vives, ha estat substituïda per les noves aportacions d’historiadors com Paul Freedman o Bisson. També els estudis d’història política han deixat el camp tradicional de la política exterior i el dret i s’han centrat en la implantació de les formes de poder estatal. En el camp de la hisenda, els treballs de Manuel Sánchez sobre la fiscalitat general han anat més enllà del caràcter descriptiu i han estudiat els orígens de l’estat. El mateix efecte han tingut els estudis sobre l’organització del territori vinculada a l’organització del poder fets per Flocel Sabaté. En l’àmbit de l’espai territorial, també s’han fet estudis concrets sobre les masies o les sagreres com els de Lluís Tó i Víctor Faries.
En l’àmbit de la divulgació i d’eines d’investigació i de divulgació, la historiografia medieval ha viscut un nou impuls de publicació de fons documentals per part de la Fundació Noguera i de modernització dels congressos d’història de la Corona d’Aragó que segueixen essent la fita més important dels medievalistes catalans. En la historiografia de l’època moderna, un dels esdeveniments més importants ha estat l’edició dels dietaris de la Generalitat de Catalunya, començada el 1994 (amb sis volums l’any 2000). Temàticament, la major dedicació que durant la dècada del 1980 havia tingut el segle XVIII, especialment des de la història econòmica, ha estat substituïda per altres temàtiques i altres centúries. Els estudis d’A. Muset sobre el comerç català a la península al segle XVIII han seguit les línies de Carlos Martínez Shaw i Josep M. Oliva Melgar en aquest camp, però l’impuls més important l’ha rebut la Catalunya dels Àustria. El III Congrés d’Història Moderna de Catalunya serví per a fer un detallat estudi de la qüestió sobre les institucions catalanes dels segles XVI i XVII. L’estudi d’institucions concretes ha estat aprofundit per Eva Serra o Tomàs de Montagut (amb treballs sobre la Diputació del general), per Oriol Oleart, Ernest Belenguer, Eva Serra i Àngel Casals, entre d’altres (amb estudis sobre les corts). Les institucions de la Corona no han rebut una atenció tan detallada, a excepció dels treballs prosopogràfics de Pere Molas i l’estudi de Josep M. Torras sobre la família Franquesa. Dins l’àmbit polític, un camp relativament nou és el que fa referència a la doctrina política. Els treballs de Joan Lluís Palos han tractat sobre el paper dels juristes en les posicions polítiques catalanes del segle XVII i els de Joan Pau Rubies, sobre el pensament jurídic català com a generador d’ideologia. Xavier Torres i Antoni Simón Tarrés s’han fixat en l’aparició de la identitat nacional catalana i la seva influència política.
D’altra banda la història institucional, referida al dret, les universitats, els poders locals tant rurals com urbans ha tingut igualment un notable desenvolupament (J.M. Font, S. Claramunt, V. Ferro). Igualment la història social, econòmica i de la vida quotidiana han entrat en expansió amb diversitat d’enfocaments (A. Barrera, P. Benito, C. Cuadrada, A. Furió, T.M. Vinyoles) i amb elles els estudis sobre les dones i/o sobre la seva inserció en la societat dels homes (M. Aventín, P. Iradiel, R. Narbona).
La historiografia de l’època moderna s’ha orientat els darrers anys cap als estudis sobre la cultura i les mentalitats d’una banda —seguint la línia marcada per l’escola dels Annales i figures pioneres com C. Ginzburg— i en l’anàlisi del poder social i polític —elits socials, administració pública, institucions, dret, etc.-. Els investigadors catalans o que treballen des d’universitats catalanes han tingut una notable aportació en ambdós terrenys, corroborada amb la seva presència com a autors en les obres de síntesi més recents com ara el Manual de historia de España. Siglos XVI-XVII (1991), on col·laboraren R. García Cárcel i A. Simón, o els volums 13 a 19 de la Historia de España en curs d’Historia 16 amb R. Fernández, C. Martínez Shaw i A. Simón. Pel que fa a la història contemporània la diversitat ha estat notable per temes i períodes, amb una certa preponderància, malgrat tot, dels estudis sobre el nacionalisme català o qüestions annexes. D’aquesta manera ocupà un espai central en les polèmiques el tema de la cultura del catalanisme amb intervencions per a tots els gustos (A. Balcells, J. Fontana, Ll. Marfany, B. de Riquer, R. Termes).
Fent un repàs temàtic, la revolució liberal i l’estructuració del liberalisme i els seus enemics han estat objecte de renovada atenció (Ll. Roura, I. Castells, J.M. Fradera, I. Burdiel, A. M. García Rovira), amb un paper especial dels estudis sobre carlisme als Països Catalans i un important debat sobre la seva interpretació comparada amb el conjunt espanyol (P. Anguera, J. Canal, R. del Río, J. Millán). L’antologia El carlisme. Sis estudis fonamentals (1993) és un bon punt de referència, així com diverses discussions aparegudes a la revista L’Avenç, sobretot durant el 1996. La llarga Restauració, que fou objecte del congrés de Manresa del 1992 commemoratiu de les Bases de Manresa, ha vist florir tota mena d’estudis arreu dels Països Catalans sobre el republicanisme (J. Clara, J.B. Culla, A. Duarte, R. Reig), l’obrerisme (F. Bonamusa, P. Gabriel, J. Serrallonga), els poders públics i la patronal (M. Risques, S. Bengoechea), l’església (J. Bonet, J. Figuerola, C. Martí), el món de la política i del caciquisme (B. de Riquer, G. Ranzato, M. Martí, C. Mir, A. Yanini), etc.
Com passa des de fa alguns anys, els estudis sobre el primer terç del segle XX han anat minvant, tot i que han aparegut algunes monografies significatives, com la que Jordi Pomés ha dedicat a la Unió de Rabassaires o la de Magda Sellés, sobre el Foment del Treball. La Dictadura de Primo de Rivera ha continuat en bona mesura en l’ostracisme i han cedit en intensitat els estudis sobre la República i la Guerra Civil Espanyola. Tot i així, les aportacions sobre aquest tema en l’àmbit més local no són gens negligibles, però encara falten treballs de síntesi adequats, si bé al País Valencià cal constatar encara un gran interès per la trajectòria política durant aquesta època, que ha produït interessants monografies els darrers anys (G. Sánchez, R. Moreno, A. Bosch i V. Comes). Han culminat en aquest període línies de treball encetades algunes a primers dels vuitanta sobre la repressió, els costos de la guerra, exili, etc. (P. Pagès, J.M. Solé, J. Villarroya, D. Díaz Esculias, V. Gabarda, F. Vilanova). Els estudis sobre el franquisme han tingut una diversificació i extensió territorial més que notable (C. Molinero, P. Ysàs, J.M. Thomàs, A. F. Canales, M. Marín, C. Santacana, J. Gallofré, J. Tébar, F. Morente, D. Ginard, J. Massot, J. A. Gómez Roda, I. Saz).
