Vida
Fill d’una família aristocràtica de tradició militar, fou educat en un ambient d’estricta moralitat per la seva àvia paterna. Aquesta, juntament amb el seu oncle Wilfrid d’Indy (compositor i alumne de C. Franck), l’inicià en l’estudi de la música . A l’edat d’onze anys rebé lliçons de piano de L. Diémer i A.F. Marmontel, i a partir del 1865 amplià la seva formació amb estudis d’harmonia amb A. Lavignac, amb qui posteriorment treballà l’orquestració.
Tot i l’oposició del pare, que volia dirigir la seva carrera cap als estudis de dret, Vincent d’Indy estava decidit a dedicarse a la música, i ja el 1869 compongué la Sonata per a piano en do m, opus 1. Durant els anys 1870-71 prengué part en la guerra francoprussiana, participant activament en la defensa de París. Fou en plena guerra que s’introduí en el món musical parisenc. Al final del 1871 estigué entre els fundadors de la Société Nationale de la Musique. Entrà en contacte amb la música alemanya gràcies al seu amic H. Duparc i, també, a C. Franck (amb qui estudià fuga i composició del 1872 al 1874 al Conservatori de París), i arran dels viatges realitzats el 1873 a Bayreuth, Munic i Weimar. Al gener del 1874 feu el seu debut com a compositor amb l’obertura Les piccolomini (revisada el 1881 com Max et Thécla dins la trilogia Wallenstein). El 1875 la seva simfonia heroica Jean Hundaye, opus 5, fou interpretada a la Société Nationale. Tot i no tenir necessitats de tipus econòmic, per tal d’aprendre el seu ofici de primera mà treballà tocant en orquestres, i feu d’organista i director de cor de Saint-Leu-la-Forêt i, fins i tot, d’apuntador en l’estrena de Carmen, d’H. Bizet.
Els viatges a Bayreuth per escoltar el cicle complet de la Tetralogia (1876) i Parsifal (1882) li causaren una profunda impressió, i començà molts projectes operístics que intentaven seguir el model wagnerià. Un d’aquests projectes fou Axel (1878), que acabà convertint-se pocs anys després en Fervaal (1889-93). L’empremta de Wagner és palesa en obres com la llegenda orquestral Saugefleurie, opus 21, interpretada el 1885 en els Concerts Lamoureux. D’altra banda, l’ombra de C. Franck es deixà veure en les seves primeres obres de cambra: el Quartet per a piano, opus 7 (1878-88), i especialment el Trio per a clarinet, violoncel i piano, opus 29 (1887). El 1886 guanyà el Premi de la Ciutat de París amb la llegenda dramàtica Le chant de la cloche, per a solistes, doble cor i orquestra, obra en la qual mostrava clarament la influència alemanya, mentre que el mateix any compongué, en un estil nacionalista, la Symphonie sur un chant montagnard français, opus 25, per a piano i orquestra. La seva labor a la Société Nationale de la Musique fou fonamental, primer com a secretari i després, a partir de la mort de Franck (1890), com a president. El trencament de Saint-Saëns amb la Société fou provocat per la proposta de V. d’Indy d’incloure música estrangera i clàssics en els seus concerts. El 1894 fundà, juntament amb Bordes i Guilmant, la Schola Cantorum. Els ensenyaments en aquesta institució estaven basats en els ideals de Franck i en l’estudi de la música antiga. La continuïtat d’aquesta escola deu bastant a la generositat del mateix V. d’Indy, que a partir del 1900 la dirigí tot convertint-la en una veritable rival del Conservatori de París.
Al voltant del canvi de segle compongué les seves dues òperes més importants: Fervaal (1893) i L’étranger (1901). Fervaal és la culminació d’un llarg procés de composició que començà amb Axel. D’Indy utilitzà molt del material temàtic de la primera òpera i canvià l’argument del llibret traslladant-lo de la Suècia del segle XVII a la França medieval. Considerada sovint com el Parsifal francès, en aquesta obra, com en l’última òpera de Wagner, l’argument gira entorn d’una antiga llegenda cristiana; hi utilitza una gran quantitat de leitmotiv i les tonalitats tenen una funcionalitat simbòlica. L’argument de L’étranger té punts de connexió amb el de L’holandès errant. En aquests casos, com en totes les seves òperes importants, l’autor dels llibrets era ell mateix. La fama que aconseguí amb aquestes òperes el col·locà com a representant del formalisme en oposició a C. Debussy. Tot i així, la seva música és eclèctica i s’hi poden trobar trets impressionistes barrejats amb el cromatisme wagnerià. En l’obra que serví de manifest dels principis estètics i formals de V. d’Indy, la monumental Sonata per a piano en mi, opus 63 (1907), utilitzà el principi cíclic (basant tota l’obra en tres temes que ja apareixen en la introducció del primer moviment) i les formes clàssiques que li eren més estimades: la variació en el primer moviment i la forma sonata en l’últim. Després de la Primera Guerra Mundial el seu prestigi com a compositor de caigué notablement amb l’òpera La légende de Saint Christophe (1908-15), amb un llibret que mostra el seu antisemitisme. En les últimes obres la marca de Franck és menys palesa i deixa pas al neoclassicisme i la música popular.
Entre els seus nombrosos escrits cal destacar el Cours de composition musicale, en quatre volums, a més de molts assaigs i articles: César Franck (1909), Beethoven (1911), Richard Wagner et son influence sur l’art français (1930) i Introduction à l’étude de ’Parsifal’ de Wagner, que deixà inacabat. A més, dugué a terme edicions d’òperes de C. Monteverdi, J.Ph. Rameau i Ch.W. Gluck.
