i Angela Merkel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Angela Merkel

Angela Merkel
© Parlament Europeu
ciències polítiques polít
Política alemanya.
Hamburg, 17 de juliol de 1954

De nom de soltera Angela Dorothea Kasner. Filla d’un pastor protestant, que es traslladà a l’antiga RDA l’any del seu naixement, es llicencià en física el 1973 i es doctorà el 1986 a Berlín. El 1989 ingressà al partit Demokratischer Aufbruch (DA, ‘Ruptura Democràtica’), que l’any següent s’uní amb la Christlich-Demokratische Union en l’Aliança Democràtica, que guanyà les úniques eleccions lliures a l’RDA. En les primeres eleccions al Bundestag reunificat (desembre del 1990), fou elegida diputada per la CDU i, dins del govern de Helmut Kohl constituït el 1991, ocupà la cartera per a la Dona i la Joventut, i el 1994, la de Medi Ambient. El 1993 fou elegida presidenta de la CDU de Mecklenburg - Pomerània Occidental, el 1998 secretària general de la CDU i el 2000 presidenta de la mateixa formació (càrrec que revalidà en els congressos dels anys 2002, 2004, 2006, 2008, 2010 i 2012). El 1999 instà públicament el partit a retirar-li la presidència honorífica a Helmut Kohl per un afer de finançament il·legal. El 2002 renuncià la candidatura a la cancelleria a favor del líder de la CSU Edmund Stoiber, que perdé les eleccions i convertí Merkel en cap de l’oposició.

Al setembre del 2005, al capdavant de la CDU-CSU, guanyà les eleccions generals per un estret marge, resultat que l’obligà a emprendre negociacions per a formar un govern de coalició amb el Sozialdemokratische Partei Deutschlands inaugurat dos mesos després, i en el qual ocupà la cancelleria. Merkel esdevingué, així, la primera dona cap de govern d’Alemanya. El setembre del 2009 tornà a guanyar les eleccions generals, bé que novament per majoria relativa, i al mes següent inaugurà un govern de coalició amb el Freie Demokratische Partei, en el qual ocupà novament el càrrec de cancellera. Al llarg dels anys següents consolidà el seu lideratge al país i també a la Unió Europea, gràcies a una economia que, malgrat els efectes innegables de la recessió, es mantingué com la més sòlida de la Unió Europea. Aquesta preeminència donà a Alemanya una creixent influència en l’organització, molt especialment en la política econòmica, de la zona euro, davant la greu crisi del deute que afectava els estats membres del sud, com posà de manifest la signatura del Tractat d’Estabilitat del 2012 i l’oposició rotunda als eurobons, política que tingué en el seu ministre de Finances Wolfgang Schäuble el principal artífex. En política exterior no europea estrenyé la col·laboració amb els EUA (malgrat la crisi que desencadenaren les revelacions per un afer d’espionatge nord-americà sobre la cancellera), especialment a l’Afganistan. L’hegemonia democratacristiana liderada per Merkel es posà de manifest en les eleccions del 22 de setembre de 2013. Els resultats (311 escons sobre 631) li donaren el tercer mandat i, tot i situar el partit a tocar de la majoria absoluta, inicià converses per a formar un govern de coalició.

El 17 de desembre, en aprovar el Bundestag un segon govern de “gran coalició” de la CDU-CSU amb els socialistes, assumí per tercer cop consecutiu la cancelleria. A més de la continuïtat de Schäuble, entre els integrants de més pes del nou govern destacava el president de l’SPD Sigmar Gabriel (ministre d’Economia i vicecanceller i, en el darrer any de la legislatura ministre d’Afers Estrangers). El manteniment del bon ritme de l’economia apuntalà Alemanya com a peça bàsica de la Unió Europea, que des del 2015 es veié sacsejada per la crisi dels refugiats, davant la qual Merkel fou la principal valedora d’un sistema de quotes d’acollida que fou o bé ignorat o bé frontalment rebutjat per la majoria d’estats membres de l’organització, i que afavorí a la mateixa Alemanya el creixement de partits i organitzacions xenòfobes. En les relacions internacionals, la relació amb els Estats Units experimentà un retrocés amb l’accés de Donald Trump a la presidència, especialment en aspectes com els plans de restabliment d’aranzels o la retirada de l’Acord de París sobre el canvi climàtic que anuncià el president nord-americà. Però, sobretot, el govern alemany afrontà un empitjorament de les relacions amb Turquia a causa de la deriva autoritària del president Erdoğan (en bona part a causa de la persecució contra diversos periodistes alemanys d’origen turc portada a terme per les autoritats d’aquest país). De les eleccions del setembre del 2017 en sorgí un Bundestag fragmentat, marcat per l’ascens del populista Alternative für Deutschland (AfD, ‘Alternativa per Alemanya’) i el pitjor resultat de la CDU en setanta anys, malgrat que fou el partit més votat. Després de diversos mesos de converses, el 14 de març de 2018 Merkel fou investida cancellera per quart cop al capdavant d’una nova “gran coalició” CDU/SPD.

Entre altres guardons, ha rebut la Gran Creu de l’orde del mèrit de la República italiana (2006) i la Gran Creu de l’orde del mèrit d’Alemanya (2008), la Medalla B’nai Brith pel compromís en la lluita contra l’antisemitisme i el racisme (2008), el premi Carlemany de la Unió Europea (2008) i la Medalla Presidencial de la Llibertat del govern dels EUA (2011).

Col·laboració: 
GVA
Data de revisió: 
2018-03-14
Llegir més...