i mitologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

mitologia

substantiu femeníf
Mitologia
història de les religions hist rel
Ciència que estudia els mites.

En aquest sentit, la mitologia és una activitat recent la història de la qual té força punts de contacte amb la de la lingüística. Hom pot fixar quatre tendències en la investigació des del darrer terç del s. XIX: la mitologia comparada, l’escola antropològica, i el simbolisme i el funcionalisme. La mitologia comparada, que hom pot considerar representada pels treballs de Max Müller, recorre a les etimologies i a les comparacions per tal d’arribar a l’"arrel” dels fets que estudia, els quals, en llurs manifestacions històriques, acaba considerant com a malalties del llenguatge, per comparació amb la puresa de l’origen. L’escola antropològica anglesa pot ésser caracteritzada paral·lelament, perquè considera els mites com a residus de l’estat salvatge que perviuen en èpoques civilitzades; però aquesta escola té representants l’obra dels quals és altament suggerent i molt rica de matisos, des d’E.B.Taylor i Andrew Lang fins a J.G.Frazer. El recurs a explicacions de tipus naturalista és també una característica d’aquesta escola. En aquests plantejaments d’estudi dels mites té un paper important el contrast entre les civilitzacions dites primitives (Lévy-Bruhl és de fet un epígon de l’escola antropològica anglesa) i la grecollatina, que, malgrat el seu progrés, també conserva, però, mites “primitius”. Recórrer al comparatisme, a la lingüística i a l’antropologia és marcar la possibilitat de confrontació entre tots els mites, que són aleshores estudiables amb recurs a metodologies interdisciplinàries. Contra això, la filologia i l’arqueologia han reclamat la consideració dels mites grecs com a objecte propi d’estudi, entre altres. Aquesta tendència ha produït obres d’erudició considerables (M.P.Nilsson n'és el més gran representant) i també, en alguns casos, un eclecticisme metodològic de resultats difícils d’unificar. La consideració del mite com a símbol és bàsica en els enfocaments de psicòlegs, fenomenòlegs de la religió, filòsofs i historiadors; des de Freud a Mircea Eliade, una sèrie d’investigadors interessats pel mite coincideixen en aquest punt central, malgrat la diferència de punt de vista i fins de propòsit. El simbolisme fixa una mena d’universals mítics que obliden les diferències de civilització o d’altres i no constitueixen cap sistema. Com tampoc el funcionalisme (per exemple, a l’obra de Malinowski) no arriba a constituir-lo, atent d’una manera massa exclusiva al context historicocultural. Entre els corrents posteriors cal destacar la línia antropològica de base sociològica de les anàlisis de M. Mauss, que pretén una interpretació “global”; i darrerament l’estructuralisme, sobretot gràcies a les aportacions de Lévi-Strauss. Com a precedent, fins a un cert punt, de l’estructuralisme com a intent d’elaboració d’un sistema, hom pot considerar l’obra ingent de G.Dumézil.

Col·laboració: 
CMi
Llegir més...