i socialisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

socialisme

Sumari de l’article

socialismo (es), socialism (en)
socialisme Congrés del Partido Socialista Obrero Español, a Madrid (1976)
© Fototeca.cat
substantiu masculí m economia econ, sociologia sociol, història hist i ciències polítiques polít
Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució col·lectivismecol·lectivització.

Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon (saintsimonisme), i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau. Ja dins el s. XX, el socialisme utòpic, esperonat per la revolució industrial anglesa i per la Revolució Francesa, es desenvolupà a França, representat per Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, Cabet, Leroux, Considérant, Blanqui, etc.; a la Gran Bretanya, amb Spence, Owen, Hetherington i d’altres; i, menys intensament, a Alemanya i la península Ibèrica, on tingué força importància el grup fourierista madrileny, que, animat per Fernando Garrido, José Ordax Avecilla i Sixto Cámara, publicà, entre el 1847 i el 1850, diversos periòdics. Tanmateix, deixant a part alguns experiments associacionistes o col·lectivistes de resultats poc feliços —per exemple, els assaigs icarians als EUA—, hom pot dir que durant els dos primers terços del s. XIX, el socialisme restà al nivell de l’especulació intel·lectual i que cap dels portaveus d’aquesta doctrina no tingué un sentit de la història ni una consciència realista de la política del seu temps. Només amb la difusió de les teories de Karl Marx i Friedrich Engels fou superat aquest estadi utòpic i aparegué el

Cronologia del socialisme

socialisme científic, que no es limitava ja a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals perfectes, sinó que, partint de l’anàlisi dels mecanismes econòmics que regien les societats i d’una visió científica de la història, es proposava de transformar la realitat i d’accelerar el triomf ineluctable del socialisme. En el Manifest del Partit Comunista (1848) i en la resta de llur producció (marxisme), Marx i Engels subratllen la importància capital de l’antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, i afirmen que només el proletariat pot posar fi a l’anarquia de la producció apoderant-se de l’estat modern —instrument en mans de la burgesia— i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Marx preveia també un desenvolupament en dues fases de la seva doctrina: primer, la “revolució democràtica” o victòria de les classes mitjanes damunt els darrers vestigis del feudalisme; assolida així la plenitud del sistema capitalista i la democràcia política, vindria la “revolució socialista” o victòria econòmica del proletariat, el qual assumiria la propietat dels mitjans de producció, i fóra el comunisme, en aquest esquema, l’estadi final i culminant de tot el procés, el regne indefinit de la pau, la llibertat i la igualtat, on el govern seria substituït per una administració voluntària i mancada d’elements coactius. El socialisme marxista obtingué una primera plataforma organitzadota el 1864 amb la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors o Primera Internacional, però aquesta fou escassament operativa per causa de les lluites internes contra el reformisme de les Trade Unions britàniques (Trades Union Congress), contra la influència del proudhonisme dins la classe obrera francesa i, sobretot, per l’enfrontament, al seu si, entre Marx i Bakunin, és a dir, entre marxisme i anarquisme. Mentre el primer afirmava la necessitat d’un estat obrer i d’una avantguarda organitzada de la classe treballadora (el partit polític obrer marxista) capaç de dirigir la llarga lluita fins a la victòria de la revolució proletària, i acceptava, en el curs d’aquest camí vers el socialisme, la possibilitat d’aliances amb les esquerres burgeses, Bakunin rebutjava tot tipus d’estat, defensava l’espontanisme, negava qualsevol col·laboració amb la burgesia i ho confiava tot a la capacitat de les masses per a crear un nou ordre social. Consumat el trencament de l’AIT, i després del fracàs de la Comuna de París, el ràpid desenvolupament de la industrialització i de la urbanització a l’Europa Occidental afavorí una gran expansió del socialisme, identificat ja majoritàriament amb el marxisme; des del 1875, any de la fundació del partit socialdemòcrata alemany, el primer del continent, fins el 1900, s’organitzaren partits socialistes a França, Àustria, Dinamarca, Espanya, els Països Baixos, Rússia, Bèlgica, Suècia, Noruega, Itàlia, la Gran Bretanya i Suïssa. El 1889 havia estat