En les memòries externes, com els discs, cada partició és un espai d’adreces independent, que es comporten com memòries virtuals independents. Així, la creació de dues particions en un disc dur, per exemple, dóna la sensació a l’usuari que posseeix dos discs durs diferents. La independència de les particions és tal que cada partició pot emmagatzemar dades en un format diferent del de les altres. En alguns sistemes hom pot escollir en el moment de l’arrencada de la màquina quin sistema operatiu vol utilitzar; això és possible, en el cas que les alternatives ofertes siguin de sistemes operatius amb format de fitxers no compatibles, gràcies a l’ús de diverses particions de la memòria externa, cadascuna visible pel sistema operatiu pertinent. Un altre tipus de partició és la partició de la memòria interna de la màquina i de l’espai lògic d’adreces generades per les aplicacions, que estan a la base de la memòria virtual i la multiprogramació. L’ús de tècniques de gestió de les particions, o per abreujar, tècniques de partició, permet que cada bloc lògic resultant de la partició se situï en un bloc físic qualsevol de la memòria interna. D’aquesta manera hom pot aprofitar blocs no contigus de la memòria principal per a situar-hi les dades d’un programa, tècnica que es troba a la base de la multiprogramació. O bé pot decidir carregar a la memòria només part de l’espai lògic, en concret, només algunes de les particions; tècnica en què es basa la memòria virtual.
f
Electrònica i informàtica