Fill del cantant Manuel Gas, germà del pianista i director musical Manuel Gas i nebot del torero i actor Màrius Cabre. Format en els teatres universitaris i independents dels anys seixanta, ha dut a terme el muntatge d’un gran nombre d’espectacles i ha actuat en nombroses produccions. Ha exercit també com a actor de doblatge de grans intèrprets de la pantalla, crític teatral, gestor i animador i director cinematogràfic.
Debutà com a actor a set anys al costat del seu pare en Los agentes del Quinto Grupo (1954, Ricard Gascon), i després participà com a secundari en títols com El hombre oculto (1970, Alfonso Ungría); Las largas vacaciones del 36 (1975, Jaime Camino), Cambio de sexo (1976, Vicente Aranda); La cripta (1981, Cayetano del Real); El placer de matar (1987, Félix Rotaeta), en què també fou coautor del guió, i El llarg hivern (1991, J. Camino). Ha protagonitzat els curts Catherine (1969, Francesc Bellmunt); Quizás (1970, Ramon Font); Determinados momentos musicales (1971, Alejandro Corniero), i Crónica de Rondibilis (1974, José Luis Guarner); i els llargs La sombra del delator (1993, José Antonio Páramo); L’amor és estrany (1998, Carles Balagué); Blanca Madison (1998-99, C. Amil), Amic/amat (1999, Ventura Pons) i Adela (2000, Eduardo Mignogna); i en televisió, ha intervingut en La mujer de tu vida (1988, José Miguel Ganga) i Coup de lune (2000, Eduardo Mignogna) i les sèries Isabel (2012), Nit i dia (2016) i HIT (2024).
Ha participat com a actor en obres com ara Noisses off, Medea, Doña Rosita la Soltera i el monòleg Mi suicidio. “El pesimismo alegre” (2004), d’Henri Roorda. L’any 2026 protagonitzà el cabaret autobiogràfic La lluna és blanca, muy blanca….
L’any 1997 dirigí el llargmetratge El pianista, en què adaptà la novel·la homònima de Manuel Vázquez Montalbán. Com a director teatral debutà el 1968 amb El Adefesio, de R. Alberti. Ha dirigit, entre altres, L’Òpera de tres rals (1984), de B. Brecht; Salomé (1985), d’O. Wilde; La Ronda (1986, Premio Nacional de Dirección), d’A. Schnitzler; El temps i els Conway (1992), de J.B. Priestley; Frank V (1992), de Friedrich Dürrenmatt; El zoo de cristal (1995); la trilogia completa de Valle-Inclán Martes de Carnaval (1996); La reina de bellesa de Leenane (1998), de M. McDonagh; Olors (2000), de J.M. Benet i Jornet; Lulú (2001), de F. Wedekind; La mare coratge i els seus fills (2001), de B. Brecht; Las criadas (2002), de J. Genet; El sueño de un hombre ridículo (2002), de F. Dostojevskij, codirigida amb l’actor protagonista de l’obra Ricardo Moya; Zona zero (2003), de N. LaBute; La Orestiada (2004), d’Èsquil; Homebody/Kabul (2008), de T. Kushner; Ascensión y caída de la ciudad de Mahagonny (2007), de B. Brecht; Invernadero (2015), d’Harold Pinter; Sócrates, muerte de un ciudadano (2015); Incendios, (2016) i Todos Pájaros (2025), de Wajdi Mouawad; El concierto de San Ovidio (2018), d’Antonio Buero Vallejo; Calígula, (2018), d’Albert Camus; i Pedro Páramo (2020), de Juan Rulfo.
També ha dirigit els musicals Golfus de Roma (1993) i Sweeney Todd (1995, premi Max a la millor direcció escènica), Master Class (1998, amb Núria Espert), Guys & Dolls (1998), The Full Monty (2001) i Follies (2011), de S. Sondheim, obra que el 2013 rebé sis premis Max, un dels quals al millor director, i obres de teatre de cabaret com Cuplé (1970), Xauxa (1971) i Tango (1973), un espectacle de ball i cant amb Guillermina Motta i Enric Barbat, del qual sortí un curtmetratge, el seu primer film (1974), que signà com a Màrius Grisú.
Director del Festival de Tardor (1989-91) i del Festival Olímpic de les Arts (1992), ha destacat també com a director escènic de produccions operístiques (Il Trovatore, La Traviata, Un Ballo in Maschera, de Verdi, Il Barbiere di Siviglia, de Rossini, Madama Butterfly, de Puccini, L’elisir d’Amore, de Donizetti, etc.) i sarsueles.
Col·laborà també en el muntatge col·lectiu Estriptis (2007), amb J. Chávarri, S. Picó i altres directors. De 2004 a 2012 fou director del Teatro Español de Madrid i promogué un canvi de rumb en la seva programació apostant per l’avantguarda escènica i l’obertura a propostes internacionals.
Ha publicat Conversaciones con Mario Gas (2026), escrites per Santi Fondevila i Teresa Petit.
Ha estat guardonat amb el Premio Nacional de teatre del Ministeri de Cultura pel conjunt de la seva activitat (1995), el Premi Nacional de cultura de la Generalitat de Catalunya (1996) i el Ciutat de Barcelona (1999). Està casat amb l’actriu Vicky Peña.
Bibliografia
- Giramé, J. i Muñoz, Ò.: “Conversa entrevista amb Mario Gas”, Assaig de teatre, núm. 18-20, 1999, p. 63-82.
- Sotorra, A.: “El TNC, a tot Gas”, Avui diumenge, 12.06.1998, p. 4-9.