i Silvio Berlusconi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Silvio Berlusconi

Política
Silvio Berlusconi
© Comunitat Europea
ciències polítiques polít
Empresari i polític italià.
Milà, 29 de setembre de 1936

Director d’una empresa immobiliària, a la dècada dels setanta creà el grup Fininvest, que arribà a controlar importants diaris i revistes, entre d’altres, La Repubblica i L’Espresso, editorials (Mondadori), canals de televisió i agències immobiliàries. El 1986 adquirí, a més, el club de futbol Milan AC, del qual fou president en 1986-2004 i 2006-08 i que vengué a un consorci xinès el 2017. Després de la crisi del 1993, s’introduí en la política i, al capdavant de la coalició de dreta Polo delle Libertà formada per l’Alleanza Nazionale (neofeixistes), la Lega Nord (federalistes) i Forza Italia, el seu propi partit fundat el 1994, guanyà les eleccions generals d’aquest any i ocupà el càrrec de primer ministre al maig. Les acusacions de corrupció i les dissensions a l’interior de la coalició comportaren la seva dimissió al desembre. Derrotat el 1996 i líder de l’oposició de dreta, hom continuà acusant-lo de diversos casos de finançament il·legal, però el seu partit es recuperà en les eleccions europees (1999) i regionals (2000).

El 2001 la coalició Casa delle Libertà (amb els mateixos socis que el 1993 integraven el Polo delle Libertà) guanyà les eleccions. Novament primer ministre, el 2002 Berlusconi hagué d’afrontar importants mobilitzacions i vagues contra el seu projecte de reforma laboral i també les contínues acusacions de corrupció, que el 2003 el portaren a aprovar una polèmica llei d’immunitat parlamentària, anul·lada pel Tribunal Constitucional el 2004. Tanmateix, fou absolt de cinc acusacions de corrupció. Fou igualment molt protestat el seu intent de mantenir el seu imperi mediàtic des del càrrec polític, cosa que feu mitjançant la llei de l’audiovisual, que el president de la República retornà el 2003 i que, convenientment modificada, fou finalment aprovada el 2004.

L’any 2005 vengué una part del conglomerat Mediaset, tot i que continuava essent-ne el soci majoritari. Les tensions entre els socis de govern culminaren amb l’abandonament de la coalició d’Alleanza Nazionale, la Lega Nord i la Unió Democratacristiana el 2005, cosa que el forçà a dimitir i a formar un nou govern, molt semblant a l’anterior. L’abril del 2006 fou derrotat per un estret marge en les eleccions generals al capdavant de la Casa delle Libertà per la coalició de centreesquerra L’Unione, liderada per Romano Prodi. En política exterior, l’antieuropeisme de la Lega Nord (que motivà la dimissió del ministre d’Afers Estrangers el 2002) dificultà les relacions del govern de Berlusconi amb la UE, com també ho feren les reticències davant d’algunes iniciatives francoalemanyes. Donà suport a l’atac anglo-nord-americà a l’Iraq que enderrocà el règim de Saddam Ḥusayn el 2003, però la forta contestació popular i algunes víctimes mortals el portaren a anunciar la retirada italiana de l’Iraq el març del 2005.

Un any després de passar a l’oposició (abril del 2007) fou absolt de l’acusació de suborn de jutges els anys vuitanta, i al novembre fundà el nou partit Popolo della Libertà, en el qual es dissolgueren Forza Italia i també l’Alleanza Nazionale, amb l’objectiu de crear un gran bloc de centredreta italià, i del qual fou elegit president. En les eleccions anticipades de l’abril del 2008 aquesta formació obtingué majoria absoluta en ambdues cambres del Parlament italià, victòria que el confirmà per a un tercer mandat com a primer ministre. Els primers mesos del seu accés al càrrec hagué de fer front a la “vaga de les escombraries” de Nàpols, que posà novament en evidència el poder del crim organitzat, i aprovà també una llei contra la immigració il·legal, que fou motiu de polèmica per la seva duresa. El juliol del 2008, l’aprovació del Parlament d’una llei que donava immunitat als quatre càrrecs més alts de la república aixecà les protestes de l’oposició, que acusava Berlusconi d’eludir així les causes pendents amb la justícia.

