i José Luis Rodríguez Zapatero | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

José Luis Rodríguez Zapatero

José Luis Rodríguez Zapatero
© PSOE
ciències polítiques polít
Polític castellà.
Valladolid, 4 d’agost de 1960

Formació i trajectòria política com a diputat i a l’oposició

Llicenciat en dret a la Universitat de Lleó (1982), on fou professor ajudant de dret constitucional (1983-86), el 1979 ingressà en el PSOE i esdevingué secretari general de la Federació Socialista de Lleó. Diputat al Congrés per Lleó des del 1986, el 1997 fou elegit membre de la comissió executiva federal del PSOE i, el 2000, secretari general. Al desembre del 2000 signà amb el Partido Popular l’anomenat Pacte Antiterrorista, que provocà friccions amb el nacionalisme basc. Arran de l’accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat el 2003, intentà mantenir bones relacions amb el nou executiu d’esquerres català, però no dubtà a pressionar el president català perquè forcés la dimissió de Josep Lluís Carod-Rovira quan transcendí que el líder d’ERC s’havia entrevistat amb la direcció d'ETA a Perpinyà. Després de l'atemptat terrorista de l'onze de març de 2004, guanyà contra pronòstic les eleccions generals celebrades tres dies després i negocià un acord d’investidura amb ERC, IU i ICV-EUiA, al qual se sumaren també Coalición Canaria, el Bloque Nacionalista Galego i la Chunta Aragonesista, pel qual esdevingué president del Govern espanyol amb només el vot en contra del PP.

Primera legislatura

Revalidat com a secretari general i amb l’aprofundiment de l’estat de les autonomies amb el motiu genèric de l’"Espanya Plural” com un dels projectes destacats del seu Govern, hagué de fer front a una oposició particularment agra del PP, que presentà aquesta política, els inicis de negociació amb ETA i l’aprovació de l'Estatut de Catalunya com un pas previ a la desintegració d’Espanya. En el primer d’aquests aspectes, després d’uns migrats resultats en les converses, el procés de pau finalment naufragà amb l’atemptat que la banda terrorista perpetrà a l’aeroport de Barajas a la fi del 2006 i, d’altra banda, l’acusadament sobiranista Pla Ibarretxe impulsat pel lehendakari Juan José Ibarretxe incomodà el Govern espanyol, que el rebutjà el 2005.

En relació amb Catalunya, després d’un accidentat procés d’elaboració que culminà en l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya al Parlament de Catalunya, al desembre del 2005, al gener de l’any següent arribà a un acord amb Convergència i Unió per a l’aprovació del nou Estatut, si bé considerablement retallat. L’ofensiva antiestatutària, però, continuà fins i tot des de determinats sectors del PSOE i es traslladà a diversos òrgans de l’Estat (en particular des del Tribunal Constitucional, on donà peu a una pugna per al control d’aquesta institució entre el PSOE i el PP).

Aquests elements i les difícils relacions de Zapatero amb el president de la Generalitat Pasqual Maragall a causa de la inestabilitat del Govern tripartit català, que finalment forçà la dimissió d’aquest i la convocatòria d’eleccions anticipades el novembre del 2006, comportaren una pèrdua de suport per part de la societat catalana (palesa en els pobres resultats de les eleccions catalanes del PSC, tot i repetir-se el Govern de coalició d’esquerres). El descontentament a Catalunya, a més, es veié agreujat pel deteriorament de les infraestructures i la percepció d’un estancament econòmic degut, en bona part, a un tracte discriminatori de l’Estat. En l’àmbit econòmic, al final de la legislatura començà a fer-se evident el final del cicle alcista de l’economia espanyola, coincidint amb la fi de l’auge de la construcció.

En política exterior, Zapatero donà un tomb radical a l’estreta vinculació de J.M. Aznar amb la lluita antiterrorista global de G.W. Bush i, poc després d’accedir al càrrec, ordenà retirar les tropes espanyoles de l’Iraq, cosa que refredà considerablement les relacions entre els EUA i Espanya. Com a alternativa, Zapatero proposà un genèric pla per a encarar l’amenaça terrorista i les seves derivacions que anomenà Aliança de Civilitzacions, el qual rebé el suport de l’ONU (novembre del 2006) però que tingué escasses repercussions pràctiques. Les relacions amb la UE si bé milloraren en un principi arran de la retirada de l’Iraq (especialment amb França i Alemanya), es deterioraren amb motiu de la regularització massiva d’immigrants que el Govern socialista dugué a terme el 2005, la qual suscità fortes crítiques. D’altra banda, les temptatives d’apropament a la Cuba castrista i a la Veneçuela d’Hugo Chávez despertaren també suspicàcies tant dels EUA com entre socis destacats de la UE.