La Guerra Civil Espanyola continua mereixent algunes aportacions, encara que en menys mesura que fa una dècada. Cal assenyalar, però, l’estudi de David Ballester sobre la UGT i els treballs culturals de Francesc Foguet, Josep Faulí i Josep Massot. Els estudis sobre el període franquista han esdevingut darrerament una de les temàtiques estel·lars de la historiografia catalana. Val la pena destacar les aportacions sobre la repressió (Francesc Vilanova, Conxita Mir) juntament amb recerques sobre plataformes culturals (Hilari Raguer), l’Església (Josep Clara), el món empresarial (Aracil/Segura), l’estudi de les polítiques oficials respecte a Catalunya (Carles Santacana), biografies significatives (Joan M. Thomàs), l’obrerisme (Molinero/Ysàs), l’oposició (David Ginard, Antonieta Jarne), a més de múltiples estudis d’abast local i comarcal. Al País Valencià, cal assenyalar un potent nucli d’investigadors, entre els quals hi ha Ismael Saz i Albert Gómez Roda; a les Illes Balears, les aportacions de Josep Massot i David Ginard.
Cal destacar dues obres cabdals, que signifiquen a hores d’ara el compendi més actualitzat i rigorós de la nostra historiografia. Es tracta d'Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-99), en dotze volums, i de la Història de la Cultura Catalana (1994-99), en deu volums. La primera dirigida per Borja de Riquer i amb Jordi Casassas com a assessor; la segona dirigida per Pere Gabriel, amb Josep Termes com a assessor. També cal destacar la Història Econòmica de la Catalunya Contemporània (1988-94), en 6 volums, dirigida per Jordi Nadal i amb un ampli ventall de col·laboradors (J. Maluquer, C. Sudrià, A. Carreras, J. Calvet, E. Déu, J. Catalán, J. M. Benaul, J. Palafox) i que es diversificà pel terreny de la història agrària (R. Garrabou, E. Tello, P. Ruiz Torres, J. Pujol), la primera gran síntesi de la qual es pogué veure als tres volums de la Historia Agraria de la España Contemporánea (1985-86). La història econòmica cada cop té un tractament més independent i ha estat els darrers anys una de les especialitats que ha generat major nombre de publicacions i un salt qualitatiu notable. També han aparegut algunes obres amb una indubtable vocació d’eines de referència. Les més rellevants són la que coordinà Jordi Casassas sobre el món intel·lectual, el diccionari de partits polítics dirigit per Isidre Molas i Joan B. Culla i, finalment, la personal compilació de Francesc Roca sobre les teories de Catalunya. En l’àmbit espanyol, tot i que impulsat des de Catalunya, s’ha de fer constar l’aparició d’un innovador diccionari d’història de les dones, coordinat per Susanna Tavera.
Els estudis d’història econòmica i social han tingut un tractament nou pel que fa als segles XVI i XVII. La investigació sobre la Catalunya interior ha obert un debat sobre l’evolució econòmica en aquest període a partir de treballs de Xavier Torres i Albert Garcia Espuche i altres monografies locals. Pel que fa a l’agricultura, s’ha produït també un canvi d’orientació, i de l’estudi del pagès com a individu o com a membre d’una classe, s’ha passat a treballar la comunitat rural com a institució. El resultat han estat els treballs sobre béns comunals i sobre la comunitat pagesa i l’administració baronial d’autors com M.A. Sanllehy, V. Gual o J. Olivares. L’any 2000, tercer centenari del canvi dinàstic dels Àustria als Borbó, va fer revisar la guerra de Successió, tema dels treballs de Joaquim Albareda i Josep M. Torras que cercaven aprofundir el període del 1705 al 1714, un dels més desconeguts. Els decrets de Nova Planta posteriors foren revisats des d’una òptica jurídica per Josep M. Gay, però també s’insistí en el caràcter repressiu i militarista del nou règim que féu posar en qüestió l’abans indiscutit impuls econòmic proporcionat per la desaparició de les institucions forals. I si el XVIII havia estat durant la dècada dels vuitanta un segle estudiat sobretot des d’una perspectiva econòmica, els anys noranta primaren la visió des de l’àmbit cultural i de la identitat. Tot i que s’han continuat realitzant monografies sobre els canvis en el teixit productiu i sobre el comerç exterior, com els de Josep M. Delgado o Jaume Torres, els d’Ernest Lluch revisaren el pensament polític i cultural dels catalans del set-cents.
Darrerament els contemporaneistes han començat a prendre com a propi l’estudi de la transició democràtica, temàtica fins fa poc en mans de sociòlegs, politòlegs i periodistes. Fou molt significatiu un congrés celebrat a Mallorca, dirigit per Antoni Marimon i Sebastià Serra, i el recull de materials editats per Rafael Aracil i Antoni Segura, que al mateix temps és un testimoni de la revitalització del CEHI de la Universitat de Barcelona. Per a finalitzar, cal fer un esment a les anàlisis historiogràfiques publicades darrerament per Josep Fontana, Agustí Colomines/Vicent Olmos, i José Enrique Ruiz-Domenech, que són aportacions catalanes als debats historiogràfics generals. De la mateixa manera, i pel que fa a la historiografia catalana mateixa és important destacar l’aparició de dues biografies d’historiadors, que foren també activistes i polítics. Es tracta de Ramon d’Abadal, estudiat per Francesc Vilanova, i Miquel Coll i Alentorn, analitzat per Albert Balcells, una línia que ajuda a completar les biografies que es publicaren fa pocs anys sobre Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, i que s’enriqueix encara amb la publicació d’una llarga entrevista i un estudi sobre Miquel Batllori.
L’interès pel catalanisme ha renovat les recerques sobre el segle XIX, com mostren diverses obres de Pere Anguera, Isidre Molas o Lluís Costa, que aborden el paper de la llengua catalana o l’evolució d’importants dirigents socials i polítics del període. En aquest bloc sobresurt una important monografia dedicada a un dels principals líders catalanistes conservadors, Narcís Verdaguer i Callís, obra de Joaquim Coll. El debat sobre la significació social del naixent catalanisme del segle XIX ha rebut una contribució d’extraordinari interès, i que contesta la tesi d’un catalanisme rural i arcaïtzant. La recerca és obra de Joaquim Coll i Jordi Llorens, que han estudiat les biografies dels líders del catalanisme entre el 1882 i el 1900. La historiografia sobre el catalanisme ha de lamentar la mort, el 1997, de Vicente Cacho, un dels pocs estudiosos madrilenys que dedicaren bona part de la seva trajectòria intel·lectual a l’estudi del catalanisme. Poc abans de morir publicà un important estudi sobre Eugeni d’Ors, i pòstumament aparegué una obra de conjunt sobre el nacionalisme com a factor de modernització. També cal destacar la publicació de l’obra completa de Prat de la Riba, a cura d’Albert Balcells i Josep Maria Ainaud.
Pel que fa al valencianisme, cal esmentar l’actualització del llibre clàssic d’Alfons Cucó. I pel que fa a Menorca, l’aportació de Josep M. Quintana. La commemoració del centenari de la crisi del 1898 tornà a constatar el contrast entre la historiografia espanyola i la catalana en l’anàlisi d’aquella conjuntura. A Catalunya se celebraren diverses exposicions, amb els seus respectius catàlegs. La Generalitat de Catalunya promogué una publicació específica, coordinada per Agustí Colomines. També es publicaren monografies sobre les relacions amb Cuba (Oriol Junqueras), les Filipines (Joan Garrabou) o altres illes menors (Santiago Izquierdo). En la confluència dels estudis històrics i culturals se celebrà un congrés internacional sobre el 1898, que s’edità amb el significatiu títol 1898. Entre la crisi d’identitat i la modernització (2000). L’impacte d’aquesta conjuntura en el món mallorquí ha estat tractat per Damià Pons i Antoni Marimon.
