i República del Sudan del Sud | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

República del Sudan del Sud

Nom oficial de laRepublic of South Sudan (en)
Estat
Sudan del Sud
Nom oficial de laRepublic of South Sudan (en)
Nil Blanc al seu pas per la República del Sudan del Sud
© Ambaixada de Sudan del Sud als EUA
Estat interior de l’Àfrica Oriental, que limita al N amb el Sudan, a l’E amb Etiòpia, al S amb Kenya, Uganda i la República Democràtica del Congo i a l’W amb la República Centreafricana; la capital és Juba.
Població: 
9.385.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
644.330 km2

La geografia física 

El territori és recorregut de S a N pel Nil, al tram anomenat Nil Blanc, i a l’W, per un afluent seu, el Baḥr al-Ǧābal (‘riu de les muntanyes’), que forma una de les conques hidrogràfiques més extenses del Nil i els seus tributaris. 

L’orografia és progressivament més accidentada de N a S, en contrast amb la gran plana sudanesa del N, i ateny l’altitud màxima al Kinyeti (3.178 m), a la serralada Imatong, prop de la frontera amb Uganda. 

El clima és tropical, i la pluviositat disminueix de S a N. A Juba la precipitació anual mitjana és de 997 mm. Les temperatures màximes i mínimes oscil·len entre els 37 ºC de gener-març i els 20 ºC de novembre-gener, respectivament. 

La vegetació, en consonància amb l’augment de la pluviositat, passa de la sabana semiàrida al N a la sabana humida al S, amb intercalació de galeries de selva densa. Hi ha també grans extensions de maresmes, especialment a la regió nord-occidental del sud. 

És una regió especialment rica en fauna típica del bioma de sabana, i hi tenen lloc algunes de les migracions d’herbívors més importants del continent. Inclou dos importants parcs nacionals: el Boma National Park (1986) i el Southern National Park (1939), prop de la frontera amb Etiòpia i la República Democràtica del Congo, respectivament.  

La geografia econòmica

Al costat d’una economia de subsistència basada en els conreus tropicals (melca, canya de sucre, mill, moniatos, mandioca, papaies, etc.), molt vulnerables a causa de la situació que pateix el país de guerra civil crònica, el producte agrícola destinat tradicionalment a l’exportació és el cotó, al qual s’ha afegit el sèsam posteriorment . El pasturatge extensiu de bestiar boví té molta importància al N i a la zona fronterera amb el Sudan. 

El bosc ocupa prop del 30% de la superfície. L’explotació de fustes tropicals té també una considerable importància (tot i que ha estat molt perjudicada igualment pel conflicte armat), i a la província d’Equatorial Central les plantacions de tec són unes de les més extenses de l’Àfrica. També és rellevant l’explotació de la caoba; pel que fa a la goma aràbiga, és considerada un producte amb bones perspectives.

Hi ha una certa indústria entorn del processament de la llavor de karité, emprada per a la producció de margarina. Tanmateix, la indústria és virtualment inexistent. 

Les reserves de petroli representaven, abans de la independència, el 85% del total del Sudan. Bentiu, a l’estat de Unity, és el centre de la producció i l’exportació petroliera, feta a través d’un oleoducte fins a Port Sudan. El descobriment dels jaciments al final de la dècada dels anys setanta desencadenà el conflicte armat (1983) que trencà l’acord d’Addis Abeba (1972), pel qual l’hegemonia política del Nord era acceptada al Sud a canvi d’una certa autonomia i gestió dels recursos propis. Multinacionals europees, nord-americanes, canadenques i xineses obtingueren concessions d’explotació, però la consolidació d’un règim islàmic antioccidental al Sudan i l’acusació que el Govern utilitzava els beneficis per a finançar la guerra civil, així com la conculcació dels drets humans, comportaren que el Govern nord-americà imposés sancions des del 1997. Des dels acords del 2005 entre la guerrilla del Sud i el Govern, tanmateix, l’explotació retornà a una certa normalitat. Al novembre del 2010, el Govern de Kenya aprovà la construcció d’un oleoducte des de Juba fins al port kenyà de Lamu (d’uns 1.500 km), que havia de resoldre la dependència del nou estat envers el Sudan en el transport i la comercialització del cru. 

