L’edifici
Segueix el tipus basilical de tres naus amb els absis corresponents orientats a l’est. Falta l’absis central, que es va enderrocar per ampliar la plaça del poble; actualment només es conserva l’espai presbiteral que s’interposava entre la nau i l’absis.
Les tres naus queden separades per quatre arcades semicirculars adovellades, que descansen sobre columnes massisses i pilars quadrats. La coberta és de fusta de doble pendent. L’espai absidal queda cobert, a la part central, per una volta de pedra de mig punt, mentre que les absidioles laterals tenen voltes de quart d’esfera. El temple té diverses finestres: tres d’arc de mig punt i doble esqueixada al mur nord; una altra de semblant, però totalment refeta al sud; i al mur oest tres més d’una sola esqueixada i centrades a les parets terminals de les tres naus.A la façana nord s’obre la portada original, que va ser substituïda en època moderna per una altra de situada al mur oest, i que ha estat reoberta. És d’arc de mig punt adovellat i extradossat amb un segon arquet de lloses, disposat a manera d’arquivolta. Probablement quedava protegida per un porxo. Al costat sud, prop de la capçalera, s’alça un campanar de torre de planta quadrada que comunica amb l’interior de la nau per una porta d’arc de mig punt. A partir del segon pis l’obra respon a un sobrealçament posterior. S’adscriu a la mateixa tipologia dels altres campanars de la vall de Boí. Els diferents nivells d’alçada es remarquen i alhora decoren amb la típica seriació d’arquets cecs i lesenes; al segon pis, a més, sota els arquets cecs s’han disposat frisos de dents de serra. Les finestres del primer pis, una a cada cara de la torre, presenten arcs de mig punt adovellats. Les del segon, excepte la de la cara sud, són geminades, amb arcs de mig punt sostinguts per una columna amb capitell mensuliforme. Al darrer tram, on s’allotgen les campanes, les finestres, més simples i grans, són de nova factura. Els murs exteriors de l’església, llisos, no tenen decoració, a excepció del de l’absis nord, ornat per un fris continu d’arcuacions. L’aparell és irregular, a diferència de l’utilitzat per a la construcció del campanar, de carreuons ben escantonats. La construcció de l’edifici s’ajusta als models propis del s. XI, i més en concret a les construïdes a mitjan segle a la vall de Boí. És contemporània de les fases més antigues d’Erill la Vall i de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Procedent de l’església, el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un conjunt de pintura mural que representa, entre altres temes, la lapidació de sant Esteve.
La història
El lloc s’esmenta per primera vegada el 1064, amb motiu de la seva venda, per part dels comtes de Pallars Sobirà, als de Pallars Jussà. També apareix en diversos pactes posteriors entre ambdós comtes. L’església, segons el conveni del 1140 entre els bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Gaufred de Roda, restà dins la diòcesi d’Urgell tot gaudint d’un règim especial d’autogovern. Fou declarada monument historicoartístic l’any 1962, i en la dècada dels setanta diverses restauracions li van tornar la seva forma original. L’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat juntament amb altres esglésies de la vall.