La historiografia a l'Europa Occidental i als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial
La historiografia alemanya
La fi de la Segona Guerra Mundial comportà una transformació crítica de la historiografia alemanya, al principi limitada (F. Meinecke, S.A. Kaehler, G.A. Ritter, H. Herzler), i la integració d’elements de les ciències socials. R. Stradelmann s’ocupà dels moviments polítics, socials i revolucionaris i dels menestrals, però fou T. Schieder, que tractà la metodologia, qui més hi influí al principi dels anys 50. Aviat fou constituït un institut d’història contemporània (1951); hom publicà les Vierteljahrsheften für Zeitgeschichte (‘Quaderns trimestrals d’història contemporània’, 1953) i creà una Komission für die Geschichte des Parlamentarismus und der politischen Parteien, (‘Comissió d’estudi per a la història del parlamentaris i dels partits polítics’). Al seu torn, W. Conze desenvolupà la Strukturgeschichte, que estudiava les estructures en la continuïtat i el canvi, i en la qual la sociologia, la politologia i l’economia tenien una gran rellevància. Destacà, així mateix, les relacions i moviments socials col·lectius, i el valor dels mètodes tipològics. El Geschichtliche Grundbegriffe. Historisches Lexikon zur politisch-sozialen Sprache in Deutschland (‘Conceptes fonamentals d’història. Diccionari històric del llenguatge polític i social a Alemanya’, 1972), que Conze edità amb O. Brunner i R. Koselleck, relacionà la història conceptual, cultural i política. El mateix Conze creà el Institut für Sozial-und Wirtschaftgeschichte (‘Institut d’història social i econòmica’), el Arbeitskreis für moderne Sozialgeschichte (‘Grup de treball per a l’estudi de la història social moderna’), sobre obrerisme, família, menestralia i burgesia, i la col·lecció Industrielle Welt. De la història econòmica cal destacar W. Fischer i W. Köllmann, els quals s’ocuparen dels inicis de la industrialització amb anàlisis regionals o locals. R. Braun estudià els anys 60 i 70 el canvi en les formes de vida i en la cultura durant la industrialització. El 1961 F. Fischer reobrí amb Griff nach der Weltmacht (‘La lluita per l’hegemonia mundial’) la polèmica sobre la culpabilitat d’Alemanya en l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que conduí a la dels orígens del nacionalsocialisme, en la qual aprofundiren alguns alumnes. Cap als anys 70 hom inicià el corrent de la nova història social crítica (J. Kocka i H-U. Wehler), que volia superar l’estructural i a la qual, però, hom ha retret una excessiva politització. Caracteritzada per l’ús de la teoria i la interdisciplinarietat, ha donat origen a la col·lecció Kritische Studien zur Geschichtswissenschaft (‘Estudis crítics d’historiografia’, 1972), i a la revista Geschichte und Gesellschaft (‘Història i societat’, 1975). En són també representants H. Berding, H. Mommsen, H-J. Puhle, W. Schieder i H. A. Winkler i, fora d’Alemanya, G.D. Feldman, C.S. Maier i S. Volkov. Els darrers anys ha estat tema central la manca de democratització política de l’Estat. Wehler ha parlat de discrepància entre el ritme de l’economia i la manca de modernització en les relacions socials i la política com a conseqüència d’elements feudalitzants en les elits sòcio-polítiques. Historiadors anglesos d’influència gramsciana (G. Eley, D. Blackbourn, R. Evans) han criticat Wehler i han sostingut la no existència d’una ‘via normal’ de modernització.
També adquirí relleu la Alltagsgeschichte (història quotidiana), amb components ecologistes i de crítica de la societat industrial, que ha integrat elements de l’antropologia, la psicologia, la geografia, la biologia, la medicina i la història oral. G. Oestreich ha ideat el concepte Sozialdisziplinierung (disciplinament social) per a caracteritzar la modernització. La història agrària s’ha centrat en l’alliberament pagès, el canvi de les formes de vida al camp per la proletarització, la industrialització d’antics territoris agraris i la introducció del capitalisme (C. Dipper, W. Kaschuba i C. Lipp, J. Mooser, R. Schüren). A la protoindustrialització s’hi ha dedicat el Max-Planck-Instituts für Geschichte, que ha utilitzat elements de la història econòmica, social i cultural, i de l’antropologia, l’etnografia, la geografia i la demografia històrica (A.E. Imhof, J. Schlumbohm). P. Marschalck, H. Bickelmann, K.J. Bade i D. Langewiesche han estudiat els moviments migratoris dels segles XIX i XX. Els darrers decennis hom ha aplicat mètodes de la demografia històrica a la urbanització (W. Köllmann, J. Reulecke, W.H. Hubbard, W.R. Krabbe) i ha crescut l’interès per les formes d’habitatge (P. Kirsch, C. Wischermann). Es troba en expansió la història de la família, la seva funció sòcio-econòmica, les relacions entre els sexes i les generacions, i l’edat (P. Borscheid, W. Conze, K. Hausen, J. Kocka, M. Mitterauer, H. Rosenbaum, R. Sieder, I. Weber-Kellermann). Han augmentat les publicacions sobre història de la dona (R.E. Böttcher-Joeres, U. Engelhardt, U. Frevert, U. Gerhard, M.J. Maynes, H-U. Wehler, D. Winkler), i hom ha tractat també el sexe, l’edat i la desigualtat social relacionada amb les minories ètniques i religioses, el treball, els ingressos, i el grup i la classe social (J.R. Gillis, A. Herzig, K. KleBmann, M. Mitterauer, K. Murzynowska, H. Reif, R. Rürup, K. Tenfelde); també han estat objecte d’estudi la pobresa, la malaltia i la criminalitat (D. Blasius, U. Frevert, C. SachBe, F. Tennstedt); el temps lliure, els rituals, els gestos i els símbols, la festa, la pietat popular, les mentalitats i l’honor (H. Bausinger, R. van Dülmen, A. GrieBinger, W. Kaschuba, G. Korff, M. Scharfe, N. Schlindler, V. Sellin) i l’educació (R. Bölling, K.H. Jarausch, D.K. Müller). La història quantitativa (W. Bick, G. Botz, J. Kocka, C.A. Lückerath, K. Schmid) ha estat útil per a l’elaboració de biografies col·lectives i l’estudi de la mobilitat social, i existeix una Arbeitsgemeinschaft für Quantifizierung und Methoden in der historisch-sozialwissenschaftlichen Forschung (Associació per a la quantificació i mètodes en la recerca històrica i social), la col·lecció sobre recerca historiogràfica Schriftenreihe historisch-sozialwissenschaftlicher Forschungen i la revista Historische Sozialforschung Quantum-Information.
