El cap carlí Francesc Savalls durant la Tercera Guerra Carlina, al centre, amb els seus col·laboradors
© Fototeca.cat
Baró de Vidrà (1872) i marquès d’Alpens (1873). És el més conegut i discutit dels qui lluitaren a Catalunya durant la tercera guerra Carlina. Havia participat en les dues anteriors i serví successivament a l’exèrcit del duc de Mòdena i al pontifici. El 1872 s’incorporà a les forces carlines amb el grau de capità i com a segon cap de les forces de Girona, a les ordres del primer cap, Josep Estartús i Aiguabella. La facilitat amb què el suplantà i l’eclipsi i la desgràcia d’Estartús han estat atribuïts a les seves intrigues. La polèmica entorn de Savalls ha sorgit arran del seu enfrontament amb Alfons Carles de Borbó i, de retop, amb altres caps carlins catalans —llevat de Francesc Huguet, que li fou un segon fidelíssim i eficaç—. Savalls fou l’home de confiança dels propietaris rurals de les comarques gironines, suport del carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva intel·ligència. El 1874 era mariscal de camp, i fou confirmat, en la reorganització carlina d’aquell any, com a cap de la Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael Tristany; quan aquest fou substituït per Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls exercí, de fet, el comandament de l’exèrcit carlí de Catalunya. El seu historial militar és dens: acció de Vidrà (juliol del 1872), victòria de Mata i Borgonyà i preses de Ripoll i Berga (març de 1873), atac fracassat a Puigcerdà (abril), foc d’Alpens (juliol del 1873 —acció en la qual fou derrotat i mort el brigadier Cabrinetty, gran perseguidor de Savalls—), incendi de Tortellà i combat d’Argelaguer (agost) —dirigit per Huguet i que ha estat descrit per Marià Vayreda, que hi participà— i d’altres que foren més obra de Martí Miret que no pas d’ell, però que s’atribuí Savalls; el 1874, l’expedició victoriosa per la Selva i el Baix Empordà (primavera), assalt fracassat a Puigcerdà (agost), foc de Prats de Lluçanès (setembre), intent frustrat de recuperar Vic (octubre) i derrota de la columna Moya a Castelló d’Empúries; pel març del 1875, pèrdua d’Olot davant l’escomesa de Martínez de Campos, després de la qual tingué lloc l’entrevista a l' hostal de la Corda . Pel juliol del 1875 Savalls fracassà novament en un atac a Puigcerdà, i a l’agost participà en les operacions infructuoses de socors a la Seu d’Urgell assetjada. Poc després abandonà les seves tropes i es retirà a Camprodon, i d’allí a França. Se sotmeté a un consell de guerra, que l’absolgué del delicte de traïció que hom li havia imputat. En acabar la guerra s’establí a Niça.