El parentiu atorga a l’individu l’adscripció al grup i, mitjançant la relació que estableix amb els seus membres, determina els seus drets i les seves obligacions. Per bé que el parentiu reposa en dos fets biològics com són la copulació i la reproducció, les relacions de parentiu no es limiten a legitimar aquestes funcions biològiques, sinó que són assignades als individus en virtut de l’estatut social que en resulta, moltes vegades al marge de si acompleixen o reflecteixen aquestes funcions biològiques o no. En la nostra societat, l’exemple més comú d’aquesta manca de correspondència entre relació biològica i de parentiu és l’adopció. Dins el conjunt d’individus que, per consanguinitat o aliança es relacionen entre ells, és possible de seleccionar-ne uns o altres segons diversos criteris. El resultat d’aquesta subdivisió és el sistema de parentiu propi de cada cultura. Al seu torn, dins de cada sistema es classifiquen els parents de diverses maneres. Una d’aquestes divisions és la que resulta de la unitat composta pels dos progenitors i llur descendència (família nuclear). Si bé en nombroses societats és en la pràctica inexistent com a unitat clarament diferenciada i, així mateix molts antropòlegs posen en dubte la seva universalitat, constitueix el nucli des del qual pot generar-se qualsevol sistema de parentiu. A partir d’aquesta constatació, globalment hom pot agrupar els sistemes de parentiu en tres modalitats: el patrilineal, el matrilineal i el cognatici o bilineal, segons que prevalgui, respectivament, la línia de descendència masculina, femenina, o ambdues tinguin una importància similar. La qualificació de les diverses relacions de parentiu origina les terminologies de parentiu de les diferents cultures. L’assignació d’individus concrets a cadascuna de les posicions que contemplen aquestes terminologies constitueix les genealogies, de gran importància en nombroses societats per a la classificació i identificació dels seus membres. Els antropòlegs han dividit les terminologies de parentiu segons diferents criteris. Una de les classificacions més esteses és la que resulta de la distinció o manca de distinció entre parents lineals i col·laterals; en el primer cas, hom parla de terminologies descriptives, i, en el segon, de terminologies classificatòries. És també freqüent la que distingeix entre cosins creuats i paral·lels, etc. Per a tots aquests estudis i classificacions, hom ha desenvolupat una terminologia i un diagrama estàndards sobre els quals teòricament és possible de superposar qualsevol sistema de parentiu i traduir-lo a aquests termes convencionals. La perpetuació i ampliació del grup de parentiu amb nous membres s’assoleix mitjançant el matrimoni, que en totes les societats s’emmarca en unes regles d'exogàmia o endogàmia, d’una banda, i en la prohibició de l'incest, de l’altra. Les dues primeres prescriuen l’individu o el conjunt d’individus amb els quals un membre d’un grup de parentiu pot contreure matrimoni i tenir descendència legítima. La segona assenyala els límits al matrimoni dins un mateix grup de parentiu, si bé d’una forma indirecta, per tal com la prohibició de l’incest es refereix a una conducta sexual i no social. A partir de la delimitació de grups i categories d’individus, el parentiu pot arribar a assolir una gran importància en diverses esferes de la vida social. Així, en pobles sense estat o amb una autoritat política poc centralitzada, el sistema de parentiu és el canemàs sobre el qual s’organitzen totes aquelles activitats (economia, política, religió, etc) d’importància per a la continuïtat d’una societat humana. En aquestes societats, en la seva major part de caçadors-recol·lectors, ramaders o agricultors amb un nivell tecnològic poc desenvolupat, els sistemes de parentiu solen estar estrictament formalitzats i presentar una gran complexitat. D’altra banda, en societats com l’occidental, on aquestes activitats tenen una certa autonomia pel que fa a l’acompliment de les seves funcions i estan en un grau més o menys alt sotmeses a una autoritat central (generalment l’estat), el grup de parentiu sol ésser molt més reduït i menys definit pel que fa als vincles entre els seus membres, esdevinguts opcionals en una gran mesura. No obstant això, malgrat el caràcter informal que presenten i que sovint els seus membres no ho reconeguin, les relacions de parentiu constitueixen amb freqüència un dels mecanismes bàsics d’assignació i accés als recursos i al poder per part de grups molt concrets dins les societats industrials. Per aquest motiu, l’estudi del parentiu no és tan sols important per al coneixement de les societats no occidentals, sinó que darrerament hom ha mostrat la seva utilitat de cara a la comprensió de determinats aspectes sociològics del món desenvolupat. Tradicionalment, però, foren aplicats als pobles primitius. En fou l’iniciador, sobretot, L.H. Morgan, que constatà la importància de la terminologia i assajà una interpretació dels sistemes de parentiu en termes evolutius. Posteriorment, han sorgit diversos corrents que actualment poden agrupar-se en dues grans tendències, amb posicions sovint mútuament excloents: d’una banda, la perspectiva representada per les escoles britànica i americana que iniciaren, entre d’altres, A.R. Radcliffe-Brown i E.E.Evans-Pritchard. Aquest corrent considera la mecànica i el funcionament dels sistemes de parentiu en funció de la seva capacitat de crear grups diferenciats mitjançant els quals hom pot dur a terme activitats polítiques, econòmiques, jurídiques, etc. D’altra banda, l’estructuralisme, que té el seu exponent més destacat en C.Lévi-Strauss, concebeix el parentiu com un sistema d’intercanvis a través del qual els individus afectats posen en joc un conjunt d’estructures mentals elementals mitjançant les quals s’estableix una comunicació entre els individus i entre els grups.
m
Sociologia
Etnologia