Hom també ha realitzat treballs sobre desigualtat, mobilitat i grups socials, els quals han tractat sobre mentalitats, experiències i hàbits (H. Kaelble, A. Jeck, G. Schildt). És molt important la historiografia sobre la classe treballadora (K. Tenfelde, G.A. Ritter), especialment els estudis regionals o locals (W. Conze, U. Engelhardt, D. Langewiesche, H-J. Rupieper, G. Schulz, R. Vetterli). Darrerament, hom ha estudiat la cultura obrera (J. Kocka, V. Lidtke, G.A. Ritter), el conflicte i la protesta socials (J. Bergmann, A. GrieBinger, R. Hohorst, K. H. Jarausch, W.J. Mommsen, C. Tilly, R. Tilly); els moviments vaguístics (D. Geary, H. Kaelble, H. Volkmann). Hom també ha treballat sobre classes menestrals (W. Conze, A. GrieBinger, K.H. Kaufhold), i empleats (R. Engelsing, G. Schulz). L’anàlisi de la burgesia ha estat impulsada pel Sonderforschungsbereich Sozialgeschichte des neuzeitlichen Bürgertums in Deutschland im internationalen Vergleich (‘Recerques en l’àmbit de la història social de la burgesia contemporània a Alemanya en el context internacional’) i el grup d’investigació Bürger, Bürgerlichkeit und bürgerliche Gesellschaft. Das 19. Jahrhundert im europäischen Vergleich (‘Burgesos, burgesia i societat burgesa. El segle XIX en el context europeu’) de la Universitat de Bielefeld. La Gesellschaft für Unternehmensgeschichte (‘Associació per a la història de l’empresa’) i la seva revista han promocionat l’estudi dels empresaris (J. Kocka, H.J. Teuteberg, F. Zunkel). Hom també ha dut a terme investigacions sobre la petita burgesia (R. Gellatelly, T. Braatz, D. Winkler), els professionals liberals (W. Conze, J. Kocka, K. Vondung) i els funcionaris (J.R. Gillis, H. Henning, H. Rosenberg). Han rebut un fort impuls la història del dret (D. Grimm, W. Hromadka, H. Steindl), del parlamentarisme, dels partits polítics (especialment el nacionalsocialista) i de les eleccions (T. Childers, R.F. Hamilton, R. Heberle, M. Niehuss, S. Schumann), i els estudis sòcio-polítics (J. Albert, W.J. Mommsen, G.A. Ritter, F. Tennstedt). També han estat analitzats els moviments de protesta pagesos (P. Blickle, W. Schulze) i la Il·lustració (H. Kiesel, F. Kopitzsch). H. Klueting i un grup de la Universitat de Trèveris (W. Schieder, C. Dipper, A. Kube i M. Müller) han tractat de la secularització. C-L. Holtfrerich i M. Schneider han participat en el projecte d’investigació internacional interdisciplinari Inflation und Wiederaufbau in Deutschland und Europa 1914-1924 (‘Inflació i reconstrucció a Alemanya i Europa’). W. Conze i M.R. Lepsius tingueren cura el 1983 d’un volum sobre continuïtat o discontinuïtat d’estructures i tradicions. Pel que fa al nacionalsocialisme, M. Jamin i M. Kater n'han estudiat l’organització del partit; T. Childers, J.W. Falter, R.F. Hamilton, R. Heberle les eleccions; T.W. Mason, A. von Saldern les classes i grups socials; D. Peukert, J. Reulecke la reacció de la població; i M. Broszat i el projecte Widerstand und Verfolgung in Bayern 1933-1945 (resistència i persecució a Baviera entre 1933-45) la resistència. El 1986 un article de E. Nolte inicià un corrent revisionista del nazisme (J. Fest, A. Hillgruber), que donà lloc a l’anomenada ‘polèmica dels historiadors’ (Historikerstreit) sobre la responsabilitat dels crims comesos durant el període nazi i les seves versions historiogràfiques.
La historiografia alemanya ha mostrat a través de les trobades bianuals més recents (Historikertage) que la reunificació alemanya ha obert noves perspectives i que la comparació sistemàtica amb altres països ha dissolt en bona mesura components essencials del debat sobre l’especificitat de l’evolució de l’Alemanya contemporània (Sonderweg). Mentre s’ha allunyat l’òptica de considerar el seu país mancat ‘d’allò burgès’ (Bürgerlichkeit) en la seva evolució històrica (tal com ha assumit un dels teòrics de l’especificitat alemanya, H. U. Wehler, del grup de Bielefeld) i s’han anat tancant les agres polèmiques que se centraven en l’oposició entre historiadors de la vida quotidiana (Alltagsgeschichte) i la història de les estructures, ha crescut l’interès per a eixamplar els estudis cap a l’antiga RDA, comparant nacionalsocialisme i ‘socialisme real’ i s’ha diversificat la ‘polèmica dels historiadors’ (Historikerstreit) sobre el passat nazi. L’Institut d’Investigacions en Història Contemporània de Potsdam (C. Klessmann, J. Kocka) ha difós la idea que malgrat les similituds burocraticoadministratives, la dictadura de la RDA mai no fou militarista ni agressiva en política exterior a diferència del que s’esdevingué amb el III Reich, com a punt de partida, li ha relativitzat la visió d’E. Nolte de dos ‘terrors’ paral·lels.
L’altra gran polèmica se centra en la periodització del segle XX: un segle XX ‘curt’ com proposen E. Hobsbawm (1914-89) o E. Nolte (1917-89) des de punts de vista oposats, o bé un segle XX ‘llarg’ (1880-final obert). Mentrestant, la polèmica dels historiadors sobre el nazisme ha passat a ser una peça més del debat polític molt més que no pas un debat acadèmic. Les investigacions publicades recentment i els treballs en curs es mouen ara en el terreny de la societat i la cultura, i s’obren a perspectives antropològiques molt en la línia de l’estudi pioner d’E.P. Thompson de The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century (‘Past and Present’, 1971) o del més recent d’E. Hobsbawm The Invention of Tradition (1983).
La historiografia francesa
Pel que fa a la historiografia francesa, el trencament amb la història positivista l’havien realitzat M. Bloch i L. Fèbvre el 1929 als Annales d’histoire économique et sociale, però també hi col·laboraren l’escola de geografia de Vidal de la Blanche i la història econòmica (F. Simiand, E. Labrousse). Labrousse relacionà la constitució i la divisió dels grups socials amb els canvis econòmics, investigà els canvis polítics i institucionals més importants de la França del segle XIX i les depressions econòmiques, i intentà amb G. Lefebvre interrelacionar les crisis polítiques per a explicar les causes econòmiques i socials de la Revolució Francesa. P. Vilar en lligà els plantejaments amb els del materialisme històric i proposà que la història havia d’explicar com i per què hom esdevenia pobre o ric. Basat en els ‘cicles labroussians’, Le Roy Ladurie definí les quatre fases de l’estructura: benestar, crisi, depressió i creixement. L’herència de Labrousse és patent a la Histoire économique et sociale de la France (1977-82), a cura d’ell mateix i F. Braudel. En aquesta obra és present també la història quantitativa, ja que l’escola labroussiana féu dels preus un instrument bàsic per a determinar les conjuntures. Els primers estudis se centraren, sobretot, en la classe pagesa de l’Antic Règim, que analitzaren a partir dels moviments dels preus, el desenvolupament de la producció, el repartiment dels béns i les crisis agràries (C. Carrier, G. Déssert, G. Dupeux, P. Goubert, J. Goy, R. Hübscher, J. Jacquard, C. Mesliand, H. Neveux, Le Roy Ladurie). Tot i que R. Mousnier i la seva escola (Y.M. Bercé, M. Foisil) tingueren un altre punt de partida, l’estudi de les revoltes pageses dels segles XV al XVIII, aprofundiren, com els labroussians, en la tecnologia i la condició agràries.
