Vicky Peña

Victòria Peña i Carulla
(Barcelona, 11 de gener de 1954)

Vicky Peña, a l’obra Sweeney Todd

© Teatro Español /Javier Naval

Actriu.

Vida

Filla dels actors Felip Peña i Montserrat Carulla, estudià infermeria. El 1974 s’inicià al Teatre Nacional amb El criat de dos amos (Carlo Goldoni) sota la direcció d’Esteve Polls, alhora que començà a intervenir en dramàtics televisius, on es prodigà amb una certa assiduïtat al llarg dels anys. El 1976 debutà al cinema amb Cambio de sexo (Vicente Aranda) i l’any següent passà a formar part de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle que representà al Born una adaptació lliure i autogestionada del Don Juan. Aquest grup format per Mario Gas, Enric Lucena, Assumpta Serna, Miquel Cors, Carme Elias i Sílvia Munt llogà el Saló Diana (1978-79) i el convertiren en una sala de teatre alternativa i autogestionada. Després treballà en muntatges com Enrique IV (1978), de Pirandello i Doña Rosita la soltera (1980), de Lorca.

Amb el tancament del Diana, treballà en el doblatge, en estudis com ara Voz de España, Sonoblok i ocasionalment Parlo Films, al costat del seu pare, de María Dolores Gispert, Mercè Sampietro, Mario Gas i Marta Martorell. No tornà als escenaris fins el 1982 amb Doña Rosita la Soltera (García Lorca) i posteriorment participà en obres com ara Urfaust (Goethe); L’òpera de tres rals (Brecht), dirigida per Mario Gas i actuant al costat del seu pare; i Madre Coraje y sus hijos (Brecht), del 1986. Aquell any obtingué un gran èxit a Dragon Rapide (Jaime Camino) i La casa de Bernarda Alba (Mario Camus), interpretació per la qual rebé el premi de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.

Després actuà en muntatges com El temps i els Conway (1992), de Priestley, Othello (1994), de Shakespeare, o Sweeney Todd (1995), de Sondheim, pel qual fou guardonada amb un premi Max (1998). De llavors ençà ha sovintejat la interpretació de musicals com Guys & Dolls, de Jo Swerling, Abe Burrows i Frank Loesser, produïda pel TNC (1998), A Little Night Music, de Sondheim, que inaugurà el Grec (2000), o l’espectacle en solitari, basat en les cançons de K. Weill, que integrà un dels 8 solos que programà el Grec del mateix any. Realitzà la traducció al català de La reina de bellesa de Leenane, de M. MacDonagh (1998), per la interpretació de la qual aconseguí un premi Max (2000). Ha participat també a Música per als contes de la vella dama (1999), espectacle infantil del Poliorama, La mare coratge i els seus fills (2001), de B. Brecht, Electra (2003), de Sòfocles, i Orestiada (2004), d’Èsquil, dirigides per Mario Gas. El 2008 obtingué un tercer premi Max per Homebody/Kabul.

A partir del 1993, la seva participació en el doblatge ha estat menys freqüent, però encara compagina el teatre i el cinema, on gaudí d’un cert reconeixement pel seu paper a Secretos del corazón (1996, Montxo Armendáriz).

El 2009 rebé el Premio Nacional de Teatro i el premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques, el 2011 novament el premi Max de les arts escèniques a la millor actriu protagonista pel seu paper a l’obra Marburg, de Guillem Clua, dirigida per Rafael Duran i el 2012 el premi Gaudí a la millor actriu secundària per Catalunya über alles!. Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi (2014).

Altres films

1977 Borrasca, M.Á. Rivas.

1978 L’orgia, F. Bellmunt.

1981 3 4, M. Iborra.

1986 Werther, P. Miró.

1987 El placer de matar, F. Rotaeta.

1988 Diario de invierno, F. Regueiro; Llums i ombres, J. Camino.

1991 El llarg hivern, J. Camino.

1993 Bufons i reis, L. Zayas.

1995 Entre rojas, A. Rodríguez.

1996 La buena vida, D. Trueba; Marquise, V. Belmont.

1997-88 Em dic Sara, D. Payàs.

1998 El pianista, M. Gas.

1999 Noche de fiesta, X. Puebla; Morir (o no), V. Pons; Sé quién eres, P. Ferreira.

2001 Germanes de sang, J. Garay (telefilm); Piedras, R. Salazar. 

2002 Les veus de la nit, S. García Ruiz; Smooking room, Julio D. Wallovits i Roger Gual.

2003 Joves, R. Térmens i C. Torres; El principio de Arquímedes, G. Herrero.

2008 Little Ashes, P. Morrison.

2012 Catalunya über alles!, R. Térmens.

2013 Un berenar a Ginebra, V. Pons.

Bibliografia

  • Piñol, R.M. (1996): “Vicky Peña”, Història gràfica de Catalunya dia a dia 1995. Barcelona, Edicions 62, p. 178-179.