i Álvaro Uribe Vélez | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Álvaro Uribe Vélez

Política
ciències polítiques polít
Polític colombià.
Medellín, 4 de juliol de 1952

Fill d’un empresari assassinat per les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia l’any 1983, es llicencià en dret per la Universitat d’Antioquia (1977) i cursà empresarials a Harvard (1993). Professor associat amb Oxford (1998-99) i secretari general del Ministeri de Treball (1977-78), fou membre del Partido Liberal, director de l’Aviació Civil (1980-82), alcalde de Medellín (1982) i senador (1986-90) per la província d’Antioquia, de la qual fou governador en el període 1995-97. Abandonà el Partido Liberal i guanyà com a independent les eleccions presidencials del 2002. Impulsà la negociació amb les Autodefensas Unidas de Colombia, que anunciaren el desarmament el 2003, alhora que, amb la col·laboració dels Estats Units, reforçà la lluita armada contra aquesta organització. Continuà el Pla Colòmbia contra el narcotràfic i negocià un acord de lliure comerç amb els EUA i la construcció d’un gasoducte per a l’exportació directa d’hidrocarburs en aquest país. Després d’aconseguir l’aprovació d’una esmena constitucional que li permetia optar a un segon mandat, fundà un nou partit, pragmàtic i d’ideologia poc definida, el Partido Social de Unidad Nacional (informalment conegut com Partido de la U), que emprà com a plataforma electoral per a la seva reelecció (maig del 2006). Durant el segon mandat continuà la desmobilització i el desarmament dels paramilitars d’extrema dreta i l’hostilització de les FARC. Mantingué relacions tenses amb el president veneçolà Hugo Rafael Chávez Frías arran de les incursions de forces colombianes en territori veneçolà en persecució de guerrillers de les FARC, i també de l’actuació d’aquest com a mediador en l’alliberament de diversos ostatges de perfil destacat els anys 2007 i 2008. El 2009 rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat atorgada pel president dels EUA. El febrer del 2010 el Tribunal Constitucional rebutjà el seu intent de convocar un referèndum que li permetés presentar-se a un tercer mandat. El juny del 2010 fou elegit a la presidència l’anterior ministre de Defensa i estret col·laborador d’Uribe Juan Manuel Santos Calderón. Uribe es convertí en el crític més acèrrim dels acords de pau signats el 27 de setembre de 2016 entre el seu successor i les FARC, els quals considerà excessivament conciliadors amb la guerrilla, i encapçalà la campanya contra la seva confirmació en el referèndum del 2 d’octubre, que superà el nombre de partidaris. En les eleccions parlamentàries de l’11 de març de 2018, el partit Centro Democrático encapçalat per ell fou el més votat en ambues cambres, i el juny del mateix any el seu candidat Iván Duque guanyà clarament les eleccions presidencials.

Col·laboració: 
GVA
Data de revisió: 
2019-01-17
Llegir més...