Al juny del 2007 dugué a terme una remodelació del Govern i a final d’any anuncià la convocatòria d’eleccions generals per al 9 de març de 2008, que guanyà novament per majoria relativa.

Segona legislatura

A l’abril fou investit president del Govern. La nova legislatura estigué marcada per l’entrada de ple en la crisi econòmica mundial, de repercussions especialment greus a Espanya, que dispararen la taxa d’atur i el dèficit de l’estat, i davant la qual el Govern Zapatero adoptà mesures que causaren fortes controvèrsies, especialment l’augment de la pressió fiscal i, més endavant (octubre del 2010), una discutida reforma laboral.

En un altre àmbit, dominaren l’inici de la segona legislatura les conflictives relacions amb Catalunya, enrarides per les difícils negociacions sobre el model de finançament (aprovat el novembre del 2009), el traspàs dels trens de rodalies (desembre) i per la sentència reiteradament posposada i finalment dictada del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que, pel seu caràcter considerat des de Catalunya greument laminador i fins i tot regressiu, donaren lloc a tensions amb el Govern català de majoria socialista i sobretot amb bona part de la societat catalana, com es féu evident en la massiva manifestació del 10 de juliol de 2010 i en el fort increment del secessionisme.

Al País Basc, després de les eleccions del març del 2009, l’aliança dels socialistes amb el PP amb l’objectiu d’expulsar del Govern el PNB foren percebudes com un gir centralitzador difícilment compatible amb l’Espanya plural anunciada a l’inici del seu primer mandat. A l’abril del 2009 Rodríguez Zapatero remodelà en profunditat el Govern. El nou executiu tingué com a baixa destacada la de Pere Solbes al Ministeri d’Economia i, com a incorporació més rellevant, la de Manuel Chaves com a vicepresident de Política Territorial. L’u de gener de 2010, Rodríguez Zapatero assumí la presidència semestral rotatòria de la Unió Europea, que exerciria simultàniament amb el primer president permanent de l’organització, el belga Herman Van Rompuy.

Molt contestat també pels agents socials (tant empresaris com sindicats) i des d’institucions i influents mitjans de comunicació internacionals que qüestionaren la seva gestió de la crisi econòmica, l’octubre del 2010 aprovà una discutida reforma laboral i, poc després, el mateix mes dugué a terme una nova remodelació del seu Govern que tingué com a moviments més destacats la baixa de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i l’ascens d’ Alfredo Pérez Rubalcaba, que assumia aquest càrrec i el de portaveu del Govern a més de mantenir el de titular d’Interior.

L’abril de 2011 anuncià que no es presentaria la candidatura a les properes eleccions generals, i al juliol del mateix any remodelà de nou el govern davant de la dimissió de Rubalcaba als seus càrrecs de govern per a ser elegit candidat del PSOE a les properes eleccions. Aquesta remodelació féu que José Blanco assumís també el càrrec de portaveu del govern, i Antonio Camacho el ministeri de l’Interior.

Molt pressionat tant per l’oposició com pels mercats financers internacionals i la mateixa Unió Europea, els quals li retreien el que consideraven desencerts en la gestió de la crisi econòmica, avançà les eleccions per al 20 de novembre de 2011. El resultat dels comicis comportà alhora la derrota socialista de més magnitud i el triomf del PP més incontestable. El succeí en el càrrec Mariano Rajoy. Després de deixar el càrrec ingressà al Consell d’Estat, on romangué fins el 2015, que s'incorporà com a assessor de l'ONG alemanya Institut per a la Diplomàcia Cultural. L’any 2013 publicà les memòries polítiques El dilema: 600 días de vértigo

Col·laboració: 
RRS
Data de revisió: 
2015-07-28
Llegir més...