Les infraestructures són força deficients, en bona part a causa de l’estat permanent de guerra civil en què es troba el país. Llevat d’uns 80 km prop de la zona de la capital, l’únic tram de ferrocarril és el que arriba des de Port Sudan. A Juba hi ha un aeroport, i el transport fluvial pel Nil té força importància. 

La geografia humana 

Atesa la situació que ha estat patint el territori des dels anys vuitanta, els recomptes oficials de població són força aproximats, principalment pel nombre de desplaçats a l’interior i de refugiats en països veïns (dels quals retornaren al voltant d’1,7 milions el 2008, segons informes de les Nacions Unides). Des del 2005 el restablert Govern autònom sorgit dels acords de pau ha disputat les xifres oficials de població, que considera realment més altes (uns vuit milions i escaig segons el Govern sudanès i fins a tretze milions segons el Govern del Sud). En qualsevol cas, la població és eminentment rural (més del 60%), i la densitat, baixa (uns 13-15 habitants per km2). La capital, Juba, és la ciutat més important, amb prop de 250.000 habitants. 

Al final de la primera dècada del segle XXI, s’estimava que el creixement de la població era a l’entorn del 2,8% anual, l’esperança de vida, d’uns 42 anys, i la mortalitat infantil, causada sobretot per la desnutrició i les malalties infeccioses (malària, infeccions dels aparells respiratori i digestiu), al voltant del 90‰. La prevalença del VIH era del 3,1%. El 90% de la població vivia per sota del llindar de la pobresa i l’índex d’alfabetització era aproximadament del 15%, un dels més baixos del món.

En el moment de la seva fundació, el nou estat comprenia les regions administratives sudaneses de Baḥr al-Gazāl, que comprenia, al seu torn, quatre estats; Equatorial, amb tres estats, en un dels quals hi havia la capital, i l’Alt Nil, amb tres estats.

Des d’un punt de vista ètnic i lingüístic, la composició és molt diversa (més de 200 grups), amb un predomini dels dinkes i els nuers, que representen al voltant del 15% del total. Altres ètnies rellevants són els zandes, els baris i els xíl·luks. Són molt esteses les religions tradicionals, que conviuen o es combinen amb el cristianisme i també amb l’islam. 

La història 

Els pobles nilòtics (dinkes i nuers, sobretot) que vers el segle X emigraren des del N, toparen amb els zandes, poble del grup lingüístic nigerocongolès que finalment reeixí a controlar gran part del territori. Samuel Baker hi establí, per compte d’Egipte, la província d’Equatoria (1870), que coincidia a grans trets amb l’actual república, diferenciat del territori sudanès annexat. Tanmateix, el moviment musulmà mahdista encapçalat per Muḥammad Aḥmad bin Abd Allah aconseguí l’abolició de la província als anys 1880 i unificar el Sudan. 

Un cop sufocada la revolta mahdista per Herbert (“Lord”) Kitchener el 1894, la província fou restablerta. A diferència de la resta del Sudan, que fou condomini angloegipci, Equatoria restà com un enclavament remot i isolat administrat exclusivament pels britànics. 

Prèviament (1953) a la proclamació de la independència definitiva (1956) el govern autònom, dominat pels arabomusulmans del Nord, prometé respectar l’especificitat del Sud, cosa que incomplí, tot marginant-ne els habitants de la participació política, i el 1955 esclatà una guerra civil que causà al voltant de mig milió de víctimes mortals i que durà disset anys. El 1972, el president Gaafar Muhammad an-Nimeiry i la guerrilla del Sud (Anya-Nya) signaren els acords de pau d’Addis Abeba, pels quals es concedia un règim d’autogovern limitat a les províncies meridionals d’Equatorial, Baḥr al-Gazāl i l’Alt Nil. Entre altres, es decretava com a llengua preferent l’anglès i no l’àrab, com a la resta de l’Estat. 

