El 1911 es revifà, es reestructurà, s’aprovaren els nous estatuts i es féu una declaració de principis impulsada per Josep Conangla i Fontanilles , que en fou tres cops president. Es constituí en força d’avantguarda del nacionalisme català a l’illa, tot propugnant fermament l’autonomia de Catalunya. Segons els seus estatuts, el Centre es considerava una extensió social i espiritual de Catalunya en terra cubana i aspirava a que fos reconegut en tots els ordres. També consideraven que l’Estat espanyol estava en el deure immediat de satisfer a Catalunya l’aspiració d’assolir un règim d’autonomia. El 1916 el capital social de l’entitat era de sis mil dòlars, tenia sis-cents socis, i el capital de la biblioteca en llibres era d’uns set-cents volums. Mantenia també una escola i els socis tenien atenció sanitària al Centre Balear. El 1919 adoptà la senyera estelada independentista com a símbol institucional. Entre els presidents, cal fer esment de Claudi Mimó i Caba —un dels fundadors—, nomenat, el 1917, president honorari; Jaume Basté; Joaquim Muntal i Gramunt (1914-15); Josep Murillo i Mumbrú (1918-19); Francesc Molla i Presas (1920-21), Josep Pineda i Fargas (1923-24) i Josep Conangla i Fontanilles. Organitzà diverses seccions d’activitat, entre les quals hi havia les de cultura, treball —que s’encarregava de proporcionar feina als nouvinguts de Catalunya a través de la delegació del Centre a Barcelona—, teatre —que organitzava temporades de teatre en català—, festes, futbol i l’Orfeó Català. El centre fou organitzador dels Jocs Florals de 1887, 1922 i 1944 i publicà un llibre dels dos darrers. Impulsà la publicació de la revista “La Nova Catalunya” i participà en la publicació de “Combat”. Francesc Macià, en la seva visita a l’Havana el 1928, fou rebut per Conangla i Convidat pel Club separatista Número 1, format per socis del centre. Acabada la Guerra Civil Espanyola, el Centre, presidit per Conangla, reconegué el Consell Nacional de Catalunya , dirigit per Carles Pi i Sunyer. Mantigué la revista “La Nova Catalunya” fins que els locals li foren clausurats pel règim castrista i, arran d’aquest fet, una gran part dels dirigents s’exiliaren.