i la Selva del Camp | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Selva del Camp

Municipi
Baix Camp
Panoràmica de la Selva del Camp
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
5.376 h
[2009]
Extensió: 
35 km2

Situació i presentació

S'estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n'és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

La població i l'economia

La Selva tenia 606 focs el 1339, 430 el 1358 passades les pestes, 319 el 1378, 252 el 1399, 371 el 1553, quatre dels quals eren de cavallers, i 600 el 1642. Ja al segle XVIII i fins a mitjan segle XIX hi hagué un augment constant de població (1 605 h el 1719, 3 372 h el 1787, 3 636 h el 1830 i 3 879 h el 1842), però cap al 1860 s’inicià una davallada (el municipi arribà als 2 964 h el 1897). Al segle XX la població ( selvatans ), després d’un llarg període de vacil·lacions que tendien a la baixa (2 941 h el 1900, 2 900 h el 1920, 2 599 h el 1950), inicià una recuperació: 2 695 h el 1960, 3 225 h el 1970, 3 241 h el 1981, 3 499 h el 1991 i 4 290 h el 2001, consolidada amb el canvi de segle (4 821 h el 2005).

L’agricultura és la base econòmica tradicional; gran part del terme és conreat. El regadiu és molt més extens que el secà i el principal conreu és l’avellaner, que s’ha expandit en detriment de la vinya i l’olivera, que han experimentat una constant regressió. Altres cultius de la contrada són les verdures, el sembrat, els ametllers i els fruiters. El garrofer, abans força important, ha esdevingut pràcticament testimonial. Cal destacar la importància en aquest municipi de la Cooperativa Vinícola, que s’ha encarregat de la comercialització i l’exportació de fruites seques, vi i oli. Té el seu origen en la Societat Agrícola, creada el 1903, que el 1911 es fusionà amb el Sindicat Agrícola de Sant Isidre, originant l’Associació Agrícola Selva del Camp, antecessora de la Cooperativa. L’avicultura, iniciada arran de les gelades del 1956, és força important, així com la cria de bestiar porcí i, en segon terme, d’oví.

Al terme s’explotaven mines de plom des de mitjan segle XIX i fins als anys trenta del segle XX. Una d’aquestes fou l’anomenada Bundanera. Pel que fa a la indústria, els darrers anys del segle XX ha tingut un desenvolupament notable, amb una bona oferta de sòl industrial, que gaudeix de bones comunicacions i de la proximitat de Reus. Destaquen el sector tèxtil, el de materials de construcció, el de matèries plàstiques i del metall. La indústria dels terrissaires, abans tan popular i arrelada (al segle XIII ja hi havia el carrer dels Ollers), pràcticament ha desaparegut. Anys enrere, però, s’hi feien deu mides diferents de tupins. Alguns selvatans treballen en les indústries de les ciutats veïnes. Ha crescut també el sector de serveis. A més de tenir mercat, a l’octubre se celebra l’anomenada Firalcamp, de caràcter multisectorial.

La vila de la Selva del Camp

Morfologia urbana

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se'n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

La cultura i el folklore

La vila té nombroses associacions i entitats. Cal destacar la Societat Ateneu el Casino, que manté una sala d’exposicions, un teatre i una biblioteca, i el Centre d’Estudis Selvatà, que s’ocupa de l’arqueologia, la història i l’etnografia locals. És especialment interessant l’Arxiu Històric de la Selva del Camp, a l’edifici de l’Hort d’Iglésies i que recull el fons municipal, amb documents del segle XIII i el fons de la Comuna del Camp, amb documents que es remunten al segle XIV.

La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Firalcamp. Cal esmentar molt especialment la representació el 15 d’agost del “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Altres indrets del terme

L’ermita de Sant Pere del Puig fou construïda al segle XII damunt ruïnes romanes i sarraïnes. Fou la primera ermita edificada al puig d’en Cama. De la primera capella, romànica, només queden unes restes de l’absis i alguns carreus. A l’ermita, vetllada per donats, es feren reformes el 1257, 1291 i 1350. El 1519 hi anaren a viure ermitans. El 1588, després de diverses reformes menors, fou feta pràcticament nova en estil renaixentista per Pere Blai. El 1811 fou fortificada pels francesos i el 1837, a conseqüència de la topada dels liberals amb els carlins del Llarg de Copons, coneguda com el Foc de Sant Roc, restà totalment en ruïnes. Es reféu de nou, més petita, entre el 1861 i el 1877. Fou cremada el 1936 i restaurada el 1952. Dóna nom a la caseria de Sant Pere (119 h el 2005).

