Vida
Fill del filòsof vienès, Rudolf Eisler, la seva família es traslladà a Viena. Cursà estudis musicals al conservatori d’aquesta ciutat i més tard fou alumne d’A. Schönberg i d’A. Webern a la Musikakademie (1919-23). Durant aquests primers anys es feu càrrec de la direcció dels cors obrers Karl Liebknecht i Stahlklang (So d’acer) i entrà com a corrector de proves a l’editorial musical Universal Edition, on conegué el compositor txec Alois Hába. La gran obra de joventut, la Sonata per a piano número 1 (1923), és de plena adscripció atonal i fou estrenada el 1924 a Viena. En un escrit d’aquells anys criticà A. Schönberg per haver "creat una revolució a fi de poder ser reaccionari". Aquest fou l’inici d’una ruptura que el cicle de liederPalmström, paròdic i grotesc, acabà certificant. Traslladat a Berlín el 1925, entrà en contacte amb l’actor E. Busch, E. Weinert i B. Brecht, amb els quals col·laborà escrivint peces destinades als cors obrers i revolucionaris. El 1926 sol·licità l’ingrés al Partit Comunista Alemany i, a partir del 1927, ja escrivia crítiques musicals a "Die Rote Fahne" (Bandera roja), compaginant-ho amb la composició per al cinema i el teatre, sobretot en projectes de Brecht, com Die Mutter ('La mare') o el film Kuhle Wampe ('Panxa fresca', S. Dudow 1932), i també pel·lícules de Joris Ivens. Viatjà sovint a la Unió Soviètica i el 1933, a causa de la persecució del règim nazi, es veié obligat a emigrar d’Alemanya i feu una gira de concerts per Europa. Reprengué la col·laboració amb Brecht, amb qui es reuní a Dinamarca el 1934. L’any següent inicià una gira de concerts i conferències pels Estats Units. Fruit del treball conjunt amb Brecht sorgí la cantata Gegen den Krieg ('Contra la guerra', 1936), una de les moltes que escriví en aquella època, amb la voluntat de renovar la forma cantata, apartant-se de l’emoció subjectiva però fluctuant entre la tonalitat difuminada i la atonalitat ben assumida. Unint els mitjans del dodecatonisme amb l’art constructiu de J.S. Bach, transformà tots aquests elements en un estil de forta intensitat que impactà els oients i augmentà el joc polifònic. D’aquests anys són també el rèquiem Lenin (1936-37) i nou cantates de cambra. El 1937 anà a l’Estat espanyol a fer costat a les Brigades Internacionals i a final d’any es traslladà a Praga, on col·laborà amb el compositor Ernest Bloch. L’ascensió i victòria del nazisme el portaren a accentuar l’esperit antifeixista de la seva obra, a través de la qual mostrà la seva solidaritat amb els perseguits, exiliats i víctimes d’un règim basat en una suposada puresa de la sang ària, la repressió i l’antisemitisme. Per a explicar això al món americà, nasqué la gran cantata Deutsche Sinfonie ('Simfonia alemanya', 1935-39). En aquesta obra destaca la participació d’una gran orquestra, cors i solistes, amb textos revolucionaris, aixoplugats sota un concepte de música combativa molt modern per a l’època. Pel que fa al llenguatge, les fórmules musicals concises són concentrades i de reminiscències postromàntiques i estan presidides per la diversitat de temes i la densitat d’elaboració. Tot plegat fa que el conjunt no sigui gaire adequat per a arribar al gran públic. Alguns dels textos, com els de les nou cantates de cambra, són d’Ignazio Silone, l’autor italià que condemnà les purgues soviètiques, fet que demostra l’oposició d’Eisler al "feixisme roig". El 1938 emigrà als Estats Units, i el 1940, amb una beca de la Fundació Rockefeller, anà a Nova York per estudiar el paper de la música en el cinema. El 1942 es traslladà a Hollywood per intentar subsistir en millors condicions treballant per al cinema, i reprengué de nou la col·laboració amb Brecht. Del contacte amb el món del cinema sorgí, en col·laboració amb T.W. Adorno, el llibre Composing for the Films. A Califòrnia treballà en el recull de composicions per a veu i piano Hollywooder Liederbuch, acabat el 1943, una mena de diari d’exili, expressió de la nostàlgia pel seu país. La seva clara vinculació al comunisme el feu aviat sospitós d’activitats antiamericanes i, malgrat la intervenció pública d’algunes personalitats, com ara Thomas Mann, A. Einstein, Ch. Chaplin o I. Stravinsky, fou interrogat i finalment es veié expulsat dels Estats Units. Tornà a Viena el 1948 i el 1950 es traslladà al Berlín oriental ja per sempre, tret d’algunes anades a l’altra banda del teló d’acer. Fou membre de l’Acadèmia Alemanya de les Arts i continuà treballant amb constància per al cinema i el teatre, amb obres com la música per al film d’Alain Resnais, Nuit et brouillard (1955). El 1958 li atorgaren un guardó per la composició de l’himne nacional, en el qual musicà un poema de J.R. Becher.