creada, a París, la Segona Internacional, fortament influïda pels socialistes alemanys Liebknecht, Bebel i Kautsky; aquests imposaren, tant a la Internacional com a llur propi partit, la creença que la inevitabilitat de l’ensorrada del capitalisme feia innecessària qualsevol acció revolucionària i limitava les obligacions del proletariat a esperar la substitució, tot organitzant-se en un gran partit, molt burocratitzat, al qual corresponia totalment la direcció de la lluita política i de la posterior construcció del socialisme. Seguint aquest model, el socialisme s’organitzà a Àustria, encapçalat per Viktor Adler; a Itàlia, amb Filippo Turati i Antonio Labriola; a l’Estat espanyol, on Pablo Iglesias aplegà els nuclis marxistes dispersos en el Partido Socialista Obrero Español; a França, on els dos principals corrents socialistes, el marxista ortodox de Jules Guesde i l’humanista i parlamentari de Jean Jaurès, després d’haver-se combatut aferrissadament, s’unificaren el 1905 i crearen la Section Française de l’Internationale Ouvrière (SFIO), etc. A Anglaterra, contràriament, el marxisme restà sempre molt minoritari enfront del socialisme intel·lectual, ètic i gradualista de la Fabian Society, concretat políticament, el 1900, en el Labour Party, i àdhuc enfront d’ocasionals formes de sindicalisme medievalitzant, com ara el socialisme guildista d’A.R.Orange i G.D.H.Cole; tampoc a Rússia el socialisme marxista no arrelà fins els anys 1890, gràcies a Georgij Plekhanov, i després del fracàs del populisme agrari d’Alexandr Herzen. Al començament del s. XX, i a mesura que semblava allunyar-se la perspectiva d’una imminent ensulsiada capitalista, sorgí al si del moviment socialista la crisi del revisionisme; segons el seu principal portaveu, Eduard Bernstein, el sistema capitalista havia demostrat la seva capacitat per a superar les crisis, i les previsions més catastrofistes formulades per Marx sobre la intensificació de lluita de classes, l’empitjorament de les condicions de vida del proletariat, la desaparició de les classes mitjanes, etc., resultaven equivocades; en conseqüència, el socialisme havia de renunciar a la revolució i adoptar decididament una línia reformista i parlamentària, cercant la col·laboració amb les esquerres no proletàries per tal d’aconseguir, des de dintre i per la via legal, la modificació del capitalisme (socialdemocràcia). Malgrat haver estat condemnat oficialment (Hannover, 1899; Dresden, 1903), el revisionisme i, en general, les pràctiques reformistes de bona part del socialisme europeu provocaren, com a reacció en contra, l’aparició, dins alguns partits socialistes, de grups d’esquerra revolucionària que aplicaren l’anàlisi marxista al modern desenvolupament del capitalisme i intentaren la formulació d’una nova teoria revolucionària; és el cas de Clara Zetkin, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Alemanya, del búlgar Georgij Dimitrov i, sobretot, del rus Vladimir Il’ič Vladimir Il’ič Lenin (marxisme leninisme). Però, tot i aquestes divisions internes, el socialisme era, el 1914, la força política més important d’Europa, la seva ascensió havia transformat la naturalesa del sistema de partits i l’estructura política dels estats, introduint-hi els partits de masses i intentant la construcció d’una cultura proletària específica, d’un món social propi, independent de la cultura oficial de la societat, que anava des de les grans cooperatives de consum fins als moviments juvenils socialistes o els grups de teatre popular. La Primera Guerra Mundial provocà el col·lapse del socialisme europeu i la dissolució de la Segona Internacional, quan, oblidant llur pacifisme i l’internacionalisme proletari, els partits socialistes d’Alemanya, Àustria i França, amb escasses excepcions individuals, donaren llur suport als governs respectius per a portar endavant la guerra. Aquest fracàs de la socialdemocràcia afavorí el paper dels petits grups socialistes revolucionaris —russos emigrats i alemanys sobretot—, els quals, per mitjà de les conferències de Zimmerwald i Kienthal (1915 i 1916), cridaren el proletariat europeu a transformar la guerra en revolució continental. Els esdeveniments de Rússia el 1917, ultra confirmar les tesis de Lenin, permeteren la constitució del primer estat socialista del món, expressió política de la dictadura del proletariat, i donaren a aquest estat un paper rector dins el moviment revolucionari mundial; així, quan l’acabament de la guerra obrí a Europa una fase de convulsió en la qual el triomf general de la revolució semblava pròxim, Lenin