Coneguda ja des dels primers segles del cristianisme, és testimoniada per una carta de Plini (~111) i és descrita, pel que fa a la Jesalem del segle IV, per Egèria. Sense paral·lel en la litúrgia sinagogal, degué ésser introduïda per la creença que la segona vinguda del Crist s’esdevindria durant la nit. S’iniciava amb les vespres, i se solia cloure amb la celebració eucarística.
Hom hi dedicava tota la nit especialment per Pasqua (vetlla pasqual), i una bona part de la nit el diumenge i les festes dels màrtirs. La darrera part abans de l’eucaristia donà naixença als oficis de matines i laudes. Mentre que a l’Orient, sobretot entre els monjos, hom continua celebrant-ne a la nit, a l’Occident s’estengué l’ús d’anticipar-les, de primer (segle VIII) a la tarda, i després (segle XIV) al matí de la vigília (la vetlla pasqual torna a celebrar-se durant la nit des del 1950). Durant l’edat mitjana, als grans santuaris era costum que els pelegrins passessin la nit en vetlla.
El Llibre Vermell de Montserrat testimonia la diària vetlla de Santa Maria, plena d’espontaneïtat, de pregàries, de cants i de dansa. Modernament (des del 1947) hom la celebra solemnement la nit del 27 d’abril, amb una gran participació de catalans, que hi renoven simbòlicament la flama de les nombroses llànties votives.