Fou fundat el 1971 com a escissió de l’ala radical de l’Ulster Unionist Party (UUP) encapçalada per Ian Paisley, el qual en fou el líder indiscutible fins a la mort (2014). Partidari de la unió indissoluble d’Irlanda del Nord a la Gran Bretanya i contrari a qualsevol mena de govern autònom o tutela compartida entre el govern de la República d’Irlanda i la Gran Bretanya, durant la dècada dels anys setanta i vuitanta, aliat amb l’UUP aconseguí fer fracassar diverses temptatives en aquesta direcció. A diferència de l’UUP, però, el DUP rebutjà les negociacions multilaterals iniciades els anys noranta i també els acords de pau de Stormont (o de Divendres Sant) i el parlament autònom que en sortí. No obstant això, participà en les primeres eleccions per a la cambra (1998), en les quals fou la tercera força més votada, tot i que refusà formar part del govern. Les dificultats i els bloqueigs del procés de pau i les resistències de l’IRA a desarmar-se afavoriren un suport creixent al DUP, que es feu evident en les eleccions a l’Assemblea de Stormont del 2003, any que es convertí en la força més votada.
La suspensió del Parlament (vigent des de l’any anterior) i la negativa a compartir el govern amb el Sinn Féin (segona força a la cambra) bloquejaren les institucions nord-irlandeses fins el 2006, amb la confirmació del desarmament total de l’IRA, i l’any següent, amb el reconeixement del Sinn Féin, de la policia i el sistema judicial. En les noves eleccions del març del 2007, el DUP consolidà el seu lideratge, però aquest cop acabà formant un govern amb el Sinn Féin al maig, amb Paisley com a primer ministre i Martin McGuinness, del Sinn Féin, com a vice-primer ministre. El maig del 2008 Paisley fou rellevat a la presidència del partit per Peter Robinson que, al juny, el substituí també com a primer ministre. El gener del 2010, un afer de corrupció que esquitxà Robinson comportà la seva suspensió del càrrec de primer ministre per sis setmanes, en el qual fou substituït per Arlene Foster, ministra d’Empreses i Comerç, també del DUP.
Tot i que després de les eleccions del maig del 2011 a l’Assemblea (en les quals el DUP tornà a ser la força més votada amb 38 escons), Robinson fou reelegit en el càrrec, arran d’un nou episodi de violència dimití per segon cop (setembre-octubre del 2015). El desembre del 2015 fou succeït com a líder del partit per Arlene Foster que, al capdavant del DUP, mantingué els 38 diputats i esdevingué nova primera ministra el maig del 2016. Arran d’un presumpte cas de corrupció, es convocaren eleccions anticipades el març del 2017 en les quals, malgrat continuar com a força més votada, el DUP tingué un fort retrocés (28). Quant a la representació al Parlament britànic, tingué uns resultats discrets fins al final de la dècada de 1990 (entre 1 i 3 diputats entre els anys 1974 i 1997), però el 2001 aconseguí 5 diputats, i a partir del 2005 fou el primer partit d’Irlanda del Nord a la Cambra dels Comuns, amb més de 8 diputats.
En les eleccions del 2017 aconseguí el seu millor resultat (10 diputats) i tancà un acord de govern amb el Partit Conservador encapçalat per Theresa May. Favorable al Brexit, s’oposa tanmateix a una sortida sense acord amb la Unió Europea, alhora que reclama que el pacte final no faci excepcions entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord per tal de no posar en perill la integritat territorial del Regne Unit. Per aquest motiu, el DUP s’oposà als acords de la primera ministra amb la UE, que preveien una “salvaguarda” (règim especial d’exempció duanera) a les fronteres d’Irlanda del Nord, i, en bona part, fou el principal causant de la caiguda de May (juny del 2019). En les eleccions anticipades al Parlament britànic del desembre del 2019 convocades pel nou primer ministre Boris Johnson aconseguí 8 escons, però la victòria conservadora per majoria absoluta privà el DUP de condicionar el nou govern.