L'abril del 2009 la vida personal de Berlusconi passà a primer pla quan la seva dona, en anunciar el seu divorci, l’acusà d’infidelitat reiterada i de mantenir relacions íntimes amb menors. Els dos anys següents, des de diversos mitjans de comunicació, hom li atribuí la celebració d’orgies i escàndols sexuals, atacs als quals respongué sempre amb declaracions provocadores i desafiants, però que perjudicaren molt la seva imatge pública i donaren peu a manifestacions multitudinàries que exigien la seva dimissió. A l’octubre, el Tribunal Constitucional derogà la llei aprovada el 2008 que li atorgava immunitat parlamentària.

Tot i que el seu partit obtingué bons resultats en les eleccions regionals del març del 2010, uns quants mesos més tard el suport parlamentari de Berlusconi començà a esquerdar-se: a l’agost perdé la majoria a la Cambra dels Diputats quan una trentena de diputats abandonaren Forza Italia. Tot i això, fins al final d’any superà diverses mocions. El seu soci de govern i de partit Gianfranco Fini (líder de l’antiga Alleanza Nazionale) l’instà públicament a dimitir.

Davant l’acumulació d’escàndols i l’aixecament de la immunitat s’obriren contra ell una sèrie de causes pendents, i finalment fou portat davant els tribunals el gener del 2011. De manera paral·lela, arran de la crisi financera internacional, els mercats internacionals, les autoritats de la UE i les institucions financeres internacionals, assenyalaren cada cop amb més insistència la difícil situació de les finances italianes, que situaren al caire de la fallida.

El 12 de novembre de 2011 Berlusconi dimití després de perdre la votació del pressupost. El succeí en el càrrec l’antic comissari europeu Mario Monti al capdavant d’un govern tècnic, al qual Berlusconi donà suport en les primeres mesures d’emergència per a afrontar la crisi del deute. El desembre del 2012, però, li retirà el suport, cosa que comportà la convocatòria d’eleccions anticipades el febrer del 2013, en les quals Berlusconi fou elegit senador.

El resultat, d’una gran fragmentació, condicionà la viabilitat del nou govern del socialdemòcrata Enrico Letta al suport del Popolo della Libertà. El març del 2013 els tribunals el condemnaren a quatre anys de presó i a la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics per evasió fiscal del conglomerat Mediaset del 1994 al 1999. El setembre del 2013, a iniciativa de Berlusconi, el PDL presentà una moció de confiança contra el primer ministre, però la negativa d’una part del seu partit a secundar-la comportà que tot el partit acabés votant a favor de Letta. Al novembre tingué lloc una escissió del PDL liderada per Angelino Alfano, i Berlusconi reactivà Forza Italia. El mateix mes, pocs dies després, el Senat votà en favor de la seva expulsió del Parlament, declarant-lo inelegible per sis anys i, en conseqüència, desposseint-lo de la immunitat parlamentària.

La sentència de presó del març del 2013 fou rebaixada per la d’un any de presó, que evità prestant serveis comunitaris entre el maig del 2014 i el març del 2015. Paral·lelament a la desaparició gradual de l’escena pública es dictaren sentències d’altres causes obertes contra ell en anys anteriors, entre d’altres, set anys de presó per mantenir relacions sexuals amb una menor (juny del 2013) i tres anys de presó pel suborn d’un senador (juliol del 2015). Tanmateix, les sentències restaren totes en suspens pendents de les apel·lacions interposades, o bé foren revocades. El maig del 2018 un tribunal de Milà dictaminà la rehabilitació de Silvio Berlusconi per a l’ocupació de càrrecs públics.

Llegir més...