Llicenciat en dret per la Universitat del Caire (1962) i doctor en dret internacional per la Universitat de Nova York (1974), el 1964 treballà al Ministeri d’Afers Estrangers, i fou membre de la delegació permanent egípcia a les seus de l’ONU a Ginebra i a Nova York.
El 1984 s’incorporà a l'Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA) de l’ONU, en la direcció general de la qual el 1997 rellevà el suec Hans Blix. Confirmat per a un segon mandat el 2001, entre el setembre del 2002 i el gener del 2003 dirigí, amb el mateix Blix, les investigacions sobre el presumpte arsenal d’armes de destrucció massiva atribuïts al règim de Saddam Ḥusayn. Malgrat el resultat negatiu de les investigacions, al març del 2003 les tropes nord-americanes i britàniques atacaren l’Iraq i enderrocaren Ḥusayn.
Posteriorment, des de l’accés a la presidència de Maḥmūd Ahmadinejad a la presidència de l’Iran (2005), l’IAEA encapçalà diverses temptatives d’accedir de manera regular a les instal·lacions nuclears iranianes per tal de verificar-ne l’ús pacífic, intents que donaren lloc a una tensió crònica. El 2009 fou rellevat en el càrrec pel japonès Yukiya Amano. El 2005 li fou atorgat el premi Nobel de la pau, juntament amb l’AIEA, que aleshores presidia.
Després del seu pas per l’AIEA esdevingué un dels principals líders opositors laics al règim de Ḥusnī Mubārak, i es postulà com a candidat a la successió d’aquest amb un programa de reformes en profunditat de signe liberal. A començaments del 2010 retornà a Egipte.
Donà suport a les revoltes multitudinàries de la Primavera Àrab que provocaren la caiguda de Mubàrak i la transició del règim que aquest presidia. Després de les eleccions legislatives (novembre del 2011-gener del 2012), en les quals els islamistes aconseguiren una clara majoria, es retirà de la cursa presidencial prevista per al juny del 2012 adduint que l’exèrcit controlava tot el procés de canvi i que no hi havia garanties de transparència i equitat en les eleccions
Durant el procés d’elaboració i aprovació de la nova constitució islamista (desembre del 2012), encapçalà el Front de Salvació Nacional, una coalició de grups i partits liberals sorgida en resposta als creixents poders i a les mesures adoptades pel president Mursī, qualificades d’autoritàries. Al juliol del 2013 donà suport a l’enderrocament de Mursī per l’exèrcit, i acceptà el càrrec de vicepresident del govern tutelat presidit per
ʿAdlī Manṣūr, però dimití al mes d'agost en protesta per la violenta repressió del govern contra els partidaris de Mursī.