El document reconeix la possibilitat d’habilitar mesures de protecció i promoció per a aquestes llengües, que declara part del patrimoni cultural europeu, atesa llur situació precària. També reconeix, d’acord amb la Convenció Europea sobre Drets Humans (1950), la legitimitat dels seus parlants de disposar d’unes condicions mínimes que els en permetin l’ús. La definició de ‘llengua minoritària o regional’ se circumscriu a qualsevol de les llengües no oficials parlades tradicionalment per una part dels ciutadans d’un estat, generalment en un territori determinat. En resten excloses, per tant, les llengües dels immigrants. El text enumera les mesures a adoptar en els àmbits educatiu, judicial, administratiu, mitjans de comunicació, cultural i economicosocial, i institueix un comitè d’experts per al seguiment de la seva aplicació. També explicita que la promoció de les llengües regionals no pot anar en detriment de la llengua oficial, ni de la sobirania i integritat territorial de l’estat. Els termes de la carta no invaliden les legislacions que estableixin uns nivells de protecció superior. Els estats poden no signar la totalitat dels articles i, en cas de fer-ho, es comprometen a aplicar-ne un mínim. Dels 43 membres del Consell d’Europa, el 2001 eren signataris de la Carta 25 estats, 11 dels quals de la UE (aleshores 15 membres), i era en vigor (a partir de l’any 1998) en 13 (7 dels quals a la UE). Espanya la signà el 1992, la ratificà a l’abril del 2001 i a l’agost hi entrà en vigor.