L’ermita de Santa Maria de Paretdelgada és a 4 km a l’E del poble, a l’antic camí de Vilallonga, on es troben la Creu Blanca del 1604, enderrocada el 1936 i després refeta, i la capella de Sant Nicolau, refeta després del 1939.

Paretdelgada es construí damunt restes romanes i sarraïnes. El seu nom donà origen a la llegenda segons la qual el pastor que trobà la imatge s’anomenava Peret Delgada; Fort hi veu una referència a parets romanes, que són les que esmenta la carta de poblament del 1165 en parlar de Parietes Graciles , sens dubte l’origen del nom. Segons la tradició, l’origen de l’ermita és una casa de l’orde del Temple establerta al Rourell. Documentada el 1200, s’hi feren reparacions el 1303 i el 1313 es construí la casa de l’ermità. El 1523 es construí la sagristia, el 1526 el cor i el 1605 la capella de la Mare de Déu de la Pietat. Entre el 1739 i el 1746 els mestres de cases de la vila construïren la capella nova. El 1766, després d’un incendi, s’hagué de fer pràcticament tota de nou. Destruïda el 1936, fou restaurada el 1959. Consta d’una nau rectangular amb la qual comunica la capella del cambril, de bones proporcions. La decoració és de Josep Grau i Garriga. A l’interior hi ha mènsules antropomòrfiques i capitells amb decoració floral. Entre el 1961 i el 1964, amb motiu dels aplecs que s’hi feien, es convocà un important concurs literari d’incidència nacional; prohibits per la censura, es reprengueren el 1976. Actualment se celebra, a l’agost, la festa de la Mare de Déu de Paretdelgada. Aquesta ermita centra la caseria de Paretdelgada (263 h el 2005).

Al terme de la Selva s’han trobat vestigis de població ibera, romana, musulmana i visigòtica. Els romans s’hi establiren anomenant la zona, a causa de la seva exuberància, Silva Constantina , possible origen del topònim de la Selva. Entre les diverses restes romanes que s’han trobat hi ha fragments d’escultures (amb un tors de Bacus de marbre blanc) en els dos Vilars, l’un a la font de l’Abelló i l’altre al Mas Bertran.

La història

L’origen del municipi es perd en el temps. Després del romans, durant el domini dels àrabs, la Selva, que es trobava en el pas cap a l’Albiol —segurament el carrer Major és una pervivència de l’antic camí—, devia ser fortificada com a lloc avançat i cruïlla de camins. La toponímia sembla garantir aquesta hipòtesi amb el raval de la Ràpita, és a dir ‘de la Caserna’, i amb el carrer de Sensmudanya, on fins el 1538 es mantingué l’edifici de l’Almudaina. Prop de la Selva, entre el Mas Ripoll i Mascabrers, es lliurà un sagnant combat en el lloc que encara avui es coneix com el coll de la Batalla.

La primera referència documental es troba en la donació dels Montgons, el 1149, on la Selva ( Silva Constantina ) apareix com a límit. És molt possible que en el moment de la repoblació fos un poblat abandonat i en ruïnes. Segons un document del 1374 devien ser els mateixos repobladors, i no l’exèrcit, els qui devien ocupar el lloc i foragitar els seus pobladors ocasionals, fet que els devia valer exempcions i privilegis.

La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l’arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l’Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l’arquebisbe, encara que d’altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l’arquebisbe n'assumí el domini directe fins el 1823.

A causa segurament de la generositat de la carta de poblament i la fertilitat de la terra, la repoblació fou ràpida i ja al segle XIII es traspassà el clos murat, amb els seus dos portals, per formar extramurs el raval de Vilanova, que no arribaria al seu ple desenvolupament perquè topà amb el castell del paborde. El 1218 la vila deixà els diners al paborde per adquirir l’Albiol, motiu pel qual el 1219 li foren concedits diversos drets i emprius damunt el lloc; el 1215 es documenten molins de blat, entre ells el del Mas de Moixó, del qual encara queden restes, i poc després tres forns de pa.

Durant el segle XIII el municipi tenia un monopoli damunt el blat i l’ordi, essent la collita del primer la més important. Al llarg del segle XIII es parla ja del conreu de l’avellaner, del comerç de les figues seques, que donava alts ingressos, i de la pràctica de la usura i l’esclavitud. El 1237 s’obtingué del paborde Ferrer Pallarès que només els veïns poguessin fer pasturar els seus ramats en el terme, privilegi que indica la importància de la ramaderia local.