La profusió de treballs monogràfics sobre aquest àmbit des dels anys 60 permeté l’aparició de la Histoire de la France rurale (1975-76) dirigida per G. Duby i A. Wallon, la qual, més tard, conduí a l’elaboració d’una Histoire de la France urbaine (1980-85), també dirigida per Duby, tot i el menor desenvolupament de les investigacions sobre història urbana i burgesia. Aquesta darrera temàtica, primer fou tractada pels autors (G. Jacquemet, J.P. Brunet, A.Daumard, P. Deyon, M. Garden, R. Gascon, P. Guillaume, E. Labrousse, J.C. Perrot) a partir dels models aplicats a l’Antic Règim: moviments dels preus, ingressos i nivells materials, repartiment i canvis en les relacions de poder, etc. Això, i el fet que la majoria d’obres eren d’àmbit regional o local, dificultà els intents d’establir un model de societat industrial; el primer no es produí fins el 1964 (G. Dupeux). Cap als anys 70 hom inicià les anàlisis de grups socials: els pobres a l’Antic Règim (J.P. Gutton), les classes parlamentàries (M. Cübells), els grans comerciants (L. Bergeron), els professors (P. Gerbod), els oficials (W. Serman), els financers (F. Bayard, D. Dessert), els empleats (L. Boltanski), etc. Els estudis sobre classe empresarial han estat sovint d’àmbit local o limitats a empreses concretes (A. Baudant, S. Chassagne, J.P. Daviet, C. Fohlen, P. Léon), però hom ha intentat alguna síntesi (F. Caron, M. Levy-Leboyer). Ja als anys 80 hom ha treballat sobre metges (J. Léonard), jutges (J.P. Royer, R. Martinage, P. Lecocq) i empleats, sobretot les dones que treballaven a correus (D. Bertinotti). Però el grup més estudiat ha estat el dels petits empresaris, menestrals i comerciants, gràcies a la constitució d’un equip internacional d’investigació (J. Le Yaouang, A. Faure, P. Nord, H.G. Haupt) dirigit per P. Vigier. Pel que fa a la classe obrera, hom ha treballat sobre el sector de la construcció (A. Corbin), el tèxtil (P. Bois, G. Désert, G. Garrier), les idees i les institucions (G. Bourgin, E. Dolléans, E. Labrousse). S'hi han dedicat historiadors radicals com M. Dommanget i J. Maitron, el qual fundà la revista L’Actualité de l’Histoire (la succeí Mouvement Social), i que inicià (1964) el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français, i A. Kriegel, el qual intentà una anàlisi etnogràfica del comunisme francès. Seguint les pautes economicistes d’E. Labrousse també treballaren sobre classe obrera durant els anys 70 R. Cazals, Y. Lequin, M. Perrot i R. Trempé. Ja als anys vuitanta, cal destacar les obres de Y. Cohen, A. Forcaut, P. Fridenson, G. Noirel, S. Schweitzer, P. Videlier, que s’atansen fins al segle XX; les elaborades al centre Pierre-León de Lió; i les que, sobre la dona treballadora, ha impulsat el seminari dirigit per M. Perrot.
Altres temàtiques que han centrat l’atenció dels historiadors són l’Església, sobretot pel que fa a les diòcesis (G. Cholvy, Y.M. Hilaire, C. Langlois, C. Marcilhacy), la demografia històrica (J.P. Bardet, J. Dupaquier, P. Goubert, A. Perrenoud, J.P. Poussou, E. Le Roy Ladurie), les presons, la dona i la vida privada (M. Perrot), l’esport i el cinema (R. Hübscher), la prostitució, el sexe, els animals (R. Delort), les olors (A. Corbin), etc. Cal destacar l’obra de M. Agulhon, el qual ha treballat sobre ciutats petites, monuments commemoratius i simbolisme. Aquest autor ha desenvolupat el concepte de ‘sociabilité’, que ha influït l’orientació de molts treballs (A. Prost, D. Roche). Els anys vuitanta s’ha produït un apropament a la historiografia anglosaxona que ha implicat nous plantejaments (sovint pels mateixos anglosaxons), i fins i tot el qüestionament de la tradicional divisió entre història moderna i contemporània en el punt de la Revolució (J. Nicolas, D. Woronoff). Així, C. Tilly ha estudiat la Vendée, W. Sewell la mobilitat social a Marsella, T. Margadant la revolta de desembre del 1851, L. Hunt i C. Fairchild les ciutats de l’Antic Règim, J. Merriman les del segle XIX, J. Scott els treballadors del vidre, W. Reddy els del tèxtil. També són fenòmens característics la tendència cap a temes relacionats amb la vida quotidiana, els hàbits, els costums i les mentalitats; el retorn a les fons literàries i l’entusiasme per la biografia i la prosopografia.
En les darreres dècades, la historiografia francesa s’ha vist afectada fortament per l’interès renovat per la història cultural (J. Revel, A. Burguière). Una identitat nacional francesa que alguns veuen amenaçada i d’altres simplement qüestionada ha desencadenat una munió d’estudis que tenen com a objecte central els elements simbòlics i els imaginaris col·lectius, en la línia també de la ‘invenció de la tradició’. Destaca poderosament l’obra monumental dirigida per P. Nora, Les lieux de la mémoire, 8 vols. (1984-92). Aquests ‘llocs’ de la memòria han estat revisats a la llum de les constants commemoracions que han tingut lloc a França els darrers anys (bicentenari de la Revolució Francesa, cinquantenari de la fi de la Segona Guerra Mundial), cosa que ha obligat els historiadors francesos a enfrontar-se als seus mites nacionals, fins als més tòpics (G. de Puymège, Chauvin, le soldat laboureur, 1993). Les revisions dels mites culturals i de l’obertura a la influència de nous camps de treball —antropologia, lingüística, etc.— han obert pas a nous plantejaments també en la història política, que disposa ara d’unes bases renovades i capaces de posar en primer pla temes com els de Vichy i la resistència (T. Wolton, M. Winock). D’altra banda, la formació de les elits intel·lectuals ha continuat disposant d’un espai privilegiat, tant les elits burocraticoestatals (F. Dufay, P.M. Dufort), com les socialistes (Ch. Prochasson), com les elits intel·lectuals com a grups de pressió i de creació d’opinió pública (Ch. Charle).