organitzà a Moscou, per dirigir-la i estimular-la, la Tercera Internacional (1919), poc abans que Béla Kun proclamés a Hongria la república soviètica i que el mateix s’esdevingués a Baviera. L’actitud reticent de la socialdemocràcia envers el nou règim rus, i la seva oposició teòrica (amb els treballs d’Otto Bauer, per exemple) i pràctica (hom recorda la repressió dirigida per Friedrich Ebert i el SPD alemany contra l'espartaquisme) a l’extensió del moviment revolucionari, precipitaren, però, el trencament entre comunistes i reformistes. El segon congrés del Komintern (1920) establí les vint-i-una condicions d’adhesió, que implicaven l’escissió comunista de tots els partits i sindicats socialistes del món, i rebutjà qualsevol cooperació amb els “socialpatriotes” i les clases mitjanes. Cap al 1923, l’onada revolucionària a Europa s’havia esgotat i, malgrat alguns naufragis espectaculars, com el d’Itàlia, on havia estat impotent i perplexa davant el triomf del feixisme, la socialdemocràcia, autora dels èxits socials reformistes dels anys 1918-23, recobrà el control majoritari del moviment obrer; refeta l’estabilitat econòmica mundial, durant l’etapa 1923-29 el socialisme cregué en l’existència d’un nou capitalisme internacional planificat (creixement dels grans trusts), que obria un procés de racionalització econòmica, dins el qual fóra possible un ràpid progrés polític i social, com semblaven confirmar-ho la formació dels primers governs laboristes britànics (1924 i 1929) o els èxits socialistes a Suècia i a Àustria. La crisi del 1929 i la subsegüent creixença del feixisme sorprengueren els partits socialistes, els quals, vacil·lants en llur actitud envers el capitalisme i la democràcia, foren incapaços de proporcionar un lideratge eficaç a les societats democràtiques i, en general, es limitaren a donar un suport tímid als governs burgesos, mentre que, per la seva banda, la Internacional Comunista adoptava la tàctica del “tercer període”, de classe contra classe, i qualificava la socialdemocràcia de “socialfeixisme”. A la conferència de París (1933), els socialistes es dividiren altra vegada: mentre Pietro Nenni, Grim, Spaak i Zyromski creien que el proletariat havia d’intentar la conquesta del poder avançant-se al feixisme, els socialistes anglesos, txecs, polonesos i escandinaus parlaren d’un “socialisme obert” capaç d’atreure les classes mitjanes, i Adler i Léon Blum suggeriren la recerca de la unitat antifeixista des de la mútua independència de socialistes i comunistes. El canvi de tàctica assenyalat pel VII congrés del Komintern en arxivar els eslògans sobre el “socialfeixisme” i aprovar la política del front popular antifeixista féu així possible l’aliança de socialistes, comunistes i esquerres burgeses en defensa de la democràcia parlamentària a Espanya i França el 1936; això no obstant, el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola, el fracàs del Front Popular francès i, sobretot, el pacte Germanosoviètic del 1939 posaren dramàticament en evidència les limitacions i contradiccions d’aquesta política, tot i que, esclatada la Segona Guerra Mundial i després de l’atac nazi a la Unió Soviètica, la unitat popular antifeixista es reféu generalment als rengles de la resistència en els països ocupats per l’Eix. En la immediata postguerra, als estats de l’Europa Oriental on la força del comunisme es basava en l’Exèrcit Roig es produí l’absorció dels partits socialistes pels partits comunistes en el marc de les noves democràcies populars. A l’Europa Occidental, en canvi, l’ofensiva capitalista i la guerra freda determinaren, des del 1947, l’aïllament dels comunistes, mentre dins el socialisme s’imposava totalment el corrent reformista, que acceptà en general el seu arrenglerament amb la política dels Estats Units d’Amèrica i s’integrà del tot en la societat de cada país. Les cinc grans característiques comunes a gairebé tots els partits socialistes del món capitalista la segona meitat del s. XX són: el complet abandó dels mètodes revolucionaris i violents per a la conquesta del poder i la plena acceptació dels mètodes parlamentaris; la transformació dels partits socialistes i laboristes d’organitzacions exclusives “de la classe obrera” en partits “del poble” o “de les classes populars”, en funció dels canvis en les estructures socials de llurs països; el reconeixement que la definició del socialisme com un ideal social i econòmic és inseparable de la democràcia; el rebuig de la idea de la nacionalització dels mitjans de producció com a primer principi del socialisme, substituint-la