Inicialment partidari de Mussolini, el 1943 s’uní als partisans. Fundà el moviment Giustizia e Libertà que combaté els nazis. Després de la Segona Guerra Mundial reprengué l’activitat d’articulista polític als diaris Gazzetta del Popolo, Il Giorno i a la revista L’Europeo, en els quals tractà de l’actualitat italiana des d’una perspectiva clarament d’esquerres, especialment sobre les grans diferències entre el nord i el sud i el terrorisme dels anys setanta.
Posteriorment fou cofundador (1976) i col·laborador del diari La Reppublica, i en l’etapa final de la seva carrera fou un decidit detractor de Silvio Berlusconi i crític de l’hegemonia dels EUA i de la globalització. Fou autor de nombrosos llibres sobre aquestes i altres qüestions, especialment sobre la Resistència.
Entre la seva obra, cal destacar Una Repubblica partigiana (1964), Storia dell’Italia partigiana (1966), Storie della Resistenza (1976), Il terrorismo italiano. 1970-1978 (1978), Il caso 7 Aprile. Toni Negri e la grande inquisizione (1980), una Storia della Repubblica Italiana en sis volums (1981), La disUnità d’Italia (1990), L’inferno. Profondo sud, male oscuro (1992), Pandemonio. Il miraggio della new economy (2000) i Annus Horribilis (2010).
Rebé, entre d’altres, els premis Saint-Vincent de periodisme (1953, 1976, 1983) i Bagutta (1992) i el títol del Cavaller de la Gran Creu (2000).