La pau relativa durà fins el 1983, que el president an-Nimeiry, influït pel poder creixent dels imams, abolí l’autonomia, prohibí els partits polítics i imposà la xaria. Aquestes mesures coincidiren amb l’inici de l’explotació d’hidrocarburs al Sudan, que concentrava al Sud les reserves més abundants. El mateix any fou creat l’Exèrcit i Moviment Popular d’Alliberament del Sud del Sudan (SPLMA), liderat per John Garang, el qual s’enfrontà al Govern. L’enderrocament d’an-Nimeiry i la seva substitució per ’Umar al-Bašīr (1985), el qual implantà un règim obertament islamista, no modificà en res la cruesa de la guerra: hom estima que durant aquesta segona etapa del conflicte moriren al llarg de vint-i-un anys per causa directa o indirecta (fam, epidèmies, etc.) de la guerra uns dos milions de persones i entre quatre i cinc milions esdevingueren refugiats o desplaçats. El país, a més, restà sumit en un endarreriment extrem.

L’any 2002 s’iniciaren negociacions (protocol de Machakos), que culminaren al gener del 2005 quan ambdues parts signaren l’acord de pau de Naivasha, amb la mediació de Kenya, pel qual es concedia l’autonomia administrativa en canvi del desarmament de la guerrilla de l’SPLMA, de la retirada de les forces governamentals i preveia la transformació del Sudan en un estat federal, l’entrada de l’SPLMA al govern i el repartiment dels beneficis de l’explotació petroliera.

Els acords també preveien la celebració d’un referèndum d’autodeterminació l’any 2011. Al juliol del 2005 John Garang morí en un accident d’helicòpter i fou substituït al capdavant de l’SPLM per Salva Kiir, vicepresident del Govern autònom del Sudan del Sud des de la signatura dels acords de pau i a la vicepresidència primera del Sudan. Les relacions entre Kiir i  Bašīr empitjoraren, i al novembre del 2006 es reprengueren les hostilitats entre les forces governamentals i l’SPLMA.

Després d’una reconciliació l’any següent, el 2008 s’inicià la controvertida elaboració d’un cens, vital per a la consulta de l’any 2011 sobre la independència. Abans, però, les eleccions convocades pel president Bašīr a l’abril del 2010 confirmaren la divisió entre el N, musulmà i oficialista, i el S, animista cristià i secessionista. Bašīr obtingué en tot el territori estatal un suport del 68%, i al Sud, Salva Kiir aconseguí el 93% dels vots i fou confirmat en la vicepresidència. El frau massiu i les intimidacions reiterades sobre els votants foren considerats una prova del control d’ambdues parts sobre els respectius territoris.

Al gener del 2011 se celebrà el referèndum d’autodeterminació al Sud, que fou en conjunt declarat vàlid pels observadors internacionals. Quan la Comissió per al Referèndum del Sudan del Sud féu públics els resultats oficials preliminars al començament del mes de febrer, que indicaven un suport aclaparador de la opció secessionista (98,83% dels vots favorables per l’1,17% en contra), el president Bašīr declarà que els acceptava.

El nou estat, que es proclamà oficialment el 9 de juliol de 2011, amb Salva Kiir a la presidència, havia d’afrontar reptes d’una magnitud que feren dubtar de la seva viabilitat. D’una banda, l’estat ruïnós de l’economia s’agreujava pel retorn massiu de refugiats, situació que en feia un dels estats més subdesenvolupats del món (tot i les possibilitats de les reserves d’hidrocarburs). De l’altra, els moviments antigovernamentals de base ètnica —que havien començat a aparèixer ja des del tractat de pau del 2005 i que acusaven l’SPLM de corrupte i de monopolitzar el poder a mans dels dinkes—  comportaren enfrontaments armats. Finalment, la delimitació fronterera precisa d’alguns trams, especialment a les zones riques en jaciments de cru (Abyei i el seu territori adjacent, sobretot), es convertí en la disputa principal entre el Sudan i el Sudan del Sud, i ha restat sense resoldre.

L’enfrontament intern entre les dues ètnies majoritàries, els nuers i els dinkes, es disparà a partir de la destitució del vicepresident Riek Machar al juny del 2013 pel president Kiir, el qual l’acusà de conspirar per enderrocar-lo. Al desembre l’escalada de la violència havia provocat vora un miler de morts i centenars de milers de desplaçats. A instàncies de diversos governs africans i de les Nacions Unides, el 23 de gener de 2014 ambdues parts signaren a Etiòpia un acord d'alto el foc per a iniciar negociacions.

Llegir més...