i Ferdinand de Saussure | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ferdinand de Saussure

Ferdinand de Saussure
© Fototeca.cat
lingüística ling
Lingüista suís.
Ginebra, 26 de novembre de 1857 — castell de Vufflens, Waad, 22 de febrer de 1913

Estudià a Ginebra, Leipzig i Berlín. Fou deixeble dels neogramàtica . Es doctorà a Leipzig el 1880. El 1881 passà a ensenyar a París, i hi romangué fins el 1891, que fou nomenat professor de lingüística indoeuropea a Ginebra. Des del 1907 hi impartí també classes de lingüística general. Fruit d’aquest darrer ensenyament fou el Cours de linguistique générale , publicat en edició pòstuma el 1916 sobre notes preses a classe pels deixebles de Saussure Ch.Bally i A.Sechehaye. El Cours assolí una gran difusió i se sol considerar com el punt de partida de l' estructuralisme i, en conseqüència, de la lingüística moderna. Per a superar l’atomisme dels neogramàtics, que admetien només l’observació de la llengua en l’individu, Saussure postulà la dicotomia entre llengua ( langue ), el sistema de signes, i parla ( parole ), l’acte concret de cada individu en parlar. La llengua no resulta pas dels actes de parla, sinó que és la condició prèvia perquè aquests puguin realitzar-se: la llengua és virtual o potencial, la parla és real o material. El caràcter abstracte de la llengua es fonamenta en l’existència d’entitats abstractes —els signes — que Saussure defineix com l’associació entre una imatge acústica ( significant ) i un concepte ( significat ). Sobre la massa amorfa dels conceptes i dels sons la llengua projecta els signes i estableix amb ells uns límits qualssevol — arbitraris en la terminologia saussuriana—. El signe es caracteritza només per les relació que té amb els altres signes. Saussure entén la llengua com un sistema ben travat de signes que hom pot estudiar estàticament en un moment donat ( sincronia ) o en evolució dins el temps ( diacronia ).

Col·laboració: 
ArQ
Llegir més...