Vida
De mare aragonesa, estudià al conservatori de Tolosa abans d’entrar a la Schola Cantorum de París, on fou alumne de V. d’Indy (composició) i d’I. Albéniz (piano). Més tard esdevingué assistent d’aquest darrer compositor i, després de la mort d’Albéniz, completà la seva obra per a piano Navarra. A París, a més, conegué l’escultor M. Hugué i el cercle artístic de P. Picasso. Fascinat per l’ambient mediterrani natal, abandonà la capital francesa i es traslladà a Ceret, com també feren, temporalment, altres membres de l’avantguarda artística del moment, com ara G. Braque, J. Gris o P. Picasso. Viatjà sovint a Catalunya, on tenia amistats entre les personalitats culturals catalanes del moment, entre d’altres A. Gual. Principalment és conegut per les seves obres per a piano, com ara les suitesEn Languedoc (1903-04) i Cerdanya (1908-11) o la peça Sous les lauriers roses: Soir de Carnaval sur la côte catalane (1908). També compongué música escènica (Héliogabale, 1910), orquestral i vocal, aquesta darrera sovint en occità i català. La música de Séverac té fortes influències de Debussy, estil que fusionà amb la música popular occitana, catalana i aragonesa.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Vallribera, Pere: Séverac i Viñes: breus comentaris sobre aquestes personalitats, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1985
- Séverac i Viñes, la trobada de dos genis al servei de la música, Institut d’Estudis Ilerdencs, Diputació Provincial de Lleida, Lleida 1985
- Jankélévitch, Vladímir: La présence lointaine: Albeniz, Séverac, Mompou, Éditions du Seuil, Paris 1983