pel control públic de l’empresa i la planificació dins el marc d’una economia mixta; l’absoluta oposició al totalitarisme. Aquestes noves actituds socialistes foren ja expressades al congrés de Frankfurt del 1951, que comportà la reconstrucció de la Segona Internacional, organització que rebé el nom d’Internacional Socialista, i han estat aplicades, d’aleshores ençà, amb diversos resultats i matisacions pels diferents partits nacionals. La socialdemocràcia alemanya, per exemple, renuncià, en el seu programa de Bad Godesberg (1959), a la mateixa idea marxista i adoptà una orientació centrista que ha servit de model als socialismes nòrdics. El laborisme britànic, majoritari per primera vegada el 1945, ha mantingut la peculiar manca de dogmatisme que permet la convivència, al seu si, de tres ales clarament diferenciades, entre les quals una esquerra marxista. L’aparició, el 1981, del Social Democratic Party reflectí, però, la crisi del laborisme. Els partits de l’Europa mediterrània mantingueren, en canvi, una fidelitat més gran als principis tradicionals del socialisme científic, tot i les diferents tàctiques polítiques i evolucions ideològiques seguides —front d’esquerres, en el cas del PS francès, des del 1972, participació en els governs de “centrosinistra”, a Itàlia i renúncia explícita al marxisme del PSOE— i un perceptible desplaçament vers posicions centristes. Així, malgrat l’important avenç d’aquestes forces des dels anys setanta, les manifestacions més espectaculars del qual foren els triomfs socialistes a Portugal el 1976, a França i a Grècia el 1981 i a l’Estat espanyol el 1982, les inicials experiències de caire més esquerrà (com ara el govern amb els comunistes i la sèrie de nacionalitzacions dels primers anys de mandat de F.Mitterrand) hagueren de ser, si no revertides, almenys aturades. Per contra, en altres estats el socialisme actuà impulsant mesures liberalitzadores: el cas més rellevant d’aquesta tendència fou l’espanyol, en què, en part gràcies a aquest pragmatisme, el PSOE es mantingué ininterrompudament en el poder fins el 1996. La renúncia creixent del socialisme europeu a l’intervencionisme estatal i l’absència de referents ideològics clars s’accentuà especialment a la dècada dels vuitanta, a mesura que l’evolució envers el desenllaç (1991) de la guerra freda posava més en evidència la superioritat politicoeconòmica del model liberal representat pels EUA, desconcert especialment evident en la llarga permanència dels laboristes britànics i dels socialdemòcrates alemanys a l’oposició (1979-97 i 1982-98, respectivament). A França, però, tot i la seva forta orientació estatalista (que comparteix amb el PASOK grec), el govern socialista no fou derrotat fins el 1993 i Mitterrand es mantingué en el càrrec fins el 1995. A la segona meitat dels anys noranta tingué lloc un retorn al poder dels partits socialistes als estats europeus occidentals de més pes (Gran Bretanya el 1997, Alemanya el 1998, legislatives a França el 1997), bé que al preu de noves cessions a l’espai centrista, més accentuat a la Gran Bretanya (renúncia oficial dels laboristes a les nacionalitzacions el 1995) i a Alemanya (on al SPD s’enfrontaren les ales centrista i esquerrana el 1999), que a França, on el PS observa una orientació més tradicional. En les noves democràcies pluralistes sorgides als antics estats satèl·lits de l’URSS, els antics partits comunistes han adoptat en la seva reconversió, generalment i si més no de portes enfora, un programa socialdemòcrata que sovint arrossega inèrcies autoritàries i que recull el descontentament envers les dificultats que acompanyen el canvi a l’economia de mercat. En molts dels nous estats balcànics, en canvi, la virulència de les confrontacions nacionalistes ha impedit l’aparició d’opcions polítiques mínimament homologables a la socialdemocràcia occidental. A Rússia i a la resta d’estats de la CEI el comunisme sol monopolitzar l’oposició parlamentària i els socialistes, si no són inexistents, resten absolutament marginals en el mapa polític. Al Parlament Europeu, el grup socialista ha alternat l’hegemonia amb els democratacristians. Fora d’Europa i de les seves prolongacions sociopolítiques —els laborismes australià, israelià, etc.