La historiografia anglosaxona
Els anys quaranta del segle XX es difongué en la historiografia britànica un nou corrent que s’autoanomenava ‘història social’ i que rebutjava la història política (A. Bryants, A. L. Rowses, G.M. Trevelyan i C.V. Wedgwoods). Però aquest corrent influí poc en les universitats, on hom mantingué una història positivista, polititzada i imperialista, com la impartida per J. Seeley. En canvi, la història econòmica experimentà un gran desenvolupament. El seu principal representant, R.H. Tawney, exercí una forta influència sobre historiadors com C. Hill i L. Stone. Molt lligat al de la història econòmica fou el desenvolupament de la història de la classe treballadora des dels anys 50, que també es produí fora de la universitat en instituts per adults, escoles populars o en la ‘Workers Educational Association’. Durant els anys 50 i 60 cal destacar les obres de H. Pelling, J. Saville, i A. Briggs, el qual el 1960 presidí la recent constituïda Society for the Study of Labour History. Amb el seu finançament, J. Bellamy i J. Saville iniciaren un Dictionary of Labour Biography. A. Briggs dirigí també a la Universitat de Leeds un equip (D. Read, J.F.C. Harrison) que recuperà la història política i la connectà amb l’econòmica i la cultural. L’any 1963 E.P. Thompson publicà The Making of the English Working Class, que significà, per la seva orientació cultural i antropològica, un trencament amb les obres que sobre el tema hom estava realitzant en aquell moment, centrades en les institucions i els sindicats. Les publicacions i el Center for Social History de la Universitat de Warwick, que dirigí des del 1968, difongueren els seus plantejaments historiogràfics (A. P. Donajgrodski, D. Hay, D. Jones, A. Mason, D. Philips, E. Yeo, S. Yeo, J. Walton). Thompson formava part, amb C. Hill, R. Hilton, E. Hobsbawm i R. Samuel, del Communist Party Historians Group, que el 1952 havia iniciat l’edició de la revista Past and Present. Entre els primers col·laboradors de la revista, no solament marxistes, hi havia també sociòlegs (P. Adams i G.C. Homans) i antropòlegs (M. Gluckman). Hom també desenvolupà aleshores la història urbana, on també foren pioners els treballs d’A. Briggs. Tanmateix, el màxim impulsor fou H.J. Dyos, el qual, a més de realitzar nombroses publicacions sobre la temàtica, creà el Urban History Group. Una altra disciplina que rebé un fort impuls els anys 60 fou la demografia històrica. A les primeres investigacions (K.H. Connell, T.H. Hollingsworth, J. Saville), els seguí la constitució per P. Laslett, R. Schofield i E.A. Wrigley del Cambridge Group for the History of Population and Social Structure —que coordinà moltes de les recerques, especialment, sobre reconstrucció familiar al segle XIX—, i de la revista Local Population Studies. Ja a la segona meitat dels anys 70, M. W. Flinn treballà sobre demografia històrica a Escòcia i creà una escola d’història social a Edimburg. La història oral també penetrà amb força de la mà d’escriptors com G.E. Evans, antropòlegs com E. Cregeen i, sobretot, de P. Thompson i els seus companys de la facultat de sociologia de la Universitat d’Essex (T. Lummis, T. Vighe).
També treballaren sobre diverses temàtiques utilitzant com a mitjà la història oral T. C. Barker, J. Marshall, T. Thompsons, B. Williams. Aviat tingueren en la revista Oral History’el seu òrgan de comunicació. El Social Science Research Council col·laborà financerament en moltes de les investigacions realitzades després de la seva constitució el 1966. A la meitat dels anys 60, i gràcies a l’impuls de R. Samuel, hom anà consolidant al Ruskin College d’Oxford l’anomenat moviment del History Workshop, que des del 1976 edità una revista pròpia. L’objectiu principal d’aquest moviment era integrar dins la ciència històrica les investigacions sobre les formes de vida i les experiències de les classes populars (el treball, la cultura material, les relacions de classe, les desigualtats sexuals i la família, l’escola i la llar, etc.). Les investigacions sobre història de la dona, a les quals la Oral History i la History Workshop serviran de trampolí, hauran d’esperar al final dels anys 60 per a assolir relleu (L. Davidoff, A. Davin, C. Dyhouse, C. Hall, E. Roberts, S. Rowbotham). Els anys 60 i 70 també donaran lloc a la consolidació de la nova història social amb voluntat interdisciplinària. H. Perkin, que investigà el sorgiment de les classes i llurs ideals, en fou un dels primers representants, al qual seguí E. J. Hobsbawm, que el 1971 dirigí l’edició d’una col·lecció sobre aquesta temàtica. El 1976 fou constituïda la Social History Society of the United Kingdom, i la revista Social History. A final dels anys 70 tingué lloc un debat sobre les possibilitats de continuïtat de la història social (T. Judt, E.J. Hobsbawm, L. Stone). Tanmateix, tot i les seves limitacions, aquesta sembla gaudir de força vitalitat, testimoniada per la publicació de col·leccions des d’aquesta perspectiva en dates recents, entre les quals destaquen les dirigides per J. H. Plumb (1982) i A. Briggs (1983). El creixent interès pels aspectes culturals i antropològics de la societat ha fet que darrerament hom s’ocupi de noves temàtiques, com ara les creences, la literatura i la parla de les classes populars (C. Hill, G.S. Jones, B.J. Obelkevich, L. Stone, K. Thomas).
Les agitacions produïdes als EUA els anys 60 comportaren en la historiografia nord-americana el desenvolupament de noves temàtiques i l’aparició d’associacions com la Social Science History Association i d’un incomptable nombre de revistes com Journal of Urban History’ Ethnic History, Journal of Family History, etc. Les investigacions sobre història de la dona augmentaren (P. Baker, N.F. Cott, E. Hyler May, D. Scott Smith, P. Smith) i, si les primeres eren centrades en fets històrics (B.L. Epstein, E. Flexner, B. Glassman, M.B. Norton), aviat foren ampliades a les desigualtats econòmiques i sexuals, al treball professional i a casa, als diversos grups ètnics i als negres, a les comunitats i les associacions, a la família, l’Església i la formació —darrerament anomenada history of gender (‘dels sexes’)— (B.J. Berg, C.N. Degler, P.R. Hill, B. Mayer Wertheimer, T. Dublin, D.M. Katsman, B. Laurie, N. Schrom Dye, W.D. Wandersee, S. Ware). Un altre camp que ha adquirit relleu és la història dels grups ètnics, especialment la immigració (G. Alter, R.H. Bayor, A. Goren, O. Handlin, T. Kessner, B. Laurie, H. S. Nelli, M. P. Weber), tema que ha comportat polèmiques (M. Garcia, O. Handlin, R.J. Vecoli ) i el desenvolupament de teories diverses: ‘melting pot’, ‘americanització’, ‘pluralisme’, etc. Un nombre considerable d’investigacions ha estat dedicat a la història dels negres: desigualtats, paper en la societat americana, subcultures, mobilitat (J.W. Blassingame, D. Daniels, S.L. Engerman, R.W. Fogel, H.G. Gutman, T. Hershberg, D. Katzman, M.D. Kilson, K.L. Kusmer, L.W. Levine, J.J. Moraz, H.N. Rabinowitz). La història de la família, estretament relacionada amb la demografia històrica, ha tractat de les diferències entre grups ètnics, races i grups socials i del paper del treball, els conflictes generacionals, les dimensions i el tipus de família, els canvis en els valors i les formes de vida, el ‘cicle vital’, la reconstrucció genealògica, etc. (W. A. Achenbaum, J. Bodnar, J. Demos, R. Easterlin, J.A. Fishman, P.J. Greven, T.K. Hareven, S.P. Hays, J.K. Kett, J. Modell, V. Nahiry, N. Ryder, M.P. Ryan, R. Sennett, R.R. Seward, B.M. Tucker, M.A. Vinovskis).