El 1280, segons altres el 1282, els pobles del Camp es reuniren a la Selva, davant les arbitrarietats del veguer reial Bernat Bolla, per atacar el castell del rei a Tarragona, que fou saquejat, com també ho foren les cases i els béns del veguer i els seus delegats. El rei, com a revenja, ordenà al veguer que fes tot el mal que pogués als homes de la Selva i els seus béns. El 1285 el comú de la Selva s’enfrontà de nou als oficials reials pel cobrament d’impostos. El poble participà activament en les campanyes bèl·liques del segle XIV: el 1309 sortiren diversos croats seguint la crida de Jaume II; el 1314 participà en la campanya de Sicília; el 1347, a la publicació del Princeps namque , es declararen decidits a seguir el rei en la campanya del Rosselló; el 1363 per ordre de Pere III es reforçaren les muralles, que es feren de quatre pams de gruix i amb rasa; en el plet iniciat el 1374 entre el rei i l’arquebisbe, que arribaren a la lluita armada, optà pel darrer i es negà, a diferència dels altres pobles del Camp, a comprar el perdó reial per la revolta el 1378, motiu pel qual el governador general de Catalunya Ramon Alemany de Cervelló ordenà l’empresonament de 30 selvatans.

D’altra banda, el 1327 els veïns de la part alta i els de la baixa s’enfrontaren entre ells per l’ús i l’aprofitament de l’aigua de la séquia que travessava el poble; el paborde Guerau de Rocabertí imposà una concòrdia el 1327 i féu construir uns rentadors davant de cadascun dels dos portals. Al juliol del 1313 el cavaller selvatà Ramon de Vilanova i el senyor del Morell estoquejaren el batlle del paborde, fet que provocà la lluita entre el paborde Rocabertí i l’arquebisbe Joan d’Aragó, que estigué a punt de provocar una guerra civil a Catalunya en fer-los costat les seves famílies. La mort de l’infant Joan el 1334 i la sentència de la Rota favorable al paborde el 1336 posaren fi al conflicte.

Malgrat que els selvatans toparen diverses vegades amb el paborde en negar-se a pagar els gravàmens de la fruita, el procurador d’aquest, Roger de Mirapeix, els concedí el 1345 una carta de privilegis que els permetia de nomenar síndics, fer juí de prohoms i redactar ordenances, entre altres drets, i el 1346 els autoritzà a tenir un pes de farina. Al segle XIV era una vila amb empenta, tenia nou molins, tres forns de pa, una carnisseria i una taverna per a vendre vi a la menuda; hi prengué volada el conreu de la vinya; es mantenia el de blat i creixia el de l’ordi. Hi havia també oliveres, garrofers i roldors i comerç de secallons. Les grans pestes tingueren una incidència notable en l’agricultura: el 1350 s’escrivia “del temps de les mortaldats han quedat moltes terres incultes i una gran part del terme sense amo”. La jueria, activa ja al segle XIII, fou important; tanmateix, com que es dedicava bàsicament a la usura, fou assaltada el 1391. L’explotació de mines d’argent el 1342 i d’argent i alcofoll el 1363 a la vall de la Selva, aleshores terme de l’Albiol, provocà enfrontaments amb el paborde. Els oficis menestrals eren múltiples: vidriers, pedrenyalers, assaonadors de pells, teixidors de llana, lli i seda, saboners, ballesters, picapedrers, ollers i minaires. Hi consten també músics i joglars, un metge el 1312, un cirurgià el 1314 i un apotecari; hi ha referències a l’escola el 1343 i a la creació, també el 1343, d’una companyia per al comerç de draps. Altres proves de la seva importància a l’època medieval són l’existència de l’hospital, el dret de batre moneda, el fet de tenir escut propi i sobretot haver esdevingut la capital efectiva de la Comuna del Camp.

El 1410, amb l’anul·lació de la pabordia, que tenia la jurisdicció civil, la senyoria passà a l’ardiaca de Vila-seca fins el 1412, que Benet XIII la incorporà a la mitra. Al segle XV prengué increment el conreu de l’avellaner. El 1437 s’acordà de refer el camí fins al port de Tarragona i el 1538 el que duia fins a Salou; el 1472 s’hi feia vi grec; el 1503 s’obtingué el privilegi de mercat el dijous i de fira el dia de Sant Simó i Sant Judes. Al segle XVI prengué importància el conreu de la morera per a l’alimentació dels cucs de seda, activitat que es mantingué activa fins al segle XVIII.