—, diferents formes de socialisme s’estengueren ràpidament des de l’acabament dels processos descolonitzadors dels anys seixanta anomenats del “Tercer Món”. Aquests “socialismes”, molt diferents de les visions tradicionals dels profetes socialistes europeus del s. XIX, són ideologies parroquials, instrumentals, creació, en bona part, dels nous líders o les joves elits que, en molts d’aquests països, intenten d’anul·lar o suplantar els valors tradicionals, sovint perquè llur autoritat reposa damunt criteris diferents. El socialisme hi fou considerat com el mitjà per a crear estats nous i modernitzats, aconseguir l’adhesió d’unes poblacions molt heterogènies culturalment a estats centralitzats i dominats per determinades minories i, alhora, legitimar l’ús de la força amb aquest objectiu. El socialisme dels nous estats propugnà la planificació central, la propietat estatal i la direcció de les empreses pel poder polític, estructurat, generalment, en un règim de partit únic; a més, cap dels moviments socialistes extraeuropeus no es considerà representant de la classe obrera, sinó que es fonamentà en una aliança de camperols i treballadors amb una classe mitjana que n'assumia clarament el lideratge. Aquest fou, notòriament, el cas del règim nasserià a Egipte, articulat entorn de la Unió Socialista Àrab, i també el de l’altre gran moviment socialista de l’Orient Mitjà, el Ba'ṯ o Partit del Ressorgiment Socialista Àrab, el qual, malgrat la seva retòrica sobre la revolució i la lluita, ha pres molt poques mesures concretes per a la realització del socialisme. Semblantment, a l’Algèria postcolonial es desenvolupà un socialisme especialment combatiu centrat en la fèrria hegemonia del Front de Libération National. En una línia semblant, cal esmentar també el règim de Habib Bourguiba a Tunísia, amb el Parti Socialiste Destourien. Pel que fa al conflicte araboisraelià, l’accés dels laboristes israelians al poder el 1993 ha estat determinant per a l’inici d’un procés de pau. Els darrers anys seixanta sorgí el “socialisme africà”, el principal teòric del qual fou el president senegalès Léopold Sédar Senghor, i que fou més un recurs retòric destinat a ocupar el lloc de l’antic anticolonialisme, que un conjunt d’orientacions per a l’acció específica. Arran de l’endeutament creixent, de la persistència del subdesenvolupament i dels conflictes interètnics que qüestionaven la unitat ‘nacional’, al principi dels anys noranta alguns estats de l’Àfrica subsahariana tendiren a abandonar les concepcions més combatives del socialisme i emprengueren vies més coincidents amb l’economia de mercat, mentre que en el pla polític emergia un tímid pluralisme. L’esfondrament de la Unió Soviètica, referència de part d’aquests règims i de la qual sovint rebien suport efectiu, acabà de dissoldre la fe en un socialisme tercermundista. En el seu lloc, es desenvoluparen amb força moviments específicament autòctons. Especialment al N d’Àfrica i al Pròxim Orient, l’islam realitzà la funció d’ideologia motriu que abans havia exercit el socialisme, i generalment xocà amb les elits dirigents laiques formades sota l’ideari socialista. El cas més evident és a Algèria, on des del 1991 té lloc una sagnant guerra que enfronta els islamistes amb els continuadors del règim creat per Boumedienne, que tenen el suport de l’exèrcit. Amb una tradició històrica molt més antiga i un bagatge teòric més sòlid, el socialisme asiàtic semblava destinat, els anys cinquanta, a assolir l’hegemonia continental; durant els darrers decennis, però, l’expansió comunista per Àsia, a redós de la guerra de la Indoxina, i la reacció defensiva de les forces conservadores locals i internacionals, concretada en les dictadures militars d’Indonèsia, Myanmar, Birmània, Tailàndia, etc., destruïren les possibilitats d’arrelament del socialisme en aquella àrea. Finalment, a l’Amèrica Llatina, on el moviment socialista s’havia estès durant els primers anys del s. XX, per bé que restà molt afeblit després de les escissions terceristes del període 1917-21, els tres grans partits del continent foren l’argentí —incapaç, tanmateix, d’evitar el triomf peronista del 1946—, el Partido Trabalhista brasiler de Getúlio Vargas i el PS xilè, fundat el 1933 i que, després de més de trenta anys de tàctica frontpopulista, assolí el poder el 1970, dins la Unidad Popular de Salvador Allende. Els cops d’estat militars al Brasil (1964), Xile (1973) i l’Argentina (1976) provocaren la desarticulació dels principals nuclis del socialisme sud-americà. Amb el restabliment de la democràcia (1989, 1989 i 1982, respectivament), tornaren a sorgir partits de tendència socialista, tot i que amb una estratègia molt menys frontalment anticapitalista. La Unión Cívica Radical argentina ocupà el poder en 1983-89 i, des del 1994, el Brasil és governat per una coalició encapçalada pel Partido da Social Democracia Brasileira.