Pel que fa a la classe treballadora, hom havia estudiat ja els sindicats i llur paper, però els anys 60 amplià el seu camp a l’origen ètnic, la raça, la família, el temps lliure, la religió, la cultura i les relacions socials, els canvis en les idees i els valors, la mobilitat, sovint en treballs locals, i els anys 70 al lloc de treball, l’organització, el rendiment, el procés de treball etc. (D. Broody, J.T. Cunbler, M.J. Doucet, R.C. Edwards, P. Faler, H. Gutman, R. Langenbach, D. Montgomery, D. Nelson, R. Oestreicher, D. Walkowitz). Hom també ha tractat de l’educació (R.D. Cohen, M. Katz, J. Kett, R.L. Numbers, A.J. Russ, S.K. Schultz, D. Tyack) i la medicina (S. Galishoff, C. Rosenberg, L. Veysey, J. Walzer Leavitt); amb relació a aquests camps, hom ha desenvolupat la ‘teoria del domini de les elits’, que ha causat polèmica. J.W. Hurst, M.J. Horwitz, S. Kutler i R. Silverman han investigat sobre història del dret; R.W. Goherthy, P. E. Johnson, P. Kleppner, M. Marty i R. Stark entorn les religions i l’alliberament dels condicionants confessionals i teològics; I. M. Destler, M. Hogan, A. Iriye, R. Levering, T. McCormick i R. Werking sobre les relacions internacionals i llurs arrels socials. Els estudis sobre mobilitat social han estat centrats en la mobilitat vertical i les seves variants ètnico-culturals (H.P. Chudacoff, D. Esslinger, T. K. Hareven, J. Modell, S. Thernstrom, M.P. Weber); però hom també ha analitzat la mobilitat geogràfica (P.R. Knights). Existeixen alguns treballs sobre les elits sòcio-polítiques (F. Cople Jaher, E.D. Digby Baltzell, J.N. Ingham), però n'hi ha pocs sobre les classes mitjanes (P.R. Decker, J. Kocka, M.P. Ryan, R. Sennett). L. Baritz, W.R. Brock, S. Haber, J. Israel, S. Skowronek i D. Montgomery han dut a terme investigacions sobre l’administració o l’organització empresarial. Branques amb pes creixent són la història de l’educació, de la ciència, de la tècnica i de les professions científiques (W.R. Brock, M. Furner, J.H. Madison, S.P. Hays). També la història política ha estat renovada i hom ha analitzat noves problemàtiques, com ara les arrels econòmiques i socials de la política (S.P. Caine, J.R. Gusfeld, D. Kirschner); W.D. Burnham ha distingit sis etapes en la història política que fan referència a la relació entre votants i partit; P. Kleppner i V.O. Key han estudiat el sistema de partits; i L. Benson i S.P. Hays el condicionament del vot. L’anàlisi del comportament electoral començà a centrar l’atenció ja als anys 50, però des dels anys 70 hom hi ha introduït nous condicionants, com ara els ètnico-culturals, la religió, la família i el grup de població (J. Allswang, R.P. Formisano, F.C. Leubke). R. Merritt ha estudiat la formació de la consciència nord-americana al final del segle XVIII. La història urbana també ha arrelat als EUA i ha servit de marc geogràfic per a estudiar molts dels aspectes citats (S.M. Blumin, M. P. Conzen, D. A. Goldfield, S. P. Hays, T. Hershberg, R. Lane, M.B. Katz, B.M. Stave, R. Sennet, J.C. Teaford, S. Thernstrom, D. Ward, W.H. Wilson); hom també ha realitzat treballs d’àmbit regional o estatal, alguns per fets geògrafs, i ha desenvolupat la ' local-cosmopolitan theory’ i la teoria de la modernització (W. Benton, M.E. Curti, D. Harrison Doyle, S.P. Hays, R.J. Jensen, T. Jordan, R.C. Ostergren, J.B. Piereson, Van Beck Hall). La ‘New rural history’ ha analitzat la vida rural (R.P. Swierenga). El procés de transició de la tradició a la societat moderna ha estat el rerefons de moltes de les investigacions citades, a les quals hom pot afegir les de L. Galambos, L. Lowenthal, W. Nugent, S. Scott Smith i R. Jensen, totes elles amb temàtiques innovadores. Aquest tema es troba íntimament lligat amb el de les desigualtats econòmiques i socials (P.H. Lindert, J.C. Williamson). També han estat revisats temes com la guerra de Secessió (C. Cochran, P. Kleppner) o el ‘New Deal’ (S.P. Hays). A History of the American People (1984), a cura de S. Thernstron, intentà una síntesi de la història americana a partir de les temàtiques desenvolupades durant aquests anys.
La perspectiva social i de cultura és comuna a la historiografia britànica i a la historiografia nord-americana, cadascuna amb les seves especificitats. Mentre la primera ha generat una àmplia renovació de la història social que té en compte ara sobretot el llarg termini, els estudis ‘regionals’ i els agents socials i les institucions públiques i privades (F.M.L. Thompson, The Cambridge Social History of Britain, 1750-1950, 3 vols. , 1990), la segona ha cercat en el fenomen específic de la diversitat ètnica del seu país —amb la violència que ha portat aparellada— i de la seva estructuració interna com a estat el seu camp de treball preferent. Britànics i nord-americans han treballat en estreta col·laboració —reflectida en força coedicions— l’espai del gènere, amb una revista emblemàtica Gender & History’ (1989) i una majoria d’historiadores implicades (S. Mills, M. Cooke, A. Woollacott, M. Garber, O. Moscucci, B. Melosh). A la Gran Bretanya la història cultural ha desembocat en l’anàlisi també de la multiplicitat d’espais associatius no estatals —clubs, fundacions, voluntariat, etc.— amb un interès molt recent per l’espai dels esports (D. Birley) i sobretot del futbol com a fenomen de masses (R. Taylor). Igualment la història cultural, entesa en sentit ampli, ha acabat impregnant la història econòmica en l’intent d’explicar el declivi del país en el segle XX com a potència industrial (W.D. Rubinstein, Capitalism, Culture and Decline in Britain, 1750-1950, 1993). Per la seva banda, als EUA no s’ha abandonat la capacitat d’integrar anàlisis comparatives en gran escala, heretades de la tradició dels sociòlegs i politicòlegs. Si els partits polítics i els règims foren l’objecte d’anàlisi d’aquestes disciplines, la historiografia ha diversificat les possibilitats, portant-les cap a la història social (I. Katznelson, A. Zolberg, Compartive Working-Class Formation: Nineteenth-Century Patterns in Western Europe and the United States, 1986).
La historiografia italiana
Dins la historiografia italiana cal remarcar la gran influència exercida per la politologia. L’escola ‘eticopolítica’ de B. Croce adquirí gran relleu els anys 50 (F. Chabod, W. Maturi, C. Morandi, A. Omodeo). Però aquests anys hom difongué també, de la ma d’A. Gramsci, la historiografia marxista, representada, entre d’altres, per D. Cantimori, Della Peruta, G. Manacorda, E. Ragioneri, Villari i Zangheri, i les revistes Società i Movimento operaio. Aquest corrent se centrà, sobretot, en l’organització, la resistència, els partits i la ideologia de la classe treballadora, però cal destacar els treballs d’E. Sereni, qui polemitzà amb el crocià R. Romeo, sobre la Itàlia rural del segle XIX, i els de D. Cantimori, R. de Felice, G. Manacorda i A. Saitta, que difongueren temàtiques de la historiografia marxista francesa, especialment les relacionades amb les revolucions. Els anys 60 aparegueren noves revistes com Critica sociale o Rivista storica italiana; Nord e sud i Cronache meridionali, que publicaren investigacions interdisciplinàries sobre el Mezzogiorno; i Studi Storici, editada per l'Istituto Gramsci, que impulsà la història econòmica. El 1966 aparegueren els Quaderni storici delle Marche, anomenats quatre anys més tard Quaderni storici, amb l’objectiu de promocionar el debat historiogràfic i la interdisciplinarietat. La història econòmica es mantingué poc innovadora; tanmateix, cal destacar C.M. Cipolla, autor d’una Història de la població mundial; i C. Poni, que estudià la protoindustrialització italiana al segle XVI. Tot i que G. Taniolo intentà difondre la New Economic History, aquesta assolí poc ressò. La demografia històrica ha estudiat els lligams entre industrialització i urbanització, i les estructures demogràfiques; i des d’universitats i grups de treball hom ha impulsat estudis regionals i locals (M. Livi Bacci, C.A. Corsini A. Bellettini, N. Federici), dels quals en resultà la publicació de Fonts de la demografia històrica a Itàlia (1972), i dels estudis sobre demografia històrica a cura de E. Sori 1975. La història agrària ha estat present a nombroses publicacions (Rivista di storia dell’agricoltura, Storia d’Italia d’Einaudi, entre d’altres) i als congressos internacionals organitzats per l'Istituto Gramsci. També ha adquirit relleu la història del dret (G. Amato, S. Cassese, S. Rodotà), que ha utilitzat noves tècniques, com ara la prosopografia i l’estadística, ha estudiat l’administració, la legislació i el llenguatge legal, i ha creat lligams amb la sociologia i l’economia en publicacions com Rivista trimestrale di diritto pubblico, ‘Materiale per la storia del pensiero giuritico i Quaderni fiorentini, entre d’altres. Pel que fa a l’història de la religió, on també han participat antropòlegs, cal destacar els articles apareguts a Rivista di storia religiosa i Ricerche di storia sociale e religiosa. E. De Martino ha analitzat el sincretisme, la mitologia i les mentalitats col·lectives.