Compositor compromès amb el moviment obrer, perseguit per la Gestapo, la seva música sempre buscà la fórmula, potser utòpica, que lligués la música nova, sovint atonal o dodecatònica, de les seves primeres obres pianístiques i de cambra, amb l’expressió directa i gairebé pedagògica de la lluita antifeixista, partint de la màxima, segons la qual "l’empenta i l’optimisme no poden estar presents en la música si no és en oposició al desesper més profund". Senzillesa i fàcil comprensió guanyaren la partida, i així sorgiren els cants proletaris i les balades polítiques, però no sense alguna mostra de la dificultat d’establir aquella unió somiada, com posà en relleu el fracàs del projecte de l’òpera Johann Faustus (1953), intent de crear un art a peu pla per al poble i des del poble, que topà amb certes ortodòxies ideològiques del règim comunista. Tot i així, mai no renuncià del tot als seus inicis dodecatònics, com demostren les variacions per a quintet de vent i piano Vierzehn Arten, den Regen zu beschreiben, opus 70 (1940). Durant els darrers anys la seva música passà del to accessible amb elements irònics i fins i tot agressius, com és el cas de l’obra escènica Schweyk in Zweiten Weltkrieg ('Schweyk a la Segona Guerra Mundial', 1943-59), cap a la sobrietat i l’intimisme dels Ernste Gesänge per a baríton i conjunt d’instrument d’arc, que inclouen poesies de F. Hölderlin i G. Leopardi.
Obra
CORi orquerstra
Tempo der Zeit ('Tempo del temps', 1929; D. Weber), cantata, A., B., narrador, cor, petita orq., op. 16; Die Mutter ('La mare', 1931; B. Brecht), 13 números, op. 25; Kalifornische Ballade ('Balada californiana', 1934; E. Ottwalt), cantata, A., Bar., cor., orq.; Deutsche Sinfonie ('Simfonia alemanya', 1935-39; J. R. Becher), 11 números, v. solistes, cor., orq.; Lenin (1936-37), rèquiem, v. solistes, cor, orq.; Mitte des Jahrhunderts ('A mitjan segle', 1950; B. Brecht), cantata, S., cor, orq.; Bilder aus der ’Kriegsfibel' ('Estampes de les beceroles de la guerra', 1957), v. solistes, cor masc., orq.
Veu i orquestra
3 Lieder (1923); Glückliche Fahrt ('Feliç viatge', 1946; J.W. Goethe), S., orq.; Die Teppichweber von Kujan-Bulak ('El catifaire de Kujan-Bulak', 1957; B. Brecht), cantata, S., orq.; Es lächelt der See ('El llac somriu', 1961; del Wilhelm Tell de F. von Schiller), S., T., orq.; Ernste Gesänge ('Cants seriosos', 1936-62; F. Hölderlin, B. Viertel, G. Leopardi segons H. Richter, S. Hermlin), 7 cançons, Bar., instr. c.