Obra
Òpera
Les burgraves du Rhin (inc., 1869-72); Attendez-mois sous l’orme, op. 14 (1876-82); Le chant de la cloche, op. 18 (1879-83); Fervaal, op. 40 (1889-93; orquestració, 1893-95); L’étranger, op. 53 (1898-1901); La légende de Saint Christophe, op. 67 (1908-15); Le rêve de Cinyras, op. 80 (1922; orquestració, 1922-23)
Orquestra
3 simfonies (núm. 1, Symphonie italienne, la M, 1870-72; núm. 2, op. 57, si♮ M, 1902-03; núm. 3, op. 70, 1916-18); Jean Hundaye, simf., op. 5 (1874-75); Antoine et Cléopatre, obert., op. 6 (1876); La forêt enchantée, op. 8 (1878); Wallenstein, 3 obert. simf.: Le camp, Les piccolomini (rev. 1881 com a Max et Thécla), La mort de Wallenstein, segons Schiller, op. 12 (1873-91); Saugefleurie, op. 21 (1884); Symphonie sur un chant montagnard français, pno., orq., op. 25 (1886); Fantaisie sur des thèmes populaires français, ob., orq., op. 31 (1888); Karadec, op. 34 (1890); Tableaux de voyage, op. 36 (1888); Istar, op. 42 (1896); Médée, op. 47 (1898); Choral variée, sax./vla., orq., op. 55 (1903); Jour d’été à la montagne, op. 61 (1905); Souvenirs, op. 62 (1906); Veronica, op. 76 (1919-20); Poème des rivages, poema simf., op. 77 (1919-21); Diptyque méditerranéen, op. 87 (1925-26); Concerto, fl., vlc., instr. c., op. 89 (1926)
Cambra
Quartet per a piano, op. 7 (1878-88);Suite dans le style ancien, trpt., 2 fl., qt. c., op. 24 (1886); 2 trios (núm. 1, si♮ M, cl./vl., vlc., pno., op. 29, 1887; núm. 2, trio de piano, op. 98, 1929); 4 qt. c. (núm. 1, re M, op. 35, 1890; núm. 2, mi M, op. 45, 1897; núm. 3, re♮ M, op. 96, 1928-29; núm. 4, inac., 1931); Chansons et danses, instr. vent, op. 50 (1898); Sarabande et menuet, qnt. vent, op. 72 (1918); Sonata, vlc., pno., op. 84 (1924-25); Suite, fl., trio c., arpa, op. 91 (1927); Sextet, si♮ M, 2 v., 2 vla., 2 vlc. (1927)
Música vocal religiosa
Cantate Domino, 3 v., org., op. 2 (1885); Sainte Marie-Madeleine, cantata, S., v. fem., pno., harm., op. 23 (1885); Deus Israel conjungat vos, motet, 4-6 v., op. 41 (1896); Les noces d’or du sacerdoce, 1 v., harm., op. 46 (1898); Sancta Maria, succcure miseris, motet, 2 v. iguals, org., op. 49 (1898); Pentecosten, 24 cants gregorians populars, v. a l’uníson, org., op. 75 (1919); Ave, regina coelorum, motet a 4 v., op. 79 (1922); O domina mea, motet a 2 v., org., op. 88 (1926)
Música vocal profana
La chanson des aventuriers de la mer, Bar., v. masc., pno., qnt. c., op. 2 (1872); Au galop (Mélodie espagnole), 1 v., pno., op. 11 (1876-79); Clair de lune, S., pno., op. 13 (1872, Hugo; orquestració, 1881); Le chant de la cloche, v. solistes, doble cor, orq., op. 18 (1879-83); Chansons populaires du Vivarais et du Vercors, 29 cançons per a v. solista i pno. (1892); L’art et le peuple, 4 v. masc., op. 39 (1894; orquestració, 1918); Lied maritime, 1 v., pno, op. 43 (1896); Mirage, 1 v., pno., op. 56 (1903); Trois chanson populaires françaises, 4 v., op. 82 (1924); Le bouquet de printemps, 3 v. fem., op. 93 (1928); Chanson en forme de canon à l’octave, S., Bar., op. 103 (1931); Le forgeron, 3 v., qt. c., op. 104 (1931); La vengeance du mari, S., 2 T., 4 v., banda instr. vent/pno., op. 105 (1931); Chansons populaires du Vivarais, vol. II, 50 cançons per a v. solista i pno., op. 101 (1930)
Piano
Sonata, do m, op. 1 (1869);Petite sonate dans la forme classique, op. 9 (1880); Poème des montagnes, op. 15 (1881); Quatre pièces, op. 16 (1882); Hélvetia, 3 valsos, op. 17 (1882); Nocturne, op. 26 (1886); Promenade, op. 27 (1887); Schumanniana, trois chants sans paroles, op. 30 (1887); Tableaux de voyage, 13 peces, op. 33 (1888); Petite chanson grégorienne, pno. 4 mans, op. 60 (1904); Sonata, op. 63 (1907); Menuet sur le nom d’Haydn, op. 65 (1909); Treize pièces brèves, op. 68 (1908-15); Douze petites pièces faciles dans le style classique de la fin du XVIIIe siècle, op. 69 (1908-15); Sept chants de terroir, pno. 4 mans, op. 73 (1918); Pour les enfants de touts les âges, op. 74 (1919); Contes de fées, op. 86 (1925)
Bibliografia
- Deniau, E.: Vincent d’Indy, Tolosa 1903
- Saint-Saëns, C.: Les idées de M. Vincent d’Indy, París 1918
- Thomson, A.: Vincent d’Indy and his world, Clarendon Press, Oxford 1996