Després del 1968, la historiografia italiana qüestionà tant l’obra moderada d’un R. De Felice, com la marxista. En aquest període, R. Del Carria publicà Proletaris sense revolució, i hom posà en marxa Rivista di storia contemporanea. Tingué lloc també una reavaluació de l’obra de Gramsci i dels seus conceptes de ‘blocco storico’ i d’hegemonia’. Dins d’aquest clima el 1972 hom inicià la publicació de la Storia d’Italia, d’Einaudi, amb voluntat interdisciplinària. Un fenomen característic fou la difusió dels estudis ‘microhistòrics’, especialment els centrats en la família, la comunitat, la regió, el poble, la granja o el mercat, tendència discutida a Quaderni storici’(1975-76), i combatuda a Società e storia, de caràcter marxista. La història oral es desenvolupà a Itàlia des de la meitat dels anys 70 i obtingué fort recolzament al congrés d’historiadors i antropòlegs celebrat a Bolonya el 1976 (G. Levi, C. Poni). Un altre congrés, el de Scarperia (1972), impulsà la història de la cultura material, que ha analitzat també la vida quotidiana i la producció i l’intercanvi (M. Quaini, D. Moreno). Hom també ha desenvolupat l’arqueologia industrial, que disposa d’una associació pròpia a Milà, i l’agrària (Cirese, C. Poni), que el 1975 celebrà un primer congrés. Ha adquirit importància l’estudi de la transició del feudalisme al capitalisme (G. Giorgetti); i de l’agricultura i els moviments pagesos (Istituto Cervi). Força relleu han assolit els darrers temps les investigacions sobre història de la família (E. Grendi, G. Levi), la dona, els sistemes de valors i les relacions interpersonals, la cultura popular, la medicina (CISO), la religió i el ritual, l’analfabetisme (A. Bartoli Langeli, A. Petrucci) i la civilització pagesa. També han estat revisats alguns enfocaments metodològics i teòrics, com ara la utilització de categories generals (C. Ginsberg), i els conceptes de desenvolupament i civilització (E. Grendi).
La història política italiana dels darrers anys s’ha preocupat, sobretot, de l’origen i l’evolució del sistema polític; la deficient integració d’algunes regions i, per damunt de tot, la ‘qüestió meridional’; el clientelisme i el transformisme polítics; i la feblesa de la societat civil (F. Andreucci, R. Giannetti, C. Pinzani, E. Valleri, P. Farneti, R. Guerardi, A. Mastropaolo, V. Mura, L. Musella, R. Romanelli, R. Scaldaferri). El nombre de treballs dedicats a l’anàlisi de les eleccions, els partits polítics i el sistema electoral italià és molt nombrós (F. Andreucci, G. Guidi, G. Monteleone, S. Noiret, M.S. Pireti, P. Pombeni, M. Ridolfi, R. Romanelli, H. Ullrich, M. Brigaglia). El context urbà ha reclamat l’atenció dels estudiosos. Hom ha investigat sobre la burgesia, terme estratègic en el debat sobre la modernitat italiana, la classe política, els empresaris, les elits urbanes, etc. (A. M. Banti, A. D’Argenio, P. Frascani, G. Giarrizzo, P. Macry, R. Romanelli, M. Salvati, M. Malatesta, M. Meriggi). Pel que fa al feixisme, Renzo de Felice i la seva escola (Melograni, Gentile, Nello) han realitzat noves investigacions sobre els caps, el partit i els seus orígens amb un to revisionista. Tanmateix, hom ha escrit treballs innovadors, oposats al revisionisme, sobre l’economia, la cultura, les institucions, les classes socials i la ciutat del període (Pavone, Carocci, Castronovo, Isnenghi, Jocteau, Passerini, Perfetti, Santomassimo, Tranfaglia, Salvadori), i el 1985 l'Istituto Nazionale per la Storia del movimento di liberazione publicà el volum col·lectiu Storiografia e fascismo.
Igualment, s’ha ocupat de demostrar que la ‘polèmica dels historiadors’ no ha estat una qüestió únicament alemanya. El debat sobre el feixisme entre Renzo De Felice i l’escola generada al seu voltant, tendent a la crítica al republicanisme antifeixista per mitificat i corrupte, i altres sectors com ara l’agrupat entorn de la revista Passato e presente (1982), amb figures de diverses generacions com E. Collotti, C. Pavone, M. Palla, G. Santomassimo, G. Turi, etc., així ho ha posat de manifest. Mentre De Felice tancava la seva monumental biografia de Mussolini (1965-96) i donava una valoració negativa de l’antifeixisme fundador de la República italiana (I Rosso e il nero, 1995), l’obra acumulada de l'Istituto Nazionale per la Storia del Movimento di Liberazione in Italia donava un salt interpretatiu en considerar la fractura de 1943-45 com una guerra civil, minuciosament analitzada en el terreny de les mentalitats per C. Pavone a Una guerra civile. Saggio storico sulla moralità nella resistenza (1991). En aquest joc de mútues influències, si la Historikerstreit dels alemanys arribà a Itàlia de la mà del revisionisme, més d’una dècada d’esforços en l’anàlisi de la burgesia i de les elits polítiques italianes (F. Andreucci, G. Guidi, P. Pombeni, R. Romanelli, M. Salvati, etc.), juntament amb altres influències, ha estat aprofitat per a superar les rigideses de la Sonderweg alemanya gràcies a la comparació entre dos estats de formació recent i paral·lela en el context europeu. Altres línies d’investigació amb fruits recents a Itàlia han estat la història del PCI (A. Ballone, B. Groppo, G. Ricamboni, S. Galante, B. Schoch, M. Golden, G. Fiori, G. Chiaramonte, G.C. Marino), el règim feixista en el seu desenvolupament intern (L. Passerini, S. Colarizi, A. del Boca, M. Salvati, M. Palla, M. Canali) i els mitjans de comunicació de massa (F. Monteleone, G. Isola, W. Veltroni, A. Bosco).