i Bašār al-Assad | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Bašār al-Assad

Nom transcrit al català deBaixar al-Assad
Militar    Política
Nom transcrit al català deBaixar al-Assad
ciències militars mil i ciències polítiques polít
Polític i militar sirià.
Damasc, 11 de setembre de 1965

Fill de Ḥāfiẓ al-Assad, després de la mort del seu germà Bāsil (1994), hom li donà un creixent protagonisme en la jerarquia militar i en missions diplomàtiques, i —el 1999 fou nomenat coronel—. En morir el seu pare (juny del 2000) fou revocada la clàusula de la Constitució que vetava la presidència als menors de quaranta anys. El mateix mes esdevingué president del partit oficial Ba't, i el següent, president de Síria per set anys (designat pel Parlament i confirmat en referèndum). Després de l’assassinat de l’exministre libanès Rafiq al-Harīrī i arran de les pressions internacionals de l’ONU i dels EUA, retirà les tropes sirianes del Líban el 2005, cosa que suposà un seriós revés a la influència a la regió. Tot i això, arran de la inestabilitat a l’Iraq, a l’abril del 2007 els EUA (precedits per la UE) modificaren la seva posició d’hostilitat frontal envers Síria i iniciaren contactes diplomàtics. Bašar al-Assad fou reelegit president en un referèndum al maig del 2007, i en l’inici d’aquest segon mandat, les relacions amb Occident aparentment milloraren (visita al president francès Nicolas Sarkozy a París i represa dels contactes entre Beirut i Damasc, confirmació de contactes amb Israel sobre els Alts del Golan, etc.). No obstant aquests indicis de distensió, l’informe de l’IAEA del 2009 segons el qual el seu règim cercava activament la fabricació d’armes de destrucció massiva i  també les declaracions dels EUA, que l’acusaven de continuar la milícia de Ḥizb Allāh al Líban, comportà noves sancions a Síria i una accentuació del seu isolament.

Totes aquestes qüestions restaren en gran part eclipsades a partir del març del 2011 quan, a remolc de l’anomenada Primavera Àrab, tingué lloc un aixecament massiu contra el règim, especialment contra la seva política repressiva. Al-Assad hi respongué d'una banda amb l’alliberament de presos polítics i l’aixecament de l’estat d’emergència imposat des de feia quaranta-vuit anys pel seu pare i de l'altra amb més mesures de força. Tanmateix el conflicte degenerà en una guerra civil crònica en la qual cap dels dos bàndols ha arribat en cap moment a assolir un avantatge decisiu. En el conflicte, Al-Assad rep un suport tàcit de Rússia i la Xina, països que al febrer del 2012, en el Consell de Seguretat de l’ONU, vetaren una intervenció militar a Síria. Aquest mateix any, l’Assemblea General de l’ONU instà Al-Assad a dimitir, i se succeïren les condemnes per les accions indiscriminades contra la població civil, tant de les forces del règim com dels insurgents. Al setembre del 2013 Al-Assad fou acusat d’utilitzar armes químiques, prohibides per les convencions internacionals, però arran de les divisions en el Consell de Seguretat, l’ONU adopta una resolució que, si bé autoritzava els inspectors a examinar sobre el terreny les instal·lacions i els arsenals i n’ordenava la destrucció, excloïa qualsevol mena de sanció o indagació de responsabilitats. Al desembre del 2013 la Comissió de Drets Humans de l’ONU responsabilitzà directament Al-Assad, juntament amb alts funcionaris del seu Govern, de greus violacions dels drets humans, crims de guerra i crims contra la humanitat.

Col·laboració: 
XMo
Llegir més...