Estudià ciències polítiques i humanitats. Dedicat al periodisme, el 1951 fou cofundador del primer dels partits nacionalistes que, després de la fusió amb altres partits, donà lloc al Bharatiya Janata (1977), del qual fou líder en 1979-86 i de nou des del 1992, i portaveu parlamentari (1980-84 i 1993-96). Ministre d’Afers Estrangers (1977-79) en el govern de Morarji Desai, amb la victòria del BJP en les eleccions del maig del 1996 fou durant 13 dies primer ministre, però dimití en no poder formar una coalició de govern, suport que aconseguí en les eleccions del 1998. Destacà per continuar l’impuls que donà a la liberalització de l’economia, que a la segona meitat dels anys noranta convertí l’Índia en un dels estats asiàtics emergents. Refermà l’opció nuclear de l’Índia amb la realització de diverses proves (cosa que comportà tensions amb els EUA i l’Europa occidental) i mantingué relacions difícils amb el Pakistan, que milloraren a la fi del seu mandat quan el 2003 entrà en negociacions per a resoldre el conflicte del Caixmir. Tot i ésser acusat de negligència en els avalots de Gujarāt (2002), en què moriren prop d’un miler de musulmans, en conjunt posà fre al sector més radicalment antiislàmic del seu partit. En ésser derrotat en les eleccions del 2004 pel Partit del Congrés, refusà el càrrec de cap de l’oposició. Manmohan Singh el succeí com a primer ministre. El 2014 rebé el Bharat Ratna, la més alta condecoració civil de l’Índia.