El 1438 l’arquebisbe posà sota el batlle de la Selva el Burgar i el Burguet; el 1475 Pero d’Urrea vengué diversos privilegis, entre els quals el de formar una terna per a escollir el batlle; el 1504 l’arquebisbe Fernández de Heredia reduí el consell general a 11 representants per a cada braç, que junt amb els 30 jurats constituïen el consell dels 60. El 1462 la Selva es declarà a favor de la Generalitat, però el 1463 estava ja sotmesa per Urrea a Joan II. Com a notes curioses, el 1409 hi predicà sant Vicent Ferrer i el 1508 el consell cedí una torre de la muralla amb la casa i l’hort a Joan Boada perquè hi bastís el bordell.

Al segle XVII es produïren diversos incidents lligats potser amb els enfrontaments de morells i voltors, la versió comarcal de nyerros i cadells, que provocaren l’assassinat del batlle i el jurat en cap el 1609, i diversos aldarulls en el consell que provocaren l’ordre de l’arquebisbe del 1616 per la qual es feren enderrocar els porxos on es reunia, tot i que, estranyament, permeté l’ampliació dels seus membres de 60 fins a 100, que es mantingueren fins als decrets de la Nova Planta. El 1640, mentre el marquès de Los Vélez assetjava Cambrils, les tropes franceses a les ordres de Montsuar es tancaren a la Selva, que després es donà sense oferir resistència als castellans, motiu pel qual el 16 de desembre fou declarada enemiga de la pàtria i confiscats els béns de tots els seus veïns. Al maig del 1641 la Selva fou ocupada per La Mothe, que hi instal·là una petita guarnició. Les malifetes dels exèrcits degueren ser notables, ja que el 1642 més de la meitat dels 600 focs que tenia eren abandonats. El 1651 es nomenà patró sant Andreu pel fet d’haver salvat el poble de la pesta.

A l’agost del 1705 es declarà a favor del rei arxiduc Carles III i al setembre del 1708, davant la probabilitat d’una entrada imminent dels castellans, decidí de resistir amb les armes a la mà en el cas que ho intentessin, però el 1713 el consell de la vila optà per l’obediència a Felip V, fet potser justificable per l’estat ruïnós del castell, constatat el 1722. El 1794 en la divisió per a reclutar el sometent la vila fou designada cap de cantó i al mes de desembre trameté dos delegats per a la constitució de la junta dels miquelets a Tarragona.

El 1808 la junta del corregiment reclamava al municipi els impostos que aquest havia cobrat i esmerçat. Per aquest motiu, tot i que la Junta Superior de Catalunya donava la raó al municipi selvatà, els seus regidors foren empresonats i obligats a pagar la quantitat gastada. El 1809 s’hi instal·là provisòriament un hospital militar, mentre el capellà Josep de Batlle fabricava els instruments més delicats per a la casa de la moneda, traslladada a Tarragona. El 1811 el poble, instigat pel pare Coris, es pronuncià a favor del marquès de Campoverde. El 1823, per darrera vegada, el procurador de l’arquebisbe Jaume Creus prengué possessió de la Selva com a senyor jurisdiccional.

El 1827 el comte d’Espanya foragità de les serres del seu entorn més de 300 malcontents, els prengué les armes i els indultà. Segons la tradició, durant la primera guerra Carlina els miquelets asclaren l’inexistent roure sota les branques del qual es reunia la Comuna del Camp, perquè el consideraven un símbol d’opressió i d’esclavitud. El 1868 ja s’havia constituït la junta revolucionària, que s’adherí al programa elaborat per la de Reus. Els federals hi guanyaren les eleccions de l’abril del 1869, mentre que els monàrquics triomfaven en les de gener del 1869 i les de l’abril del 1872. Els carlins hi entraren al juliol del 1872, al juny del 1873, el 2 i 3 de juliol de 1873, data en què Cercós encerclà els liberals al campanar i els saquejà les cases; el 10 del mateix mes atacaren el ferrocarril al seu pas pel poble, el 20 enderrocaren el fortí i el 29 hi entrà de nou Cercós a cobrar la contribució.

Col·laboració: 
RAm
Llegir més...