El socialisme als Països Catalans

Si hom prescindeix d’alguns dels plantejaments exposats per Ramon Llull a Blanquerna, i de certes afirmacions de Joan Lluís Vives a De subventione pauperum i De communione rerum, favorables a la comunitat de béns, els diversos corrents del socialisme utòpic, sobretot els d’origen francès, s’introdueixen als Països Catalans a partir del primer terç del s. XIX. El saintsimonisme tingué un important nucli de difusió a Barcelona, gràcies als escrits d’Andreu Fontcuberta i de Carles Raüll, publicats a El Vapor i El Propagador de la Libertad (1835-37), on, tot fent una interpretació original del model francès, propugnaven un moviment industrialista amb matisacions socialistes. Pels mateixos anys, el progressista radical Antoni Ribot i Fontserè difonia les idees populistes de Lamennais. El fourierisme, implantat bàsicament a Cadis i Madrid, exercí alguna influència al Principat, però hi fou molt més important el pes dels seguidors d’Étienne Cabet; el nucli de cabetians catalans, format per Narcís Monturiol, Joan Rovira, Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila i d’altres, publicà els periòdics La Madre de Familia (1846), La Fraternidad (1847-48) i El Padre de Familia (1849-50), des d’on propagava els ideals del pensador francès; la majoria dels seus membres evolucionà més tard cap al republicanisme federal. Després de la revolució del 1868, i sobretot durant la Primera República, es produí una breu rebrotada de l’utopisme, quan tant federals d’esquerra com el sector polititzat de l’obrerisme (B.Lostau, P.Alsina, Roca i Galès) intentaven d’oferir una alternativa moderada i reformista al radicalisme revolucionari dels grups obrers vinculats ja a la Primera Internacional. Simultàniament, però, l’arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació, a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el Partido Socialista Obrero Español; des d’aquell moment, el pes de la capital de l’estat havia d’ésser determinant en l’orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888 amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes apreciable, i el creixement d’aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda per l’anarquisme, s’estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi— i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més força. Tot i que l’escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències apreciables, el PSOE, mancat d’un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT, malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per Fabra i Ribas, s’oposà a l’excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora; tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l’estat obligà el partit a un canvi d’orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l’intent de Martí i Julià de portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué l’adhesió de nombroses personalitats d’esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i s’allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar, propugnaven la creació d’una alternativa socialista específicament catalana. El projecte, ajornat per l’assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué desenvolupar-se per l’adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic El Obrero Balear des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l’escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s’hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l’USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l’àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d’Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la Guerra Civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939. Per bé que molts dels grups d’esquerra creats o ressuscitats a l’exili i a la clandestinitat —com el Front Nacional de Catalunya— es reclamessin més o menys enèrgicament socialistes, calgué esperar al 1945 per a veure sorgir un nou partit socialista català, el Moviment Socialista de Catalunya, del qual, escindit el 1968, procedien els dos partits socialistes de Catalunya: el PSC (Reagrupament), socialdemòcrata, i el PSC (Congrés), els quals es fusionaren (1978) amb la Federació Catalana del PSOE en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Vinculat a l’independentisme i abocat finalment a la marginalitat fou el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Al País Valencià, el primer grup socialista de la postguerra fou el Partit Socialista Valencià (1960), de línia nacionalista, desaparegut el 1968; a mitjan 1976, i aglutinant diversos grups menors, sorgí el Partit Socialista del País Valencià, que el 1978 fou absorbit pel PSOE. A les Illes, a més de la Federació Socialista Balear, afiliada al PSOE, sòlidament reorganitzada des del 1977, hi ha el Partit Socialista de Mallorca, (PSM), amb representació al Parlament balear; a més, també hi fou present el ja desaparegut Partit Socialista de Menorca. El PSOE fou majoritari als tres països catalans del sud en les eleccions a Corts Generals del 1982 i el 1986; el 1989 només ho fou a Catalunya i al País Valencià, i el 1993 i el 1996 solament a Catalunya; governà la Generalitat Valenciana en les legislatures dels anys 1983, 1987 i 1991, mentre que ha restat a l’oposició al parlament català, i també al balear fins el 1999, que un pacte de govern amb Unió Mallorquina, IU i els ecologistes permeté al PSOE i al PSM accedir al poder.

Col·laboració: 
JBCC
Llegir més...