Veu i conjunt instrumental
20 obres, entre les quals Palmström (1924), recitador, fl., cl., vl., vla., vlc., op. 5; Tagebuch des Hanns Eisler ('Diari de Hanns Eisler', 1926), 3 v. fem., T., vl., pno., op. 9; 9 cantates de cambra, entre les quals la núm. 5 Kriegskantate ('Cantata de guerra', 1937; I. Silone), v. solista, 2 cl., vla., vlc., i núm. 6 Nein ('No', 1937; I. Silone), v. solista, qt. c.
Altres obres vocals
Prop de 100 cançons per a v. solista i petita orquestra, entre les quals Spartakus, op. 43, 1919, i Ballade vom Soldaten, op. 39 ('Balada dels soldats', 1932; B. Brecht); prop de 100 cançons per a v. solista i pno, entre les quals Zeitungsausschnitte ('Retalls de diari', 1925-26), op. 11, 10 cançons i 4 Wiegenlieder für Arbeitmütter ('4 cançons de bressol per a la mare treballadora', 1932-33; B. Brecht), op. 33; 36 obres corals sense acompanyament, entre les quals 2 Stücke ('2 peces', 1930; B. Brecht i H. Eisler), op. 21, 2 Männerchöre ('2 cors masculins', 1933; B. Brecht i J.M. Kraus), cantata, op. 35; Gegen den Krieg ('Contra la guerra', 1936; B. Brecht), cantata, op. 51, i Hollywood Liederbuch, v. i pno. (1938-43)
Orquestra
6 suites (núm. 1, op. 23, 1930; núm. 2, op. 24, 1931; núm. 3, op. 26, 1931; núm. 4, op. 29, 1932; núm. 5, op. 35, 1933; núm. 6, op. 40, 1932); Kleine Sinfonie, op. 29 ('Petita simfonia', 1932); 5 Orchesterstücke ('5 peces per a orquestra', 1938); Scherzo (1938); Kammersinfonie ('Simfonia de cambra', 1940), op. 69; Sturm Suite ('Suite tempesta', 1957)
Cambra
8 obres, entre les quals: Divertimento, qnt. vent, op. 4 (1923); Präludium und Fuge über Bach ('Preludi i fuga sobre Bach', 1934), trio de c., op. 46; 2 septets (núm. 1, Variacions sobre cançons infantils americanes, op. 92a, 1940; núm. 2, Zirkus, ’Circ', 1947); 2 nonets (núm. 1, 1939; núm. 2, 1941); Vierzehn Arten, den Regen zu beschreiben ('Catorze maneres diferents de descriure la pluja', 1940), qnt. vent, pno., op. 70
Piano
Allegro moderato und Walzer ('Allegro moderato i valsos', 1923); Allegretto und Andante ('Allegretto i Andante ', 1923); 3 sonates (núm. 1, op. 1, 1923; núm. 2, op. 6, 1924; núm. 3, 1943); 4 Klavierstücke, op. 3 ('4 peces per a piano', 1923); 8 Klavierstücke, op. 8 ('8 peces per a piano', 1925); Klavierstücke für Kinder, op. 31 ('Peces per a piano per a nens', 1932-33); Sonatina ’Gradus ad Parnassum', op. 44 (1934); Variacions (1940)
Música escènica
38 obres, entre les quals: Night Music (1939; C. Odets); Galileo Galilei (1947; B. Brecht); Die Geschichte der Simone Machard ('La història de Simó Machard', 1957; B. Brecht); Schweyk in Zweiten Weltkrieg ('Schweyk en la Segona Guerra Mundial', 1943-59)
Música per a cinema
42 pel·lícules, entre les quals: Niemansland (V. Trivas 1930); Kuhle Wampe oder Wem gehört die Welt (S. Dudow, E. Ottwalt 1931); Le grand jeu (J. Feydeu 1934); None but the Lonely Heart (C. Odets 1944); A Scandal in Paris ('Escàndol a París', D. Sirk 1946); Woman on the beach (J. Renoir 1947); Nuit et brouillard (A. Resnais 1955)
Bibliografia
- Betz, A.: Hanns Eisler: Musik einer Zeit, die sich eben bildet, Munic 1976
- Huyhn, P.: La musique sous la République de Weimar, Fayard, París 1998